Els embossos de trànsit tenen el seu referent cinematogràfic en la pel·lícula Un dia de fúria ( Falling down, del director Joel Schumacher), protagonitzada per Michael Douglas. El mallorquí més famós de Hollywood hi interpretava un home qualsevol que, aturat en un embós que no s’acabava mai, ofegat dins el seu cotxe per una calorada insuportable, perdia la paciència, abandonava el vehicle enmig de l’embós i partia a peu sense saber molt bé on anava. En el seu vagabundeig prenia consciència que la seva vida no tenia sentit, fins que en algun moment aconseguia una escopetota i sembrava el pànic per allà on passava.
El film ens situava a la ciutat de Los Angeles l’any 1993, un escenari que, vist des de Mallorca, aleshores ens semblava llunyà i que ara resultaria molt més familiar: àrees urbanes i suburbanes degradades, altament contaminades, amb una desigualtat i una conflictivitat socials molt acusades i, sobretot, saturades de gent. De gent i de cotxes. De gent amb els seus cotxes i fins i tot de cotxes sense gent, com el del protagonista de la història. La globalització ens ha anivellat amb les grans capitals de la civilització occidental, si més no per la part més tòxica.
Com que tots podem explicar històries personals d’embossos, permetin-me compartir aquí que l’estiu passat vaig batre algunes marques: 57 minuts (de rellotge) des de la plaça de Madrid de Palma fins a Llucmajor, o més d’una hora (una hora i deu minuts, aproximadament) des de Llucmajor mateix fins a Santanyí, sempre constret dins les corresponents i hermètiques coes. I sota un sol d’injustícia, no cal dir-ho, amb l’agreujant que soc dels que recelen de l’aire condicionat. Quan un passa tanta estona aturat dins un cotxe, té temps per pensar en coses peregrines: per exemple, el parc mòbil de les Balears, que l’estiu passat també va superar els seus propis rècords. Segons dades de l’Institut Balear d’Estadística (Ibestat) extretes de la Direcció General de Trànsit (DGT) vam arribar a 1.030.478 vehicles damunt les carreteres illenques, entre turismes (vulgarment dits cotxes), motos, camions i autobusos: el que podríem denominar com una Mobilitat Extremadament Restringida amb Dificultats d’Accés -posin vostès mateixos les sigles. Això significa un increment del 2,86% respecte de l’any anterior, i una proporció d’un vehicle per habitant (superior en el cas d’Eivissa i Formentera, les més saturades), incloent-hi els infants i tots aquells ciutadans que no condueixen per un motiu o un altre, als quals hem d’afegir encara els famosos 100.000 cotxes de lloguer (turismes perquè s’hi moguin turistes) que cada any per aquest temps desembarquen a les carreteres nostrades. I parlam literalment de ‘desembarcar’ perquè aquests automòbils passen la resta de l’any a la Península, en comunitats autònomes on l’impost de circulació els surt més barat que a les Balears. Només aquest fet escandalós ens hauria de fer replantejar algunes coses.
Transport públic
El problema no és construir uns quants quilòmetres més d’autopista que només serveixen per desplaçar el tap, una solució tan sàvia com empènyer la brutor del terra davall la taula perquè no es vegi tant. El problema, una vegada més (i remet els lectors amables a l’article de Cristina Ros de fa uns dies, ‘Volem anar en tren’), és un model econòmic i de desenvolupament que ha decidit prescindir del transport públic per afavorir a ultrança la necessitat de circular amb el propi cotxe. Durant la recent campanya electoral, el candidat del PP, Biel Company, encara qualificava la idea de desplegar una xarxa de transport públic que connectàs degudament els nuclis urbans de Mallorca (com es fa a les àrees metropolitanes de les ciutats occidentals) de “capritxos”. Company no ho deia perquè sí, sinó perquè aquesta mentalitat és certament compartida per molts i molts de ciutadans de les Balears. Però és una mentalitat antiquada, obsoleta, que haurà de canviar, com haurà de canviar la relació que mantenim amb el cotxe. La idea del cotxe com un bé, diguem-ne, universal, que ens ha dut a aquesta situació (capritxosa, aquesta sí) en què estadísticament a cada ciutadà de les Balears li toca una mica més d’un cotxe des del moment d’haver nascut, és de fa poques dècades, i evidentment ha arribat a un punt que ja no pot anar més enllà. El canvi de tecnologia cap al cotxe elèctric, així com noves modalitats comercials d’accés al cotxe, com el lloguer o la compartició, són primeres passes en aquest replantejament no tan sols gens capritxós, sinó necessari i urgent arreu d’Europa, i a les Balears especialment. Ni que sigui per un objectiu tan bàsic com el de salvar les nostres pròpies vides: de l’enverinament causat per la porqueria que expel·lim, en forma de fum, dins l’aire que respiram, o de la clàssica mort en accident de trànsit, un fenomen macabre que hem arribat a ser capaços de convertir en una rutina. I ja que hi som, per salvar els nostres paisatges de convertir-se en un malson de carreteres, nusos viaris i circumval·lacions, que minven espantosament la qualitat de vida de les persones en condemnar-les a la lletjor.
És possible que vostè estigui llegint aquest article en un embós, ni que sigui per no mirar el passatger del cotxe del costat, que excava les seves fosses nasals a la recerca del Moc Perfecte. O per no irritar-se encara més amb els llestos que es canvien de carril constantment per avançar un nanosegon, o amb les motos que fan surf temerari entre els cotxes que avancen lentament. Tan lentament que venen ganes d’abandonar el cotxe enmig de l’embós i anar-se’n a un cine on reposessin Un dia de fúria, amb el gran Miquel de s’Estaca. Segurament tindria temps de veure-la i tornar, i l’embós continuaria, si fa no fa, igual.