Els futurs de Corea: què volen els veïns? Què volen els partits?

PalmaAna María Teruel –de 82 anys– i Rosa María León –de 59– són dues veïnes del bloc 2B del passatge de Can Fosser, al barri de Corea (Camp Redó), i partirien ben tranquil·les d’allà si els oferissin un habitatge amb les mateixes condicions: ambdues tenen una casa en propietat, en què han invertit temps i doblers durant anys. “Si ens donen un altre piset com aquest, no tindria cap problema”, diu León. “Jo tenc una terrassa i una planta baixa que està molt bé. Però si me’n donen una altra, també partiria”, afirma Teruel. Per a totes dues, el problema de viure allà és la convivència amb alguns veïns. Rafa (nom fictici), en canvi, amb 38 anys i sis fills a càrrec seu, es nega a partir de Corea i té clar que els seus nets encara podran gaudir del barri on la seva família ha viscut des de fa 70 anys. El pare de família reconeix que l’incivisme –la brutor, l’ocupació i els tripijocs– suposa “una taca” al Camp Redó, però també és conscient que el terreny damunt el qual s’aixequen es revalora cada dia un poc més. L’esbucament de Corea és una proposta electoral que comença a sobrevolar els blocs i convida, una vegada més, a obrir el debat: quins són els futurs possibles del barri?

L’interior de la casa d’Ana María Teruel –de 50 metres quadrats, com pràcticament totes a Corea– està atapeït de pepes, ninots i figuretes alternades amb desenes de fotografies en blanc i negre, la majoria de la seva filla, morta als anys vuitanta a causa de les drogues. La dona, de gairebé 83 anys, va arribar a l’illa quan en tenia 12 des d’Albacete, i es va posar a treballar. Aquí va conèixer i es va casar amb el seu home, que “era alcohòlic” i li feia tenir “sempre la cara vermella”, perquè la maltractava. “Tanta sort que va morir jove”, diu alleujada. Amb el que cobrava de la pensió d’orfandat –mentre va viure la filla– i la de viudetat, i el que guanyava de fer feina cuidant gent gran, va comprar una casa, que va acabar venent per anar a viure a Corea. Ara diu que no se’n penedeix, però lamenta certes conductes dels veïns. Com a exemple, conta que fa uns dies uns adolescents varen estar tirant petards a la seva finestra i que un home va rompre una canonada del gas.

La venda i el consum de drogues al barri tothora és un altre dels aspectes que turmenta Teruel: “No els puc veure, als que venen aquí a comprar porros. La meva filla va morir per culpa d’un com ells”, assenyala. Si bé durant el dia fa una vida molt activa –va a gimnàstica, surt a caminar o s’asseu en un banc a llegir o escoltar la ràdio–, diu que a partir de les vuit del vespre no acostuma a sortir de casa ni obrir la porta a ningú. La dona no té esperança que certs veïns puguin adaptar-se per millorar la convivència i es demana: “Què aconsegueixen tomant les cases?”. L’única opció que veu ella és que “facin pagar a la gent” o, si no, que separin uns i altres. “El millor és que cadascú vagi a un barri diferent. Si el PP o el Partit Socialista poden fer això...”, deixa anar.

Rafa –que prefereix identificar-se amb un nom fictici– no es refia ni d’uns ni d’altres, perquè sent que Corea ha estat diana de moltes promeses electorals que no han tingut els resultats esperats. Prova d’això, diu, és el solar que ha quedat al lloc que ocupaven els dos blocs que varen enderrocar al mig de Corea i que ha acabat sent un aparcament per a cotxes, en lloc d’un espai per a la gent. Assegut al seu patinet elèctric, a punt de partir a cercar els fills a escola, es declara molt crític amb la possible especulació dels terrenys de Corea. “Això és una taca a Palma i el que val doblers és el terreny, no les cases”, comenta. Per això, veu bé que “les esbuquin i en facin de noves per reubicar-hi la gent d’aquí”, com és el cas d’ell i la seva família –“jo, si puc viure aquí, m’ho estim més”, hi insisteix. Altrament –és a dir, si expulsen la gent del barri–, alerta que “la gent es pot rebel·lar: i de la presó se’n surt, però del cementeri, no”.

Sobre l’estat del barri i els conflictes entre veïns, Rafa en té una visió diferent de la de la dona major. L’home reconeix que “els d’aquí són uns desgraciats, però si –a damunt– l’administració permet que es deteriori, és normal”, diu en referència a la degradació de Corea. Ell –que assegura que és paio, però s’ha criat entre gitanos– respon categòricament quan li demanen per la convivència:“Aquí, tots som un. Si hi vens a viure i tens un problema, tothom t’ajuda”. Com a mostra del que explica, Rafa argumenta que allà hi viu una gran varietat de persones: “gent d’Àfrica, musulmans, gitanos, paios, llatinoamericans, filipins... i tothom va a la seva”. Si bé admet que hi ha baralles, matisa que és entre persones de la mateixa procedència o família. 

