Els gegants coberts d’oli d’oliva que porten milers d’anys lluitant

BarcelonaAquest podria ser l’esport més antic del món. Tant, que les fronteres actuals poc tenen a veure amb els seus orígens. Les proves arqueològiques més antigues ens diuen que l’any 2500 abans de Crist ja existia la lluita amb oli. Hi ha una tomba d’un lluitador a l’Antic Egipte que ens demostra com aquesta lluita es practicava a l’ombra de les piràmides. Però també es practicaven als jardins de Babilònia. Quan els perses van envair a uns i altres, passant per Mesopotàmia i Egipte, s’endurien aquesta lluita cap a casa. I encara avui en dia l’Iran és un dels països on es practica aquest combat. De fet, aquest racó del planeta és ple de relats èpics clàssics amb lluitadors untats d’oli, com el gran Rustam.

Qui més s’estima avui en dia aquesta lluita, però, són els turcs. Tant, que ells anomenen aquesta disciplina lluita turca, per intentar quedar-se amb la propietat, tot i que ja es practicava quan els turcs ni existien com a poble. Quan els turcs van començar a crear el seu imperi, cruspint-se l’antic Imperi Bizantí, ja practicaven aquest esport. I així, l’any 1362 es va organitzar per primer cop el torneig més famós de lluita amb oli, el Kirkpinar. Als turcs els agrada dir que és la competició esportiva més antiga del món que es realitza de forma continuada, tot i que l’escenari ha canviat una mica. Primer se solia fer en un llogaret als afores d’Edirne, una ciutat de la regió de Tràcia, a la part europea de l’actual Turquia. Però els anys 20, una nova frontera va aixecar-se just entre Edirne i el llogaret, que va passar a formar part del Regne de Grècia. Les fronteres es mouen, els imperis cauen i els governs canvien, però la lluita amb oli segueix gairebé igual que sempre. I el torneig de Kirkpinar segueix aplegant centenars de lluitadors a Edirne.

Quan els viatgers occidentals van descobrir aquesta lluita, va estimular la fantasia de més d’un. Hi ha una alta càrrega eròtica, encara que molts dels aficionats a la lluita amb oli ho neguin. Bàsicament, en aquest esport els esportistes competeixen només amb uns pantalons de cuir gruixuts, que abans estaven fets amb pell de búfal. I abans de sortir a combatre, s'unten tot el cos amb oli d’oliva. Utilitzen molts litres per quedar totalment empastifats. La idea és evitar que els lluitadors puguin agafar-se per parts del cos on es podrien fer mal. Amb l’oli, rellisquen, fet que permet que la clau de l’esport sigui fer caure el rival agafant-lo pels pantalons. Veure dos homes ben forts que en ocasions posen la mà per dins dels pantalons dels rivals, ben abraçats i amb el cos brillant per l’oli, ha provocat més d’un somni eròtic. Per a altres és només un gran espectacle en què es demostra la traça i la força d’uns esportistes que durant segles s'entrenaven en uns centres anomenats tekkes, on també rebien formació espiritual.

Ara ja no és així. Els lluitadors s'entrenen en gimnasos i lluiten tant per la glòria com per un bon sac ple de diners. Hi ha tornejos a mig món, ja que la lluita d’oli es practica a tot arreu on viuen comunitats turques, però el torneig de Kirkpinar segueix sent el més famós de tots i aplega milers d’espectadors a finals de juny. Malgrat que la idea del combat és la mateixa que en temps immemorials, s’ha modificat algun aspecte clau, com la duració dels combats. Abans no hi havia límit, motiu pel qual els lluitadors podien arribar a passar-se dies patint, fins que un feia caure l’altre o l’aixecava per sobre de les seves espatlles, els dos moviments amb els quals es guanya. Ara duren 40 o 30 minuts, en funció del pes dels lluitadors, amb àrbitres que sumen punts en funció de qui és més valent, per si al final del temps ningú és derrotat. Calia posar una mica d’ordre, ja que tenim documentats amb combats de més de cinc dies.