Si volem seguir menjant en el futur, necessitem insectes (i no per menjar-nos-els)

A Cambrils, fa 10 anys, els pagesos de Verdcamp Fruits no se’n sabien avenir. Els seus camps de síndria patien sistemàticament plagues de pugons. Per combatre-les, els tractaven amb fitosanitaris intensivament i de manera repetitiva, sovint cada setmana, i res. No tan sols no aconseguien controlar-les, sinó que la situació semblava empitjorar. I per si no tenien prou maldecaps, l’aparició de la plaga coincidia amb un moment crucial per a aquesta fruita, el de la pol·linització.

I és que com passa amb 87 dels 115 conreus més consumits pels humans, quan la sindriera (Citrullus lanatus) floreix, necessita que algun pol·linitzador –en 9 de cada 10 casos són insectes– transporti els seus grans de pol·len a una altra planta i n'hi porti també d’altres flors per fer possible la fertilització i la producció de fruits i llavors. Aquest és el procés de què depenen el 75% de les espècies vegetals des de fa 120 milions d’anys per sobreviure.

Tanmateix, en el cas dels camps d’aquesta empresa d’agricultors tarragonins no es produïa o no de manera òptima, motiu pel qual cada temporada havien de llogar 600 arnes d’abelles que els ajudessin a pol·linitzar els conreus. “El 2014, després d’acabar la campanya, em va trucar l’apicultor i em va dir que ja no me’n portaria més, d’abelles”, explica Ernest Mas Barrabeig, soci directiu i responsable de recerca, desenvolupament i innovació de Verdcamp Fruits. “«Tinc molts problemes amb les caixes que et porto, les abelles se’m moren i em produeixen cada cop menys i menys mel», em va explicar. Allò va ser la gota que fa vessar el vas: nosaltres no estàvem tenint una bona producció i a més estàvem matant les abelles. No podíem seguir així”, afegeix.

La sobirania alimentària, en perill

El cas de Verdcamp Fruits és un exemple del que es repeteix en camps de producció agrícola de tot el planeta. Un estudi publicat a Nature aquest estiu alertava que entre el 28% i el 61% dels sistemes de conreu mundials estaven amenaçats per la manca d’insectes pol·linitzadors; cosa que, al seu torn, posava en perill el sistema de producció alimentària mundial. Perquè, malgrat que no en som conscients, tres de cada quatre bocins d’aliments que ens posem a la boca depenen directament dels insectes, que són una peça clau en la seguretat alimentària. El futur de la nostra alimentació passa per ells, cosa que, curiosament, ja sabien els antics egipcis i els grecs, que fa 2.000 anys els feien servir per incrementar el rendiment i la qualitat dels cultius. I d’entre els insectes pol·linitzadors, l’abella de la mel (Apis mellifera) és la reina: no en va s’encarrega de propiciar la fertilització del 70% dels conreus.

Que la biomassa d’insectes està en declivi es coneix des de fa anys. Tot i que no hi ha registres històrics per comparar quants n’hi havia fa 30 o 40 anys, es calcula que només en l'últim mig segle han desaparegut un 35% d’aquests animals. El famós biòleg Edward O. Wilson assegurava que “són les petites coses que fan funcionar el món” i que sense els insectes “el medi ambient desapareixeria”.

En aquest sentit, el primer gran toc d’alerta va arribar el 2016, quan Plataforma Intergovernamental en Biodiversitat i Serveis dels Ecosistemes (PIBSE), l’equivalent de l'IPCC de canvi climàtic, va publicar un informe contundent sobre la dependència de l’agricultura dels pol·linitzadors i alertava de la desaparició massiva que estaven experimentant aquests insectes i les repercussions gravíssimes que això tindria per als sistemes de producció alimentària. Dos anys més tard, Europa instava els països europeus a posar-se les piles i engegar iniciatives i plans estratègics per revertir aquest declivi.

“A Catalunya, vam plantejar-nos elaborar un pla intersectorial de conservació, però primer vam voler tenir una radiografia de la situació dels pol·linitzadors al país”, apunta Santi Pérez Segú, tècnic del servei de planificació de l’entorn natural de la direcció general de Polítiques Ambientals i Medi Natural de la Generalitat. Aquesta radiografia els ha permès identificar les principals amenaces i prioritats d’actuació i elaborar el PIPOL, el Pla Intersectorial de Conservació dels Pol·linitzadors Silvestres de Catalunya, el full de ruta del Govern per revertir el declivi dels pol·linitzadors. Pérez el va presentar a Sembrant Futur, unes jornades sobre la importància precisament d’aquests invertebrats per a l’agricultura celebrades recentment a Viladecans.

Un món sense insectes?

Però per què desapareixen els insectes? Les raons, apuntaven els experts que van participar en aquesta trobada i que coincideixen amb les identificades en la radiografia elaborada pel govern català, són variades i ben conegudes. Per començar, per la pèrdua d’hàbitat. Cada cop més, estem transformant els ecosistemes, guanyant terrenys per a conreu, per a ciutats, per a carreteres, o per posar més boscos, i moltes espècies no es poden adaptar a aquests nous escenaris. Les pràctiques agrícoles intensives de monocultius també contribueixen a delmar les poblacions d’aquests animals.

