El futur del parkour té 8 anys i viu a la Granadella: "Em va bé per al cervell”

La Granadella“Mira quin un, carai! Tio, però què fas? Però mira aquest nano, mira’l”. Aquestes expressions són d’en Quim Masferrer, en la seva visita a la Granadella (Garrigues) durant el programa El foraster que es va emetre al novembre. El popular actor es va mostrar especialment sorprès veient que un nen de només 8 anys feia rotacions, passatanques, trencacanells, salts de precisió i fins i tot giravolts aeris per sobre del seu cap a la placeta de les Tres Pedres, un dels indrets on el jove granadellenc practica diàriament la seva gran afició, el parkour. Poc després d'aquella aparició a TV3, un dels traceurs més influents de l’estat espanyol, l’aragonès Antonio Mojonero, àlies Shifer WHAT!, s'hi va interessar, el va anar a trobar al poble i va acabar gravant i publicant una entrevista on apareixen practicant aquesta disciplina esportiva, un vídeo de disset minuts que ja acumula unes 100.000 visualitzacions a YouTube.

I és que Joel Fontanet és, segons els experts en la matèria, un nen prodigi del parkour. Els seus pares, que al principi no n’estaven especialment interessats, recorden que el Joel, quan tenia només 2 anys, es mirava amb més atenció els vídeos de piruetes i salts mortals que no pas els de contingut estrictament infantil. Va ser després d’una visita a un circ itinerant quan ja no va deixar mai d’imitar els equilibris dels seus ídols. I així fins que els pares van acabar entenent que havien d’acompanyar-lo en aquesta afició tan bonament com poguessin.

El pare, Josep Fontanet, és ara també un traceur que practica regularment amb el seu fill i li gestiona el compte d'Instagram, on des de fa més d’un any publica fotografies i vídeos amb els seus progressos i, fins i tot, algun tutorial. “Sabem que és un esport de risc, però en correria encara més si nosaltres no fóssim amb ell”, argumenta el pare.

El Joel va aprendre a caminar als onze mesos i sempre ha mostrat una psicomotricitat molt més avançada que els seus companys de classe. A més, reconeixen que és un nen molt madur, amb una gran capacitat de concentració, conscient de les seves limitacions i que “sap respectar els moments en què no toca saltar”, diu la seva mare, Judit Vidal.

Però això no evita que qualsevol excusa sigui bona per grimpar, fer tombarelles, equilibris i salts de longitud. “De vegades repassem les taules de multiplicar mentre fa cabrioles”, diu la mare, que reconeix la capacitat de retenció que té el seu fill. “Aprèn molt fàcilment”, conclou orgullosa.

L’afició del Joel pel parkour va arribar a ser tan seriosa que finalment el van acabar matriculant a l’única acadèmia de parkour de tota la demarcació de Lleida. Es diu Parkour Indoor, un gimnàs on els infants i fins i tot estudiants de centres de primària hi aprenen exercicis per desenvolupar les seves capacitats motrius.

Aquesta acadèmia va obrir per primer cop ara fa una dècada, però la poca presència d’alumnes (una trentena fa dos anys) no el feia especialment rendible. Finalment, els propietaris van anunciar el tancament de portes al final del curs 2021-22. “Allò va caure al Joel com un gerro d’aigua freda”, recorden els pares. Va ser una de les pitjors notícies en la seva encara curta vida. Tan dura semblava la caiguda que els pares, tots dos responsables d’una empresa familiar del sector de la construcció, van assumir un nou repte professional en benefici de la felicitat del seu fill. Van adquirir el negoci del gimnàs, van invertir en millores i ampliacions i, a hores d’ara, han aconseguit reflotar un negoci que ja compta amb més de seixanta usuaris inscrits i tres monitors a sou.

“Només em faig mal quan camino”

En les seves entrevistes, Joel Fontanet mostra un discurs molt lúcid. Tant amb El foraster com amb Shifer assegura que practica parkour gairebé cada dia de la setmana i que, com a bon traceur, reconeix els seus límits. “Si tinc por de fer un salt, no el faig”, assegura.

Els seus pares certifiquen que mai s’ha fet mal practicant salts. “Només em faig mal quan camino”, comenta amb humor. El cert és que la seva única lesió va ser jugant a futbol. L’avantatge del parkour és que és purament individual. “En altres esports com el futbol, que és molt més lesiu, hi ha factors que ja no depenen d’un mateix”, argumenta Shifer. “A molts pares no els importa que els seus fills s’apuntin a ballet, sense saber que és una de les activitats amb més lesions que existeixen”, afegeix un altre especialista, Adán Pérez Plaza, que ha competit professionalment durant anys i ara es dedica exclusivament a l’educació a l’acadèmia lleidatana. Aquest monitor, graduat en educació física i que de jove havia competit en tornejos d’àmbit europeu amb el patrocini de Red Bull, defensa que el parkour “et prepara amb eficiència per a qualsevol mena de situació, fins i tot la més arriscada”.

Joel Fontanet reivindica per la seva banda que el parkour és més que un esport. “Em va bé per al cervell”, assegura. I és que aquest jove prodigi té interioritzada la filosofia més positiva d’aquesta disciplina: superar un obstacle dona confiança per superar-ne més al llarg de la vida. “I no sols estem parlant d’obstacles físics, sinó també mentals”, subscriu Pérez Plaza.

Cal recordar que el parkour va néixer els anys 80 a França de la mà d’un tal David Belle, fill d’una modesta família parisenca que va convertir aquesta disciplina en una escola de vida, allunyada de la competició, les normes i els diners. És per això que molts aficionats a aquesta activitat critiquen la intromissió de la Federació Internacional de Gimnàstica per crear una disciplina competitiva al voltant del parkour. “És un esport popular -reivindica Pérez Plaza- i no ha de valorar com es fa, sinó que simplement es faci”.