El món petit de...

Àlex Gorina: "Ens estimem, ens fem grans i hem decidit tornar a viure junts per cuidar-nos i cuidar la mare"

Crític de cinema

L'Àlex , la Laura i en Jordi Gorina, davant la masia on els germans viuen junts de nou amb la mare.
4 min

Les Planes d'HostolesEnvoltats d'una vegetació exuberant, encetant els dies amb trencs d'alba espectaculars i captivadores simfonies interpretades per ocells de tota mena, allunyats del brogit i la vida frenètica de Barcelona, que no suportaven, i, per damunt de tot, sentint-se acompanyats els uns dels altres en la darrera etapa de la vida. Així és com l'Àlex Gorina, de 71 anys, la veu de referència sobre el món del cinema a Catalunya Ràdio, i dos dels seus tres germans (la Laura, de 67 anys, i en Jordi, de 61 anys) han construït una nova forma vida des de fa poc més d'un any: junts de nou, com quan eren infants, i amb la mare, de 95 anys (el pare va morir l'any 2018), que cuiden entre tots, inclòs en Marcos, el quart germà, tot i que no s'ha sumat a la vida en comú perquè les circumstàncies personals no l'hi han permès. “Això ho hem fet essencialment perquè ens estimem i volem tornar a estar junts, però també hem fet aquest pas plenament conscients del que vindrà: ens fem grans, començarem a tenir problemes de salut, i si vivim cadascú en un lloc diferent estarem sols, molts sols; junts, en canvi, som una pinya”, diu l'Àlex.

Una antiga masia de les Planes d'Hostoles (Garrotxa) acull aquest singular reagrupament familiar. L'Àlex Gorina i els seus germans la van escollir després de visitar nombrosos masos al Ripollès, el Pla de l'Estany, Osona i la Garrotxa. L'Empordà el van descartar de seguida pels preus desorbitats que els demanaven.

El "petit poble" dels Gorina

A les Planes d'Hostoles no només hi van trobar un paisatge que els va fascinar, sinó també la possibilitat de viure junts però no sota el mateix sostre, per mantenir cadascun d'ells la seva privacitat: una masia que actua com a "pal de paller" i on viu la mare, i habitatges adjacents, de nova construcció o rehabilitats, que ara conformen el “petit poble” dels Gorina. Malgrat no ser dins del nucli de les Planes d'Hostoles, els Gorina se senten plenament integrats a la vida d'aquest municipi garrotxí, on han trobat gent "encantadora", que els ha acollit amb els braços oberts, i han pogut constatar les dificultats de la pagesia per sobreviure o el tancament de comerços al poble perquè els fills marxen i no volen continuar el negoci.

En Jordi, que és el primer dels germans que es va instal·lar a les Planes d'Hostoles, afegeix: "Tota la vida ens hem hagut d'empassar que ens anomenin «els germans de l'Àlex Gorina» i aquí això s'ha capgirat. Quan l'Àlex va arribar aquí, els veïns es referien a ell com «el germà d'en Jordi»".

Situat a pocs kilòmetres de Girona, Vic i Olot, el municipi de les Planes d'Hostoles reunia, a més, les condicions que l'Àlex i els seus germans havien fixat com a imprescindibles per poder iniciar aquest nou model de vida comuna: que al poble hi hagués un CAP, que estigués ben comunicat per carretera i que, a poca distància, hi hagués un hospital de referència i una o més ciutats amb una activitat cultural de qualitat, inclosa, per descomptat, la programació de cinema, la gran passió de l'Àlex.

Lliurar-se de les dependències amb les multinacionals 

Construir-se aquest refugi comú a les Planes ha aportat la felicitat als germans Gorina i també a la Carme. "La mare va viure entusiasmada el procés de buscar una masia. Darrerament el seu deteriorament cognitiu ha empitjorat i no és plenament conscient del que passa, però estem convençuts que aquí és feliç. És molt emocionant quan, en el moment de ficar-la al llit, ens diu: «Que bé que em cuideu!», o quan, asseguda a la terrassa mirant passar els avions, exclama: «Que bé que s'hi està, aquí!», explica la Laura. 

Pel que fa als germans, la seva resposta és taxativa quan se'ls pregunta si són ara més feliços que abans de fer aquest pas. "Síiiii", respon en Jordi, a qui la seva germana Laura anomena el "bosquetà" de la família, el que s'ocupa de l'hort i, per tant, qui més s'enrabia quan els cabirols i els senglars es mengen els enciams i les cebes que ha plantat. És també qui s'ocupa de tenir a punt la calefacció de biomassa, que juntament amb les plaques solars i les llars de foc, permeten als Gorina ser el "màxim d'autosuficients" i deslliurar-se tant com poden de "les dependències de multinacionals pressionants, explotadores i manipuladores", diu en Jordi. Ara jubilat, en Jordi ha deixat enrere la vida entre Sant Quirze i Sabadell i una feina que el mantenia "en un cau, davant una pantalla i sense veure el sol en tot el dia". Era un horror i vivia permanentment enfadat. "Quan va sorgir aquesta possibilitat, se'm va obrir el cel", admet en Jordi.

Lluny de Barcelona i la seva àrea, els germans Gorina han encetat junts una vida en comú per cuidar la mare i cuidar-se mútuament.

Expulsats de Barcelona

Per a l'Àlex, fugir de Barcelona "ha estat una victòria". "Barcelona m'ha donat un cop de peu, m'ha fet fora, i quan vaig arribar aquí em vaig sentir alliberadíssim", diu l'Àlex, que assegura que anteriorment també es va sentir expulsat de Lloret de Mar, el poble de la mare, on els germans van viure estius inoblidables quan "encara hi havia barques i xarxes de pescadors a la platja". Jubilat des de fa dos mesos, l'Àlex considera també "una victòria" haver-se apartat de la vida pública i passar a l'anonimat en un moment en què, segons el seu germà Jordi, "el seu cos l'estava avisant que no podia continuar mantenint el ritme frenètic que portava". Manté, però, alguna col·laboració a Catalunya Ràdio i té clar que mai deixarà de banda el cinema. Al "petit poble" dels Gorina ja hi ha organitzat un cinefòrum que serà un repàs a la història del cinema en 50 pel·lícules. 

La Laura també considera com un "somni complert" la vida en comú dels germans amb la mare. "La idea havia sorgit en un dels sopars que organitzàvem cada mes per escoltar-nos mútuament. Si un dia algú en deixava anar una de grossa, la resta érem allà per ajudar-lo", explica la Laura. "Cada vegada teníem més necessitat de veure'ns, però també érem conscients que a mesura que ens anéssim fent grans ens seria més complicat", diu. En Jordi hi afegeix: "Si som una família que ens entenem i volem estar junts, no té sentit que cadascú visqui en una punta del país, pagar quatre cases, quatre assegurances i benzina per anar amunt i avall per trobar-nos. És una despesa d'energia increïble".

stats