Involucrar-hi el veïnat

Rafa, igual que altres veïns, es mostra molt escèptic davant les propostes de qualsevol partit, però al barri ha aparegut una figura –impulsada per l’Ajuntament de Palma– que ha aconseguit engrescar persones com ell, que són referents a Corea. Es tracta d’Àngela López, treballadora social del GREC (Grup d’Educadors de Carrer i Treball amb Menors), una entitat contractada per la Regidoria de Benestar Social de Cort per fer treball comunitari al barri. Gràcies a ella, per exemple, Rafa s’ha ofert, amb més gent de la zona, a pintar les façanes si els proveeixen la pintura. 

En aquest exemple resideix la clau, segons Ángela López: “Els demanam que s’adaptin, però nosaltres no ho feim. Cal canviar la metodologia: si un referent del barri xerra amb la gent, aconseguirà mobilitzar com a mínim 20 o 30 persones”, assegura. La treballadora social diu que l’“estigma hi juga un paper important” a Corea, però defensa que cal que les decisions es prenguin de manera conjunta, involucrant-hi el veïnat. L’ARA Balears ha intentat contactar amb l’Associació de Veïns del Camp Redó, però cap persona ha pogut atendre la petició.

La presència de menors al carrer, la manca de recursos i la compravenda de substàncies són tres de les variables que conformen la problemàtica del barri i per a les quals López presenta alguns antídots. En el cas dels infants, confirma que n’hi ha que no són a escola en horari lectiu i que, contra això, quan venen a fer activitats, els adverteixen que, “si no estan bé per anar a escola, tampoc per venir a jugar”. Així mateix, subratlla que els nins i les nines són al carrer perquè les famílies no els poden dur als dos parcs que hi ha als voltants de Corea, atès que sovint estan ocupats per persones que consumeixen alcohol o drogues. En això també estan fent feina i el GREC ha aconseguit recuperar bona part d’aquests espais, on fan trobades amb infants d’altres barris, malgrat que encara troben a faltar més presència de la Policia Local.

Quant a la vulnerabilitat de la població de Corea, López diu que hi ha una bona part que “s’han acostumat a l’assistencialisme”, és a dir, que viuen dels pocs doblers que reben de prestacions econòmiques. Però aquesta “no és la solució al problema”, alerta. Davant això, afegeix, “els veïns proposen plans de treball, complementaris o a canvi dels subsidis”. Precisament, això també permetria combatre el negoci d’estupefaents. “La majoria és venda al detall, ho fan per tenir per menjar. Però si tinguessin una feina i uns ingressos, no se la jugarien”, indica. 

L’ocupació, un hàndicap

La professional confirma el “sentiment de pertinença” que senten els que hi resideixen i “el vincle tan fort” que els uneix: “Volen viure a Corea, els agrada el seu barri, no se’n volen anar, encara que els donis un pis en un altre lloc. Volen quedar-hi amb la seva gent”. Per això, el que proposa és fer “treball comunitari” a través de les eines que ja existeixen, com ara els treballadors socials que fan feina tant per al Patronat Municipal de l’Habitatge de Palma com per a l’Ibavi (Institut Balear de l’Habitatge). Segons la treballadora, un dels hàndicaps que té el barri és que hi ha molt poques comunitats veïnals constituïdes, és a dir, que hi ha molt poques finques amb comunitat de veïns formalitzades. Conscient d’això, el Patronat de l’Habitatge de Palma intenta incentivar-ne la creació amb mesures com ara pagar l’administrador de finques a aquelles que ho necessitin. A més, les subvencions per rehabilitar edificis que ofereixen són més elevades en cas que la comunitat encara no estigui constituïda. 

Ara bé, una altra causa i efecte de la manca de comunitats veïnals és l’ocupació, que “genera un sentiment de despreocupació, perquè com que no tenen segura la casa, no hi volen invertir”, exposa López. De fet, aquí es troba un dels problemes més cronificats a Corea. “Hi ha molta gent disposada a accedir a habitatge social, però també n’hi ha que han estat més de deu anys sense pagar, durant els quals l’Ibavi no ha actuat. Ara, molts estan penalitzats durant cinc anys sense poder accedir a cases socials per això, la qual cosa genera més ocupació, perquè no els donen solució al problema”.

Per part seva, l’Ibavi recorda que aquesta legislatura s’ha fet molta feina per desocupar algunes d’aquestes cases de màfies, on –fins i tot– tenien plantacions de marihuana. Segons les dades de l’Ibavi, a les 43 cases que té a Corea (del total de 600), l’ocupació ha davallat un 70% des del 2019. A hores d’ara, tenen set habitatges ocupats, mentre que fa quatre anys eren 23. Així mateix, n’hi ha 27 de tapiats (el 2019, 3) i 9 de llogats (el 2019, 17). Actualment, també n’hi ha 7 amb morositat i 2 pendents de canvi d’habitatge. Quant al Patronat de l’Habitatge de Palma, dels 38 que té, cap està ocupat.