Com garantir una infància emocionalment saludable

BarcelonaL'entorn familiar, escolar i social en què creixen els infants i els adolescents condiciona el seu benestar mental i la manera com encaixen els canvis i gestionen el malestar emocional. L'afecte i la presència dels pares i mares, l'habitatge on viuen, la sensació que l'escola o l'institut és un espai d’acollida i la possibilitat de relacionar-se saludablement amb iguals i altres adults influeixen en el seu desenvolupament. Ara bé, quin és el paper que haurien d'exercir aquests entorns per protegir la salut mental dels adults del futur? 

Família

No convertir els fills en miniadults i dedicar-los més temps

L’enemic número u de les famílies és la falta de temps. En quantitat, però també en qualitat. La família és l’hàbitat natural dels infants, el seu punt d’amarratge i un mirall en què reflectir-se per construir la seva identitat, però hi ha condicionants laborals, preocupacions econòmiques i mancances afectives que els allunyen dels seus principals referents en les etapes que més els necessiten. Hi ha pares i mares massa ocupats i absorbits pel ritme frenètic del dia a dia, fins al punt que no poden fer un àpat diari a taula amb ells, no poden acompanyar-los al parc o seure al sofà per xerrar (sense tenir el telèfon a la mà) sobre l'escola o les seves preocupacions, que també en tenen.

“A la consulta, alguns pares i mares ens diuen que són més partidaris de passar més temps de qualitat amb els seus fills perquè no tenen prou temps entre setmana. I és evident que cada família té les seves circumstàncies i no es poden buscar culpables, estic convençuda que fan el que poden, però si tingués una vareta màgica per canviar un únic element perquè els nens creixin en entorns saludables ho tinc molt clar: que les famílies els poguessin dedicar més temps”, afirma la psicòloga especialitzada en infància, adolescència i família Margot Fusté. 

La idea de conciliació familiar que impera al nostre entorn és operativa, però poc recomanable si l’acompanyament i l’atenció als menors són la prioritat. “Són els petits els que s’adapten als seus pares i no a l’inrevés”, planteja el psicòleg i coordinador del comitè d’infància i adolescència del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC), Roger Ballescà. En la primera infància, molts nens volten d’espai en espai –de l’escola a les extraescolars– per ajustar els seus horaris a la jornada laboral dels pares. “Omplint-los l’horari d’activitats se’ls converteix en miniadults i assumeixen els factors d'estrès com a part de la seva vida”, diu Ballescà. En els adolescents, la poca disponibilitat dels pares els fa sentir-se sols, no escoltats ni prioritzats. 

Esponges emocionals

El temps en família permet que els fills identifiquin les emocions, que les expressin i que, de forma conjunta, aprenguin a modular-les i gestionar-les quan suposen un malestar per al seu dia a dia. La por, les ansietats o la necessitat d’encarar un canvi formen part de l’experiència vital, però es gestionen diferent depenent de si s’han treballat de forma conjunta o no. Si l’origen del malestar és dels pares, impactarà en l’infant. “Són esponges emocionals: sovint no cal que se’ls digui que passa alguna cosa, això ja ho capten, però sí que necessiten que se’ls hi expliqui de forma senzilla, clara i tranquil·litzadora perquè tinguin la possibilitat de processar la situació”, aconsella Fusté. 

L’espiral de precarietat que afecta moltes famílies i que s'ha vist en molts casos agreujada amb la pandèmia n’és un exemple. Una família amb un o diversos membres a l’atur pot tenir més temps, però a canvi unes problemàtiques intrafamiliars derivades de l’angoixa i l’ansietat de no tenir prou diners per arribar a final de mes. "Això no vol dir, però, que no puguin ser molt acollidores malgrat les dificultats, i fer-ho millor que altres famílies més acomodades que compten amb ajuda externa però no generen dinàmiques d’acompanyament saludables per això, perquè deleguen massa", assegura Ballescà.

Escola

Espais detectors i més segurs i amables per als més vulnerables

Els infants i els adolescents passen un terç del seu dia en un centre educatiu. La majoria transiten de manera plàcida per les etapes educatives i se’n surten acadèmicament. Però hi ha al voltant d’un 18% de l’alumnat, segons un estudi dels hospitals Vall d’Hebron i Sant Joan de Déu, que tenen trastorns de l’aprenentatge o del neurodesenvolupament com la dislèxia, el dèficit d’atenció o l’autisme. “Els infants amb dificultats pateixen bastant. Perceben que són ells els que no poden tirar endavant, que fracassen en educació, i es frustren, quan el fracàs és estructural”, assenyala Ballescà.

Les aules també estan en una situació privilegiada a l’hora de detectar el malestar que arrosseguen els alumnes, ja sigui de caràcter acadèmic, familiar o social, i donar la veu d’alarma als serveis especialitzats quan calgui. “A la consulta sovint ens arriben infants i joves amb unes ansietats cronificades perquè no s’han vist els signes d’alarma previs. Per exemple, perquè els seus pares s’estan divorciant o perquè han experimentat la pèrdua d’algú proper per primer cop. No identificar els senyals o fer veure que no hi són pot acabar-se cristal·litzant en un episodi més complex de resoldre o, fins i tot, en un trastorn”, planteja Fusté. 

