El futur viatja en transport públic

PalmaUn bus va per l’autopista fent el trajecte de Campos fins a Palma. Ha fet amb puntualitat les aturades reglamentàries a Llucmajor i al polígon de Son Noguera, i ara va directe cap a Ciutat. És un dematí d’un dia entre setmana d’agost, fa un cel radiant i dins el vehicle els passatgers van còmodes i a una temperatura adequada. Es poden distreure mirant per la finestra els cotxes atrapats en l’etern embós mentre ells passen fluidament pel carril bus-VAO, que, a més, els permet completar el recorregut en a penes 20 minuts (hem de suposar que amb desesperació per part del pobre senyor Llorenç Galmés) des de la sortida de Llucmajor fins a l’entrada a les cotxeres de l’estació Intermodal, on el bus té el final de trajecte. La tranquil·litat, mentrestant, és només alterada per un jove que du un memeu considerable i que no atura de fer atxems, i per un tipus d’una quarantena d’anys que duu una sèrie al mòbil a un volum massa alt. Com que, a pesar d’això, es veu que acaba d’entendre els diàlegs, fa aquell gest d’aferrar-se la base del mòbil a l’orella, amb la qual cosa no pot veure les imatges. En fi, tot són maneres de matar puces.

El viatger (que és un servidor, tampoc té tant de misteri) tenia pensat obtenir la targeta intermodal a l’estació ídem, però resulta que, per fer aquesta gestió, cal haver reservat cita prèvia. Me n’informa, això sí, una empleada de TIB atenta i amable, igual que els dos companys seus que –després de prendre un cafè– m’aclareixen una altra consulta sobre freqüències de trens. Agafaré el que va a Manacor, perquè a Manacor sempre hi tenim feines i sempre ve de gust anar-hi, perquè és un dels municipis en pugna pel títol de municipi més lleig de Mallorca, juntament amb Inca i el mateix Llucmajor.

Hi va haver queixes sobre la calor a l’estació Intermodal: s’havien dividit les opinions i uns deien que era un forn, mentre que uns altres afirmaven que era l’infern. Sap greu decebre unes expectatives altes, però el fet és que, aquest dia en concret, hi feia un estar no d’àngels, però sí passable per ser una estació de bus, tren i metro (parlem del passat dimecres 9, un dia que tornaven a remuntar les temperatures després d’uns dies d’haver estat més contingudes). O els responsables de l’estació s’havien preocupat d’arreglar el problema o tal vegada –però segur que no– alguns comentaris havien estat un pèl exagerats.

Un dels llocs on m’agrada estar als estius és a una estació de tren antiga, o que conservi almenys una mica de fesomia de com havia estat seixanta o setanta anys enrere. No sé per què, però les estacions de tren antigues (o almenys que ho semblin), a l’estiu, em fan sentir com si estigués dins una cançó de Franco Battiato. Malauradament això a Mallorca és difícil, perquè en el seu moment es va procedir a la demolició de quasi totes les estacions de tren, així com al meticulós desballestament de les vies, fins que no en va quedar ni rastre: va ser un dels primers actes de barbàrie que es van produir en aquesta illa en nom del turisme, una causa que sempre ha dut acompanyada la bonança econòmica d’una ferocitat autodestructiva tan cruel com innecessària. El cas és que l’estació de Manacor, amb el seu edifici auster, el seu enrajolat hidràulic i la mica de jardinet on es pot seure a berenar mentre s’espera el tren, és un lloc definitivament agradable. I ple d’elements de memòria ferroviària, que és també memòria ciutadana: el més recent, una placa damunt una peanya que ens trobam en arribar. Du aquesta inscripció: “Inici de les obres d’electrificació de la línia ferroviària. Enllaç Manacor”. Du també els logotips del Govern de les Illes Balears, dels Serveis Ferroviaris de Mallorca i de la Unió Europea, amb l’etiqueta “Fons Europeu de Desenvolupament Regional”. I una data: 28 de juny de 2017.

Comportament cívic

A l’andana també hi ha un rètol que avisa que hi haurà –hi va haver– servei especial de tren el passat dilluns 7 d’agost, amb motiu de la Mucada de Sineu, que ara els mateixos de sempre acusen de ser una festa “polititzada”, com si la festa no fos també una forma d’expressió política. Tant a l’anada com a la tornada el tren va bastant ple –però sense aglomeracions: hi ha seients per a tothom– i la majoria d’usuaris, de fet, són joves. En una paret del vagó, ara que parlàvem de festes guapes, hi ha encara un cartell de la Mobofest. Les aturades són a Sineu (el primer tram de la línia de Manacor, inaugurada l’any 1879, unia justament Manacor amb Sineu), Lloseta, Inca, es Caülls, Marratxí. Tothom té un comportament perfectament cívic, a pesar que algunes converses se senten més que d’altres. Dues al·lotes manacoreres, per exemple, tenen un debat ben animat definint estratègies per sortir de festa: prendran cubates fins a les dues (dos o tres, concreten) i, a partir d’aquí, aigua i refrescos amb sucre fins devers les cinc, que es permetran un altre combinat. A un altre seient, un tio a la cinquantena escolta al mòbil un reportatge en català sobre les meravelles del busseig en algun lloc per devers Pollença. A banda i banda, per les finestres, el camp. Foravila. Cultivat, abandonat, construït, especulat. I la llum tranquil·la dels millors matins d’estiu, que fa tan clars els perfils de les coses. Mentre el tren fa el seu camí, vaig apuntant: manteniu la gratuïtat del transport públic (que no és tal, perquè el pagam els ciutadans) i afegiu-hi més vehicles, més destinacions i més freqüències. No faceu agafar cita prèvia als ciutadans per aconseguir la targeta. Usau sempre energies netes i desincentivau al màxim l’ús del vehicle privat, sobretot a Palma i als nuclis urbans grans. Són les primeres mesures necessàries perquè les Balears puguin tenir futur, una vegada haguem superat l’etapa d’ofuscació, retrocés i avarícia en què ara ens trobam.