La gentrificació també arriba a la mar balear

PalmaA l’estiu, la pressió nàutica a les Balears és una de les més fortes de la Mediterrània. Hi ha moltes més embarcacions matriculades que amarradors. Toni Muñoz, responsable de l’àrea de conservació del grup ecologista GOB, descriu la situació de saturació amb la següent imatge: “Si posàssim totes les embarcacions, una rere l’altra, al voltant de l’Arxipèlag, n’hi hauria una cada 45 metres”. Només els més privilegiats tenen a l’abast un amarrador. Ho sap bé Pere, un veí d’un poble de la Part Forana de Mallorca que prefereix l’anonimat per explicar a l’ARA Balears el seu “drama” particular. Es considera una víctima la gentrificació del litoral illenc: “A la mar ja està passant el mateix que a molts pobles, on la compra d’habitatge per part de rics estrangers expulsa la gent de casa seva. Idò els residents navegants també tenim vetat l’accés a la mar a causa dels preus cada cop més prohibitius dels amarradors. Només ens volen per treballar i per donar servei als turistes, que són més benvinguts perquè porten les butxaques plenes de doblers”.

En l’actualitat, el Govern balear, a través de Ports de les Illes Balears (Ports IB), gestiona 43 instal·lacions: 13 ports, 1 port exterior, 7 ports esportius, 1 club esportiu, 1 club marítim, 15 clubs nàutics i 1 club de vela. L’Estat, en canvi, a través de l’Autoritat Portuària de les Balears, gestiona cinc ports: a Palma, Alcúdia, Maó, Eivissa i la Savina (Formentera). Són punts que no només ofereixen amarradors, sinó també la possibilitat de proveir-se d’aigua i combustible i de descarregar residus. Fa tres anys que Pere està en llista d’espera en un d’aquests ports públics per a la seva barca de sis metres d’eslora: “Perquè me’n donin un puc esperar quinze anys més”.

L’alternativa als ports públics són els clubs nàutics de gestió privada. A tot l’Arxipèlag n’hi ha una quinzena. Fa sis anys Pere va llogar un amarrador en un d’ells: “Vaig començar pagant 1.700 euros per cinc mesos, de maig a setembre. Ara me’n demanaven 3.700 més IVA, que és el 21 per cent. Era un preu que no podia assumir. El club nàutic apuja les tarifes perquè sap que els estrangers les pagaran sense cap problema. Si no hi hagués estrangers, aquí estaríem en la mateixa situació de fa 40 anys, quan la gent podia tenir un llaütet en un port pagant preus raonables. Amb aquestes traves ens estan obligant a vendre les nostres barquetes de tota la vida. Ens priven de poder gaudir del nostre entorn. No hi ha dret!”.

Quan Pere ja s’havia resignat a no fer més passejades en família amb la seva barqueta, se li va presentar una oportunitat: “Tenc un amic al port de Pollença. A l’hivern, el temporal Filomena va estampar contra les roques un veleret que tenia fermat en un dels morts que hi ha a uns 250 metres del port. Com que no tenia doblers per comprar-se un altre veler, em va cedir el seu mort”. Els morts són blocs de formigó que la gent posa pel seu compte al fons de la mar prop de la costa. Estan lligats a una cadena que permeten el fondeig: “És una pràctica alegal, però és l’única sortida per a molts de residents que no tenen accés a un amarrador públic. Al port de Pollença hi ha prop d’un centenar de morts, alguns de fa més de 30 anys. Els grups ecologistes hi estan en contra. Sovint s’amenaça els seus usuaris de treure’ls, però al final no es fa res. Si els engegassin, seria un bon problema, perquè no sabrien on anar. També, però, haurien d’anar contra els morts que a Formentor tenen els propietaris de xalets de luxe davant dels seus embarcadors”.

Una altra alternativa al problema de l’amarratge és fer ús de les rampes per tirar a la mar les embarcacions. És un servei que presten tant els ports públics com els privats a preus més assequibles. “Fer això –diu Pere– és molt aparatós. Has de traginar la barca amb un remolc. És l’única opció que tens, però, quan ets un pobre desgraciat que no pots pagar un amarrador en un club privat”.

En els darrers sis anys Pere ha vist com els llaüts han estat desplaçats per iots de luxe, però també per les embarcacions d’esbarjo que lloguen els turistes, motos aquàtiques incloses. “Les empreses que s’hi dediquen guanyen molts de doblers. Per a fins a sis metres d’eslora no demanen cap mena de titulació als seus clients. És gent que no té cap noció de la mar, no saben on poden fondejar ni com tirar una àncora. Per a ells, una barca és una simple jugueta. Això és una temeritat. S’ha vist en els recents casos de banyistes que han estat atropellats per navegants inexperts”.