Per a bona part dels joves, l’escola és un entorn que va en coherència amb els valors i l’educació que reben a casa, apunta la psicòloga. Per a altres és una bombolla en positiu, que els ajuda a desconnectar de vivències o entorns familiars o socials d'estrès. I per a altres pot arribar a ser un malson: el departament d’Educació va atendre 300 casos d’assetjament escolar l'any passat. Per això els experts demanen dotar d’eines de detecció i gestió els mestres i altres professionals que treballen en l’educació, per identificar i abordar situacions de patiment, de neguit, però sobretot per fer prevenció.

Escola inclusiva

Segons l’últim informe de l’Observatori dels Drets de la Infància (juny 2022), caldria augmentar el nombre d’orientadors educatius per atendre els infants des d’un punt de vista emocional i preventiu i intensificar els vincles entre els centres educatius i els professionals especialitzats en salut mental. “No pot ser que un referent d’un equip d’assessorament i orientació psicopedagògica (EAP) pugui treballar en condicions en tres escoles i un institut. La idea d’escola inclusiva és molt bona, però només si se li proporcionen els recursos”, diu Ballescà. Així, remarca que ara hi ha nens i joves formalment inclosos però exclosos a la pràctica, que abandonen els estudis i tenen problemes en la relació amb altres perquè no hi ha prou recursos per atendre'ls.

Ballescà és crític amb la idea de delegar a l’escola allò que tradicionalment pertany a la família. “No podem esperar que els mestres es facin càrrec de tot només per la falta de temps de les famílies. A les escoles se'ls ha de demanar el que els és propi i no traspassar-los la pressió de la funció educativa integral”, afirma. És a dir, no poden substituir el paper de la família o, en cas que sigui necessari, del professional.

Comunitat

Prevenir la solitud i apaivagar la pressió de les xarxes socials

La mirada adulta ha anat amarant tant la forma d’existir i socialitzar que la comunitat ha deixat de ser un entorn amigable amb la infància i l’adolescència. Arran de la falta d'una conciliació familiar adaptada a les necessitats dels fills, han anat emergint nous factors de desigualtat i vulnerabilitat que impacten directament en la població més jove. L’alta competitivitat i la pressió acadèmica, els models estètics inabastables i la dictadura dels likes s’acarnissen en la població més sensible i influenciable, la joventut, que ha fet d’una eina purament adulta, en què escassegen els filtres i en què preval la hipersexualització, el seu principal canal d’expressió. 

La infància ha perdut el seu paper central en l’estructura social. “Vivim en una societat de llibertats, però els espais perquè els infants siguin lliures són cada cop més reduïts. Primer van ser els carrers, però tampoc l’entorn que senten com a propi és segur”, denuncia Ballescà. Fusté hi està d’acord, i lamenta que la revolució digital hagi estat tan ràpida i contundent que les figures referents s’hagin vist atropellades. “Hem d’acceptar que, en general, en les últimes generacions, els pares no han tingut autoritat ni poder de guiar-los en l’ús de la tecnologia i hi ha hagut una exposició inadequada”, diu. La psicòloga admet que no és el mateix que un nen de 8 anys faci servir Instagram que ho faci un de 10 o un de 16. “Però en tots els casos sempre hi ha d’haver un adult que pugui estar-hi a sobre. No sé si la paraula és fiscalitzar-los, però sí fixar-s’hi”, afegeix. 

Segons un estudi de l’Hospital Sant Joan de Déu, quatre de cada cinc joves admeten que l’ús de les xarxes socials fan que els seus sentiments d’ansietat empitjorin perquè els fa comparar-se amb altres –cosa que fa baixar la seva autoestima– i que viuen episodis depressius, tenen sentiments de soledat i canvis en els patrons de son i d’alimentació. La imatge corporal és un problema per a molts joves, que voldrien canviar físicament per sentir-se més realitzats o encaixar millor en societat, a la recerca d’una idea de perfecció irreal. Tot plegat fa augmentar el risc que els menors i joves pateixin problemes greus de salut mental, com els trastorns de la conducta alimentària (TCA), ideació suïcida o trastorns de la conducta. Però a través de les xarxes també es perpetua una de les grans xacres socials dels primers anys de vida: l’assetjament. Les aplis connecten de manera constant els joves entre ells i han obert una finestra perillosa a l’abús. 

Segons els experts, per canviar aquestes tendències caldria revertir la falta d’accés a activitats de lleure regulat, cultural i adaptat a les etapes evolutives de cada criatura i adolescent. La meitat dels joves no tenen accés a activitats de lleure. 

Falta de "tribu"

Ballescà destaca que els infants i adolescents ja no creixen en “tribu”, és a dir en contacte amb altres membres de la societat, siguin familiars o veïns, amb els quals se sentin protegits. “Les famílies cada vegada es redueixen més als pares i els germans o els avis, si en tenen, i això fa que moltes de les situacions que es podrien abordar de forma familiar i comunitària arribin al sistema sanitari”, afirma. Entre un 40% i un 50% de les consultes pediàtriques a la primària sobre la salut mental dels joves no són patològiques, sinó emocionals per experiències vitals, com ara el divorci dels pares o la mort d’un ésser estimat. “Els nens i adolescents tenen cada cop menys xarxa de seguretat i més pressió i exigències. És un còctel que no pot acabar bé”, pronostica.