PalmaLes rutilants Balears turístiques dels anys vuitanta amaguen un capítol fosc: el drama de les drogues. L’historiador Tomeu Canyelles l’ha tractat de passada en el seu llibre Breu història del punk a Mallorca (Lleonard Muntaner Editor, 2014). “Entre el 1985 i el 1988 -assegura- els índexs de consum d’heroïna al nostre arxipèlag es quadruplicaren. El 1988 Ramón Martínez Pradas, president de l’Associació Balear d’Ajuda al Toxicòman (ABAT), calculava que aquell any el tràfic de cavall [nom col·loquial de la droga] movia més de 56 milions de pessetes i que, només a Mallorca, hi havia prop de cinc mil heroïnòmans, dos mil més que el 1985”.
L’interès mundial per les substàncies psicotròpiques començà als anys cinquanta amb dues obres de referència: Ionqui (1953), del novel·lista nord-americà William S. Burroughs, i Les portes de la percepció (1954), un assaig del britànic Aldous Huxley sobre les seves experiències al·lucinògenes -el llibre donaria nom al grup de rock The Doors. “A partir d’aquestes obres -recalca Canyelles-, músics, pintors i escriptors començaren a venerar les drogues. Després, als anys seixanta, el moviment hippy connectà amb aquest món subversiu que, a Espanya, esclatà a final dels setanta, durant la Transició. En una època en què no hi havia gaire informació, molts joves que estaven descobrint tantes llibertats idealitzaren les drogues i les veieren com una forma de rebel·lió i d’emancipació”.
“A final dels setanta -continua l’historiador-, en ple boom turístic, les drogues entraven a les Balears per via marítima, procedents del nord d’Àfrica. I als vuitanta, per aire, gràcies a les connexions aèries amb països orientals. A Mallorca, es distribuïen en barris degradats de Palma com la Calatrava, Son Gotleu, la Soledat i la Gerreria, conegut com el barri xinès. A la Part Forana també se’n venien en petites quantitats. La gent, però, preferia anar-les a comprar a Ciutat, on es podia passar més desapercebut”.
Inseguretat ciutadana
A final dels vuitanta, Son Banya, situat devora de l’aeroport de Son Sant Joan, ja es configurava com el principal supermercat de drogues de Mallorca. Era el fracàs d’un projecte ideat una dècada enrere per acollir el centenar de famílies gitanes que malvivien en barraques al Molinar. En teoria, així se’ls volia garantir millors condicions de vida, però, a la pràctica, se les amagava i segregava. A poc a poc, les drogues anomenades ‘blanes’ com l’herba donaren pas a altres de més ‘fortes’. “Hi havia un component de classe -matisa Canyelles. La cocaïna s’associava al concepte de yupi americà, al luxe. En canvi, l’heroïna era més decadent, ja que es consumia amb el paper de plata i l’agulla. A més, hi havia un punt de camaraderia en el fet de compartir xeringues, la qual cosa acabaria sent font de contagi de la temuda sida”.
Amb l’heroïna nasqué la imatge estereotipada del drogoaddicte, del ionqui (paraula derivada de l’anglès junk, ‘fems’), esquelètic i demacrat. “L’heroïna -apunta l’investigador- era cara i, per pagar-la, la gent delinquia. Els qui, però, sortien amb més desesperació a atracar eren els que tenien la síndrome d’abstinència, el conegut ‘mono’. Això feu que la inseguretat ciutadana es disparàs”. En un informe de la Policia Nacional de 1980, Palma ja hi sortia com una de les capitals amb major taxa de criminalitat de l’Estat, juntament amb Màlaga i Ceuta. “El batle socialista Ramon Aguiló (1979-1991) se sentí desbordat davant la magnitud del problema”, recorda Canyelles.
Projecte Home
Entre la joventut, un dels col·lectius que més colpejà l’heroïna va ser el punk, una subcultura sorgida al Regne Unit a final dels setanta. “Tenia -afirma Canyelles- un ideari molt definit: desencant generacional, manca d’esperança en el futur i ira, la qual cosa es traduí en una estètica trencadora i una música polititzada”. La primera banda de punk que va sorgir a les Balears va ser el grup Eskoria, format per fills de peninsulars que s’havien establert a Inca per fer feina al sector de la pell. “Tots els seus membres -lamenta l’historiador- es varen enganxar a l’heroïna, la qual cosa provocà la desintegració d’un grup d’una gran qualitat”.
