“El germà d'un nen amb càncer també pateix les seqüeles de la malaltia”

Barcelona"El germà mitjà em va arribar a dir que tant de bo hagués tingut ell el càncer", explica la Mercedes, mare de tres nens. El seu primer fill va ser diagnosticat de tan petit que gairebé no recorda totes les sessions de quimioteràpia per les quals va passar. Els germans tampoc sabien ben bé què estava passant, però en percebien les conseqüències: "Em deien que els havia abandonat –recorda–, la vida els canvia d'un dia a l'altre i no entenen el perquè".

"Els germans també pateixen les seqüeles del càncer: passen molta por i angoixa", explica la psicooncòloga Teresa López, que afegeix que, a més, aquests menors "perden els seus referents directes, els pares". López, que és la coordinadora de programes i serveis de l'Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC), ha vist molts casos de germans que canvien el comportament per cridar l'atenció dels familiars, com va passar a casa de la Mercedes, on "els germans feien veure que estaven malalts per estar a l'hospital amb nosaltres".

La Melissa Garcia, mare del Pol, diagnosticat amb leucèmia als 4 anys, i del Dídac, recorda les entremaliadures del petit mentre els pares estaven a l'hospital amb el Pol. "A casa es portava bé, però des de la llar d'infants ens deien que no parava de fer coses per cridar l'atenció –explica–. La sensació és contradictòria: et sents malament per deixar el petit a casa dels avis però quan estàs amb ell et sap greu pel que està a l'hospital", explica.

En les dues famílies consultades, els germans dels malalts van necessitar ajuda psicològica per gestionar els sentiments reprimits. La frustració, la ràbia i l'angoixa per la incertesa de la situació s'acumulen al llarg del procés de tractament del càncer i prevalen al llarg dels anys si els infants no tenen mecanismes per afrontar-les. "L'únic que veuen és que els seus pares dediquen més temps i atenció a un altre fill –sintetitza López–. El que s'ha de fer és evitar que se sentin aïllats", afegeix la psicòloga. "Si se senten incòmodes no faran preguntes, i apareixerà la culpa i després la ràbia".

La companyia com a teràpia

L'AECC organitza des de fa quinze anys unes colònies adreçades a aquests infants. "Vam detectar que són un col·lectiu amb unes necessitats especials que no estaven sent adreçades", explica López, que afegeix que "a les colònies s'hi fa un taller de les emocions per ajudar els nens a identificar i gestionar el que senten". Dues psicòlogues acompanyen els infants al llarg de tota l'estada per identificar una possible necessitat de suport més enllà de les colònies.

"Creen un vincle molt bonic a les colònies perquè tots han passat pel mateix", diu la Mercedes. "El Dídac fa quatre anys que hi va, i sempre en torna més madur i tranquil –comenta la Melissa–. A diferència de l'escola, aquí pot explicar les seves inquietuds perquè tots han viscut el càncer de prop".