En segon lloc, tot i que els últims anys s’està fent un ús més restringit de pesticides, aquests productes químics arrasen els pol·linitzadors. Sense anar més lluny, aquesta setmana, que se celebra la cimera mundial de la biodiversitat a Colòmbia (COP16), la revista Science recollia un nou treball que revela que el 57% dels productes químics més habituals als camps de conreu, tot i que no en dosis letals, n’afecten la reproducció i posen en risc la supervivència a llarg termini. I aquest efecte es multiplica a l'augmentar la temperatura ambiental. Això, en el cas de les abelles mel·líferes, ja s’havia constatat: els fitosanitaris alteren la seva capacitat de navegar i de comunicar-se, les debilita i emmalalteix.

A aquests dos factors s'hi suma en tercer lloc la contaminació, que també té un impacte sobre la salut dels insectes, inclosa la lumínica, que els desorienta; i el canvi climàtic, amb l'augment de les temperatures i onades de calor que els afecten directament les fases de desenvolupament i també la producció floral, cosa que produeix desajustos entre la floració i, per tant, l’accés a nèctar i pol·len, i la presència d’insectes, que provoca que pateixin d’inanició.  

Insectes aliats

Ernest Mas, de Verdcamp Fruits, recorda que aquell any, després que l’apicultor els digués que no els portaria més les seves abelles, en lloc de buscar-ne un altre o de provar nous químics, van decidir parar i analitzar què passava. “Teníem camps magnífics de síndries, però era un monocultiu –explica–. Era de sentit comú el que ens estava passant: aquell conreu atreia només els insectes que se n’alimenten, els pugons. Nosaltres mateixos estàvem fent una crida a les plagues”.

Per això, van començar a investigar de la mà de científics de l’IRTA, i a dissenyar estratègies orientades precisament, tal com estaven reclamant els científics, a atreure biodiversitat cap als seus conreus amb un doble objectiu: d'una banda, fomentar poblacions de depredadors naturals de les plagues, com ara les marietes, que xalen menjant pugons; i, de l’altra, de pol·linitzadors silvestres que fertilitzessin les seves sindrieres al florir.

El primer pas va ser incorporar plantes florals. “Només el primer any vam estudiar-ne 30 o 35 per aprendre quan florien, quins insectes atreien i com podíem sincronitzar-ne la floració amb la dels nostres cultius per així tenir els pol·linitzadors allà quan passés”, explica Mas. Ara, una dècada més tard, a Verdcamp Fruits han canviat els camps de monocultiu per veritables mosaics on apliquen intercropping, una mescla de conreus alimentaris amb plantes florals. “Les repartim pels camps de forma homogènia, de manera que no ens preocupa on sorgirà un focus de pugons perquè segurament a prop hi haurà una planta floral amb suficient fauna auxiliar –insectes que es mengen els pugons– per fer-ne un control biològic”, afirma aquest agricultor.

A més, han col·locat caixes d’abelles al mig dels cultius, i han afavorit la presència de pol·linitzadors silvestres instal·lant-hi hotels d’insectes. “Un cultiu més ben pol·linitzat té un millor rendiment”, assegura, alhora que destaca també el benefici emocional per als pagesos de treballar amb camps plens de flors.

Cap a pràctiques més sostenibles

A Catalunya, hi ha molts més pagesos i iniciatives per avançar cap a una agricultura més sostenible, com ara al Baix Llobregat o a la Baixa Tordera, on des de fa anys col·laboren amb científics de l’Institut de Recerca i Tecnologies Agroalimentàries (IRTA) per aconseguir el control biològic de les plagues. Ho fan implementant marges florals i cobertes vegetals a l’horta, com a estratègia per intentar mantenir la biodiversitat d’espècies d’insectes.

“Treballem amb els depredadors, insectes que directament mengen altres insectes que causen problemes, i també amb parasitoides, que potser són menys coneguts i que utilitzen insectes herbívors, causants de les plagues, per desenvolupar-se; en fer-ho, maten l’herbívor”, explica l’entomòloga Judit Arnó, de l’IRTA, que destaca que l’objectiu final és conservar-los en l’entorn agrícola per aconseguir “una producció agrícola més sostenible i disminuir l’ús de pesticides”.

Per a Laura Roquer, investigadora postdoctoral de la UAB-CREAF, la clau és fer un canvi de paradigma: “Passar de la intensificació agrícola a la intensificació ecològica, que no és més que intentar potenciar la diversitat d’insectes i altres organismes als camps, de manera que els ecosistemes puguin sustentar les seves funcions i serveis sense necessitat d’inputs externs”. Això passa per deixar de fer paisatges homogenis, amb monocultius, i potenciar els paisatges mosaic amb marges i recursos florals i de nidificació.

En aquest sentit, Catalunya participa en el projecte europeu RestPoll, del qual formen part 16 països i diferents institucions. Va arrencar l’octubre del 2023 i té com a objectiu restaurar de manera permanent hàbitats per a pol·linitzadors silvestres i evitar-ne el declivi. Hi participa el CREAF, que està fent estudis en 10 camps de pomeres de Lleida i 10 més de Girona. La restauració consisteix en mantenir les cobertes vegetals existents per evitar l’erosió del terra i atreure biodiversitat i, si s’escau, sembrar marges florals entre les files de pomera que proveeixin de nèctar i pol·len als pol·linitzadors, així com mantenir i incorporar substrats de nidificació com bales de palla, sòl nu i hotels d’insectes als camps. Al final, destaca Roquer, “es tracta de fer sistemes de producció agrària menys vulnerables, més productius i sostenibles i amb menys costos ambientals i econòmics associats”.