Davant els estralls que estava causant el ‘cavall’, el 1984 desembarcava a Mallorca El Patriarca, una associació de rehabilitació de toxicòmans, d’àmbit mundial, que havia nascut a França deu anys enrere. Obrí una granja de desintoxicació a Porreres. “Aquella entitat -apunta Canyelles- rebé el suport de la Conselleria de Sanitat. Tanmateix, seria protagonista de diferents polèmiques, amb les quals es guanyà la fama de ser una secta”.
Aviat, El Patriarca seria eclipsat per l’ONG Projecte Home, fundada oficialment el 1987 sota l’aixopluc del Pla Nacional de Drogues, aprovat el 1985. El seu artífex va ser el capellà Tomeu Capellà. “Va ser un encàrrec -assegura- que em feu el bisbe de Mallorca Teodor Úbeda. Aleshores l’heroïna estava destrossant famílies. Hi havia moltes morts per sobredosi, que, després, s’incrementaren amb la pandèmia de la sida. El que espantava, però, la gent era el greu clima d’inseguretat ciutadana. Uns deien que els cocaïnòmans havien d’anar a la presó per lladres. Altres exigien tancar-los al psiquiàtric perquè els consideraven uns bojos. Nosaltres, però, defensàvem que havíem d’atacar l’arrel del problema. Insistíem que si delinquien era per culpa de la seva addicció”.
La sida
Qui coneix els efectes devastadors de l’heroïna és Miguel. Prefereix oferir el seu testimoni amb un nom fals. Fill de peninsulars, es crià a Son Gotleu. “Jo -recorda- em passava tot el dia jugant al carrer. La primera vegada que vaig sentir a parlar de drogues tenia catorze anys. Era el 1982 i havia acabat vuitè d’EGB. Varen tancar un bar del carrer Indalecio Prieto perquè era un punt de venda d’estupefaents. Des d’aleshores vaig ser més conscient que amics meus hi estaven enganxats. La majoria començaren fumant porros. Després, però, donaren el pas d’injectar-se heroïna”.
La sorpresa de Miguel va ser descobrir que el seu propi germà, cinc anys més gran, també flirtejava amb el costat salvatge de la vida: “Ho vaig saber per ma mare. Amb ell no en vaig parlar mai. Era una persona molt feinera. Treballava de cuiner. Va caure en el món de les drogues a l’hivern, quan acabava la temporada i estava més ociós. Aconseguí, però, desenganxar-se’n pel seu compte i formar una família. Amb tot, el 1992, al cap de cinc anys, va haver d’ingressar a l’hospital per un problema respiratori. Llavors els metges ens digueren que tenia la sida. L’havia contreta durant la seva etapa de cocaïnòman, amb les xeringues. Ja no hi hagué res a fer. Morí a 29 anys”.
Miguel va veure morir molts altres companys de la generació del seu germà i de més joves. “A Son Gotleu -recalca- la droga era molt fàcil d’aconseguir, fins i tot per als menors. La majoria dels que sobrevisqueren a aquella plaga en sortiren tocats i acabaren sent uns inadaptats socials. N’hi hagué que desenvoluparen brots psicòtics. Del meu entorn més proper, almanco conec quatre persones amb greus problemes d’esquizofrènia que no han tornat a fer feina mai”.
L’illa d’Eivissa
A Eivissa el periodista i crític de cinema Javier Matesanz, de 52 anys, també va veure morir molts d’amics per culpa de les drogues: “Jo vivia a Sant Antoni de Portmany, on l’heroïna pegà fort. Record que, quan sortia a jugar als afores del poble amb la bicicleta, em topava amb gent que es punxava. Aquell ambient preocupà molt els meus pares, que a principi dels vuitanta, quan jo tenia catorze anys, decidiren que tota la família ens mudàssim a viure a Mallorca”.
