La geometria del desastre

PalmaLa disponibilitat recent d’una fotografia aèria d’enguany de l’illa de Mallorca ha permès retornar a l’episodi de la tempestat virulenta que dia 29 d’agost de 2020 va entrar per la costa de Banyalbufar i confirmar algunes de les hipòtesis fruit del treball de camp dut a terme amb el geògraf Miquel Grimalt durant els dies posteriors immediats al fenomen advers.

Una primera inspecció sobre el terreny mostrava els efectes de la ventada a la vegetació amb una gran quantitat d’arbres, majoritàriament pins, tombats d’arrel però també d’altres amb el tronc xapat. Aquesta darrera circumstància, d’arbres amb la soca xapada, té la seva explicació en l’absència de pluges prèvies i en el fet que el sòl estava molt sec. Amb un terreny amarat és més factible que el vent arrabassi i tombi l’arbre, mentre que amb un sòl eixut les arrels ofereixen una major resistència, fet que pot derivar amb el trencament del tronc.

Pel que fa a la trajectòria i abast de la zona afectada, es va poder establir aviat de manera aproximada a partir d’imatges del satèl·lit Sentinel-2 de l’Agència Espacial Europea. Tanmateix, la incorporació d’una imatge un any després de la tempesta ha permès establir una comparativa pre-post tempesta amb una major precisió en els efectes sobre la vegetació. El mapa central (figura 1) és el resultat de comparar una imatge de dia 31/07/20 amb una de dia 21/07/21. En color magenta veiem representada la vegetació afectada i com aquesta dibuixa una traça que, entrant per la costa de Banyalbufar, continua en direcció est fins al límit entre els termes de Valldemossa i de Bunyola, a l’altura de Pastoritx.

Durant la visita de l’any passat també es va poder observar la coexistència de dos fenòmens adversos lligats a la tempesta: esclafits i fiblons. En el cas dels primers, havien deixat la seva traça en forma d’arbres tombats en una mateixa direcció, mentre que en el cas del fibló mostraven un sentit concèntric.

Una fotografia aèria d’enguany de l’Institut Geogràfic Nacional, un cop alliberat el renou que oferia la fullaraca morta una any després, desfà la màscara de la rama i permet veure nets els troncs. El mateix passa a les imatges del satèl·lit.

Els esclafits, vents unilaterals, ajeuen o trenquen tot el que troben i ho deixen en terra marcant, indefectiblement, el costat del qual han rebut l’empenta. Els cadàvers vegetals es distribueixen ordenats en regleres paral·leles més o menys allunyades una de l’altra segons com era d’espès el bosc. Aquest bosc ajagut és evident a la figura 2, que correspon a l’entorn del camí de la Volta del General, proper on va entrar la tempesta.

Formes estelades

En canvi, els fiblons, trebolins on el vent canvia de direcció alhora que pot xuclar cap a dalt objectes o fer sortir disparats restes en totes direccions, al seu pas deixen el caos, enfront de les geometries simples de l’esclafit. Si de cas, per allà on ha passat un fibló es pot intuir com hi haurà troncs ajaguts en totes direccions, sovint dibuixant formes estelades. Capriciosos enfront dels sistemàtics esclafits, els fiblons també poden deixar incòlumes arbres o redols on la combinació del caos ha derivat en calma. La figura 3 al comellar de la Font del Corb a Son Bunyola testimonia clarament aquest caràcter.

Podem veure els dos fenòmens amb la simple observació de les fotografies, però, per evitar subjectivitats, podem processar les imatges, cosa que hem fet amb ajuda de filtres que extreuen textures per identificar patrons amb el sentit dels troncs ajaguts (figures 2b i 3b). L’espera que el pas del temps suprimís la màscara de la fullaraca no ha estat en va: la ciència de vegades necessita, com un bon vi, un temps per decantar el pòsit.