Gabriel Barceló Bover: “No és hora d’obrir un nou conflicte lingüístic”

ManacorSessió plenària de l’Ajuntament de Manacor, el dia 7 de juny de l’any 1973. La corporació municipal acorda, amb un únic vot discrepant, la creació de l’Escola Municipal de Mallorquí. Un mes i deu dies després, el mateix consistori aprova el reglament i el pressupost per al funcionament de l’escola, que en pocs anys no només es posa a ensenyar la llengua catalana al municipi, sinó també a molts pobles de la contrada del Llevant.

El passat 8 de juny, 45 anys i un dia després, l’escriptor Bernat Nadal demanà públicament, en recollir el Reconeixement de Mèrits que atorga l’entitat, que passi a denominar-se Escola Municipal de Català. Només dos dies després, l’11 de juny, una moció d’El Pi a l’Ajuntament en defensa del foment del català acabà amb una baralla verbal en què el PP acusà la resta dels partits de crear confrontació, mentre l’oposició obria un debat sobre un possible canvi de nom de l’Escola de Mallorquí, en la línia proposada pel poeta Nadal.

Abans de l’Escola Municipal de Mallorquí, tot era foscor pel que fa a la llengua?

No. A Manacor, abans dels anys 70, hi havia el Col·legi Municipal Ramon Llull, que era una delegació de l’Institut Ramon Llull de Palma. I aquí, a Manacor, amb el permís de l’inspector, es feien classes de llengua catalana, sense emprar el nom de català, evidentment. Llavors, amb l’escoltisme va sorgir el moviment de l’ensenyament de la nostra llengua.

Considerau que ha arribat l’hora de rebatejar l’Escola Municipal de Mallorquí?

Que es faci el canvi de nom o no depèn de l’Ajuntament. Després de 45 anys, l’objectiu continua sent el mateix, i la feina també: ensenyar la llengua catalana. Si una cosa ha funcionat durant tants anys val més no crear-hi problemes. Pens que la situació no està suficientment madura i les circumstàncies actuals servirien per engreixar l’anticatalanisme. De totes maneres, si es decidís el canvi l’aplaudiria igual que si es mantingués.

No cal obrir un debat, idò?

Se’n pot parlar, evidentment, però som de l’opinió que ara no és hora de crear un nou conflicte lingüístic. S’ha d’evitar, per no envalentonar aquestes cèl·lules anticatalanistes i el feixisme que ha ressuscitat. Així que ara ens convé tenir pau i tranquil·litat, molta tranquil·litat.

Però si res no es toca, res no es mou.

Hem de partir del fet que Francesc de B. Moll, el 1973, fou el primer a defensar el nom de mallorquí en comptes de català per a l’Escola. “Biel, si posam el nom de català ens retiraran el projecte”, m’advertí quan li presentàrem la proposta de l’Escola. Aleshores, la paraula ‘balear’ encara no existia en termes lingüístics i ‘mallorquí’ científicament era vàlid i, alhora, una manera d’atreure i engrescar la gent a aprendre la seva llengua i la seva cultura. A més, el nucli de l’Obra Cultural Balear optà perquè posàssim el nom d’Escola Municipal de Mallorquí, i l’Ajuntament l’acceptà.

Quants intents hi ha hagut de normalitzar el nom d’un entitat que es dedica a la normalització lingüística?

Aquest no seria el primer. N’hi ha hagut dos més. El primer, el 1974, un any després que es constituís l’Escola de Mallorquí, i foren membres del patronat que regeix l’entitat, però no es tirà endavant. Es va imposar la tesi que posar el nom de català seria més clar, però no més oportú. A Manacor les reminiscències derivades del desembarcament del capità Bayo durant la Guerra Civil eren ben latents encara que la dictadura de Franco agonitzàs. La paraula ‘català’ provocava un cert rebuig. El mateix Biel Grau Balaguer, membre del patronat en representació de l’OCB i jo mateix advertírem que amb el canvi es crearia un problema en un lloc on fins llavors no n’hi havia hagut. El segon intent de canviar el nom trigà deu anys. Era el 1984, el 2 d’abril el patronat de l’Escola de Mallorquí es va reunir per atorgar el Reconeixement de Mèrits a l’escriptor Miquel Àngel Riera, que l’acceptava amb la condició que es canviàs el nom de l’escola. Josep Maria Llompart ens digué que “de cap manera”, si volíem evitar un conflicte. El patronat es va reafirmar amb la concessió del Reconeixement de Mèrits a l’escriptor, però no es va fer l’entrega oficial i Miquel Àngel Riera no el recollí. Ha estat l’únic any des que es va crear l’escola que no s’ha fet el protocol d’entrega.

Per tant, hem arribat al tercer intent.

Veurem què passa. Jo insistesc que encara no convé fer el canvi, que científicament seria correcte però no és oportú socialment. Potser més endavant... Convé continuar madurant.

Però hi ha noves generacions, el nom de català és a les escoles...

Hi ha molts de gonelles encara. Mira, la Transició ens va dividir la llengua a escala dels Països Catalans, i ara tenim que el català de València es diu valencià i no passa res, hi ha el rossellonès, l’alguerès... Els sociolingüistes són els metges de la llengua i no hauria de ser pitjor el remei que la malaltia. Josep Maria Llompart, que tenia un cert sentit profètic, pronosticà que fins que es produeixi un canvi polític, cap a l’any 2020 o 2021, amb un estat federal, nosaltres no serem el que realment volem ser políticament i culturalment. Jo crec que estam molt a prop d’aquests canvis. L’adeu de Rajoy i el PP és una gran passa. Aquest partit i Madrid han estat una gran fàbrica d’independentisme català.

La llei de normalització lingüística a les Balears arribà precisament en temps del PP al Govern, amb Gabriel Cañellas. Aleshores, com s’entén aquest numantisme encara dins el partit conservador?

Per una política lingüística feble que indirectament ha fomentat el castellà en detriment del català. Aquí també el peix gros es menja el peix petit. El català hauria de ser la primera llengua, però mirau que hem arribat al punt que tenim un conseller -de Treball, Comerç i Indústria- que no diu ni una paraula en la nostra llengua. Això, en un govern progressista, no s’entén.

Creis que el moviment polític que viu Catalunya es pot traslladar a les Balears?

Ens duen anys d’avantatge, però crec que el seguirem. El grup de Tòfol Soler, expresident del PP a Balears, va per aquest camí i crec que s’anirà ampliant en veure que Catalunya avança amb el seu model, que ha empès el mateix PP i que, agradi o no, això no té retorn.