Aquell canvi no va ser gens fàcil de pair: “Als meus tres germans i a mi ens va saber molt de greu. Aleshores érem molt petits i no ens n’explicàrem el motiu real. Ens instal·làrem en un pis de Palma, prop del passeig Mallorca, i ens matricularen a un col·legi privat, el Lluís Vives. Això a Sant Antoni era impensable perquè allà només hi havia un únic col·legi, que era públic”.
Matesanz assegura que les víctimes del ‘cavall’ foren tant eivissencs com murcians (nom que reben a les Pitiüses els forasters): “Jo crec que no em faig curt si dic que la meitat dels meus companys de classe varen morir per culpa de l’heroïna. Uns ho feien per accident, d’altres per suïcidi arran d’una sobredosi. A quinze anys els joves ja anàvem a les discoteques, on les drogues eren a l’abast de tothom. Allò va ser una cultura del boom turístic mal entesa”.
Un dels temples d’aquesta cultura hedonista fou la discoteca Amnesia, encara icònica. Va ser fundada el 1976 pel jove filòsof madrileny Antonio Escohotado, acèrrim defensor dels opiacis i autor del llibre Historia general de las drogas. El va escriure als vuitanta durant la seva estada d’un any a la presó per un delicte de tràfic d’estupefaents. Aquells anys salvatges de les drogues ja queden enfora, però continuen coejant. “Avui -recorda Tomeu Català- els toxicòmans continuen sent el gruix important dels més de sis-cents usuaris que cada dia atén Projecte Home”.
El primer màrtir de la droga
L’historiador Tomeu Canyelles també ha retratat la Palma de les drogues de la Transició en el seu darrer llibre Ahir enterràrem un nin a ciutat, d’Illa Edicions. Narra la vida de José Esteves de la Concepción, conegut com a Chocolate per la seva pell bruna. Nascut a Astúries el 1965, va arribar a Mallorca a meitat dels setanta juntament amb un milenar de gitanos portuguesos. La família s’instal·là a viure al barri de Sant Pere de Palma. Allà aquell nin, major de sis germans, feu vida al carrer, cantant i ballant per als transeünts a canvi d’alguna moneda.
Enmig de tanta misèria, Chocolate va saber treure profit del seu portentós carisma, talment com si fos un personatge de Dickens. “Es convertí -assegura Canyelles- en espectador directe de les principals fites contraculturals de la Mallorca de la Transició. En un breu període de temps, s’integrà en els nous ambients llibertaris palmesans fins al punt de viure la llegendària ocupació de la Dragonera; de manera simultània, es mimetitzaria en els cercles bohemis de Deià, en els quals tractaria de tu a tu referents musicals tan destacats com Daevid Allen, Kevin Ayers i Mati Klarwein, entre d’altres”.
Amb la seva característica veueta rompuda, sent un nin de tan sols dotze anys, Chocolate va viure grans moments de glòria sobre els escenaris. Acompanyà el guitarrista Joan Bibiloni i fins i tot Joaquín Sabina quan encara era un cantautor desconegut -aleshores es trobava fent el servei militar a l’illa. L’agost de 1977 seria el protagonista sorpresa de la primera edició del Selva Rock. Tothom quedà bocabadat en sentir-lo interpretar algunes soleás apreses als suburbis de Ciutat. Aquella fulgurant carrera quedaria truncada el 1978. “A tretze anys acabats de fer -apunta l’historiador-, va ser el primer màrtir de la droga a les Balears en una època en què gairebé no existia cap mena d’informació sobre les substàncies estupefaents”.
El cos sense vida de Chocolate va aparèixer el 30 d’abril de 1978 al peu de la murada de la Seu, just on avui hi ha el Parc de la Mar. El trobà un vigilant de la Fira del Ram dins un excusat. El cadàver no presentava cap senyal de violència. “Segurament -afirma Canyelles- va morir per consum de droga adulterada i no de sobredosi. Aleshores hi havia molta picaresca entre els venedors. Per poder guanyar més doblers, incrementaven els grams d’heroïna, afegint-hi guix o altres substàncies”. L’autor d’ Ahir enterràrem un nin a ciutat no s’està de destacar la rellevància artística de la gran icona de la Palma més marginal dels setanta: “Si en lloc de morir a tretze anys ho hagués fet a vint-i-tres, avui parlaríem molt d’ell. Hauria pogut ser el nostre Raimundo Amador”.