Embarcacions en trànsit

Tots els ports, tant públics com privats, tenen reservat un nombre determinat d’amarradors per a les embarcacions en trànsit. En aquest cas, però, també hi ha problemes per als residents. Un d’ells és Adrià Valbuena, un veí de Maria de la Salut propietari d’un veler de menys de cinc metres d’eslora. “La Setmana Santa passada –diu– vaig voler fer la volta a Mallorca. Per descansar durant la travessia, em vaig preocupar de reservar un amarrador a Portocolom (Felanitx) i a Portocristo (Manacor), que són ports públics. Em digueren, però, que només acceptaven embarcacions de més de vuit metres d’eslora. Allò em va sobtar perquè els anys anteriors no havia tingut cap problema ni un. No entenia per què allà on hi cap una embarcació grossa no n’hi pot caber una de petita. A Cala Bona (Son Servera) i Cala Figuera (Santanyí) sí que accepten encara barques de la mida de la meva”.

Davant aquell canvi de normativa, Valbuena decidí tirar pel dret tant a Portocolom com a Portocristo: “A partir de les sis de l’horabaixa, que és quan plega el personal de ports, em vaig acostar al primer lloc que vaig trobar d’un pantalà sense haver fet reserva. Em vaig arriscar sabent que podia ser multat i sabent que no tindria dret a corrent ni a bany”. Aquest mariando encara està pendent que el Defensor del Poble li contesti l’escrit de queixa que va tramitar aleshores. Passa pena que augmentin les traves per poder continuar gaudint de la seva gran passió: “Des de fa quatre anys tenc un amarrador llogat en un club nàutic privat de Can Picafort. Vaig començar pagant 2.000 euros i ara en pag 2.600. Si continuen incrementant la tarifa i a mi, a la feina, no m’apugen el sou, hauré de dur a guardar el veler a la finca i moure’l amb el remolc”.

Vigilants ineficaços

Des del GOB, Muñoz també lamenta la colonització de la mar balear per part dels iots de gran eslora: “Allà on hi ha més trànsit nàutic és al canal entre Eivissa i Formentera, la zona dels Freus. Poc importa que sigui reserva marina. Al caló de Farrutx (Artà), un dia qualsevol d’estiu hi pots trobar fins a setanta barques concentrades. El límit d’embarcacions fondejades en una cala ve marcat per l’existència de posidònia, que és una planta protegida”. Segons la normativa, les embarcacions no poden navegar dins les zones de bany balisades. Fora d’aquestes zones, en canvi, la distància de seguretat a mantenir és de 200 metres en les platges i 50 a la resta de la costa, navegant-hi sempre a una velocitat no superior als tres nusos.

Muñoz es mostra igualment preocupat per l’incivisme d’alguns turistes que lloguen una embarcació d’esbarjo. “Solen ser joves que munten bauxes a vorera de la mar amb la música a tot volum. Això només està prohibit en aquells espais protegits. Manquen, però, més agents de Medi Ambient que puguin perseguir aquestes infraccions que atempten contra el descans dels banyistes. Igual de descontrolades estan les famoses golondrines, que es planten enmig d’una cala perquè els turistes hi puguin fer un capfico”. El tècnic del GOB explica per què el turisme nàutic té tanta carta blanca a la nostra comunitat: “És gent que deixa una doblerada en amarradors, combustible, restaurants i botigues de luxe. Tot es fa pensant en ells i no en els residents. Això ja es va poder veure el 2012 amb l’ampliació de Port Adriano (Calvià). Era un port esportiu a l’antiga per a llaütets que es va reformar per donar cabuda a iots de fins a 60 metres d’eslora”.

El passat mes d’abril el Govern de la socialista Francina Armengol va aprovar un nou Pla general de ports de les Balears, que prohibia la construcció de més ports i l’ampliació dels existents. “Ara –diu Muñoz– està per veure si aquesta moratòria es mantindrà amb el nou Executiu de la popular Margalida Prohens”. Qui també es mostra neguitejat per l’actual panorama nàutic de l’Arxipèlag és Aniol Esteban, director de la Fundació Marilles, un entitat fundada el 2017 que es dedica a la conservació del litoral balear. “És parla molt –diu– de la contaminació que deixen a la mar les grans llanxes, que consumeixen tones de gasoil. També, però, cal parlar de la contaminació acústica, que afecta la flora marina i animals com els dofins, que es veuen obligats a marxar mar endins”.