Les societats tendeixen a englobar els joves en grups generacionals. Sovint, però, ho fan des d’una òptica catastrofista. La primera etiqueta de l’era moderna es popularitzà el 1991 amb la novel·la Generació X, del canadenc Douglas Coupland. Parlava dels fills del baby boom de finals dels anys seixanta. La X, símbol de la indefinició per excel·lència, al·ludia al seu estat de desconcert: eren joves que, crescuts en l’auge del consumisme i de l’estat del benestar, s’entregaven a una vida apàtica, sense treball ni ambicions. Per tant, no tenien res a veure amb els seus pares, que havien intentat canviar el món al Maig del 68 i en les manifestacions contra la guerra del Vietnam.
Els integrants de la generació X visqueren la seva adolescència durant la dècada dels vuitanta. Eren lectors compulsius de còmics i de llibres de culte com El vigilant en el camp de sègol. Ben aviat, però, caigueren rendits als encants musicals de MTV. A l’Espanya de la Transició, assaboriren la llibertat amb el Naranjito del Mundial de 1982 i amb un moviment tan únic i irrepetible com “la movida madrilenya”. El 1994 quedaren orfes d’un dels seus líders espirituals. Amb 27 anys, l’estatunidenc Kurt Cobain, cantant del grup grunge Nirvana, es pegava un tret al cap. Es convertia, així, en la metàfora del No Future de tota una generació que havia viscut amb angoixa la irrupció de la sida i de les drogues i amb incredulitat la caiguda del Mur de Berlín el 1989.
JASP
El 1995 a la generació X se l’associà amb una nova nomenclatura, JASP, acrònim en castellà de “Jóvenes, aunque sobradamente Preparados”. L’etiqueta fou un invent de la marca de cotxes Renault. En un anunci apareixia un empleat outsider, però tremendament brillant. El seu cap l’esbroncava per inconsistent i poc aplicat i li recordava Kant: “Hi ha coses que, per saber-les bé, no és suficient haver-les apreses”. El jove responia el retret amb elegància: “La cita és molt bona, però no és de Kant, és de Sèneca”. Aleshores agafava el seu Renault Clio i se n’anava tan content, conscient que estava sobradament preparat.
L’arrogant generació JASP també tenia una alta formació acadèmica, però cap futur professional a la vista. El 1992 assistiren la modernització d’Espanya de la mà del Curro de l’Expo de Sevilla i del Cobi dels Jocs Olímpics de Barcelona. Aquella societat de consum es consolidava mentre miraven mítics programes de televisió com Bola de cristal i Verano azul.
Convençuts que farien grans coses, col·laboraren amb ONG i s’imbuïren del cosmopolitisme del programa Erasmus. Els seus referents cinematogràfics foren els somiadors Ethan Hawke i Winona Ryder de Reality Bites (1994), els estudiants desnortats d’ Historias del Kronen (1995) i els joves nihilistes de Trainspotting (1996).
Els JASP posaven a prova els seus coneixements jugant a Trivial i feien volar la imaginació amb jocs de rol i amb la saga d’ El senyor dels anells de Tolkien. Visqueren l’arribada del CD i del PC d’escriptori i pocs anys després, enlluernats per internet, dirien adeu a les cintes de casset i als vídeos. Avui els encanta comprar llibres del tot nostàlgics com Yo también fui a EGB. També bravegen de ser coneguts com la generació Nocilla, perquè varen ser els primers a portar-se a la boca panets fets al ritme de l’eslògan “Leche, cacao, avellanas y azúcar”.
Generació Y
La generació JASP ja ha donat pas a la generació Y. Està encarnada pels “millennials”, nadius digitals d’entre 20 i 35 anys, que tampoc no saben què fer amb tants de títols universitaris. La denominació ve del fet que els més grans varen assolir la majoria d’edat amb el canvi de mil·lenni.
Igual que els seus predecessors, els “millennials” també són víctimes de precarietat laboral. Amb tot, criats amb Harry Potter, es resisteixen a amargar-se la vida. Així, al crit del carpe diem d’Horaci, no es cansen de viatjar pel món gràcies a les companyies de low cost.
Generació Z
Els més joves de la generació Y ja s’encabeixen en una altra generació, la Z. Són individus hiperconnectats, hiperestimulats i impacients que pequen de supèrbia en substituir l’autoritat dels pares i professors per la de Google. Es mostren reticents a estudiar carreres universitàries “poc útils” i, amb l’Smartphone com a apèndix natural, afirmen que una imatge val més que mil paraules. És per això que ja no llegeixen, sinó que engoleixen sèries de Netflix d’una tirada.
Els integrants de la generació Z són considerats uns autistes digitals i uns egocèntrics. La seva dèria per les selfies i les emoticones fa que necessitin més exhibir-se que no pas explicar-se. Amb tot, són els més tolerants de tots. Ateus declarats la majoria, han normalitzat l’homosexualitat i viuen més lliures de prejudicis.
Els ni-ni
La cara més passiva d’aquesta generació tecnòlatra és representada pels ni-ni. Es diuen així perquè ni estudien ni treballen. No tenen cap interès a independitzar-se dels seus pares i han perdut tota esperança a fer-se un lloc en l’inclement sistema capitalista. Veieren amb absoluta indiferència el moviments dels indignats del 15-M.
La dels ni-ni és la generació de la mort de les ideologies i contradiu, per tant, les paraules que, el 1959, pronuncià Albert Camús en recollir el Premi Nobel de Literatura: “Sens dubte, cada generació es creu destinada a refer el món. No obstant això, la meva sap que no el refarà. Però la seva tasca és potser més gran. Consisteix a impedir que el món es desfaci”.
Tanmateix, qualsevol generalització és dolenta. Cadascú és fill de les seves circumstàncies i viu com bonament pot.