La gesta dels menorquins que recuperaren el Camí de Cavalls

PalmaEl Camí de Cavalls s’ha convertit ja en el ‘camino de Santiago de les Balears’. Cada any centenars de senderistes peregrinen fins a Menorca per recórrer, arran de mar, els 184 quilòmetres que envolten l’illa. La seva és la història d’una victòria de la societat civil sobre els poderosos. Tot es començà a gestar el 1996 sota la batuta de la Coordinadora en Defensa del Camí de Cavalls. Eduard Serra n’és un dels membres fundadors: “Nosaltres aglutinàvem diferents entitats que des de final dels 80 reivindicaven la lliure circulació per aquest sender i de manera gratuïta. En anar d’excursió, ens trobàvem el pas barrat en molts de trams, que, a més, estaven tapats per una densa vegetació. Això ens indignava molt, de manera que decidírem passar a l’acció”.

El Camí de Cavalls data del segle XIV. Fou ordenat fer el 1330 pel rei Jaume II perquè els cavallers poguessin defensar millor la costa. D’aquí el nom. Al llarg del segle XVIII aquell recorregut també seria utilitzat per l’exèrcit anglès i francès durant les seves respectives dominacions. El mateix faria la Corona espanyola quan recuperà definitivament l’illa el 1802. Amb tot, la gent del camp el transità igualment per anar d’un punt a un altre. L’accés es restringiria a partir del 1961. “El governador militar –apunta Serra– informà que els soldats ja no el farien servir més. Llavors alguns propietaris decidiren tancar els trossos que passaven per les seves finques per no deixar-hi passar ningú”.

Acusats de nazis

En la lluita que inicià el 1996 la Coordinadora del Camí dels Cavalls tingué el suport d’una vuitantena d’entitats, entre elles, Greenpeace, GOB Menorca, associacions de veïns i grups d’escoltes. Era una època en què el boca-orella i l’aferrada de cartells substituïen els smartphones i les xarxes socials d’avui en dia: “Començàrem –diu el seu membre– fent unes quantes excursions per diferents punts del camí. Hi venia poca gent, prop d’una cinquantena. Després, vàrem tenir la idea d’organitzar la volta a l’illa per trams un diumenge al mes. Aprofitàrem per parlar també sobre paisatge, arqueologia i botànica”. A cada convocatòria el nombre d’assistents anà en augment: “N’hi arribà a haver 700 i 20 cavalls. Hi venien famílies amb els seus fillets, gent de 70 anys i fins i tot de 90 amb gaiato. Aquests tan sols feien tres quilòmetres, però hi volien ser per dignitat”.

Una de les tasques d’aquells marxaires era fer net de vegetació els trams més inaccessibles. Allò enfurismà alguns propietaris, que eren menorquins. “En saber de les nostres intencions, un feu tapar amb una pedra el portell del seu pas i ens esperà amb una notària. Ens rebé amb insults, tractant-nos de nazis. Poc li importà la presència de càmeres de televisió”. Es visqueren situacions realment violentes: “Record un propietari que ens intimidà amb una escopeta i un altre que, amb un xerrac a la mà, es dedicava a empènyer damunt els esbarzers els ciclistes que passaven pel seu costat. Nosaltres sempre actuàrem de manera pacífica. Només reclamàvem una cosa que era dels menorquins”.

Hi hagué polítics que s’implicaren de valent en la recuperació del Camí de Cavalls: “A Cala en Porter ens acompanyà el batle d’Alaior, Antoni Gómez Arbona, del PSOE, i els diputats Bep Portella, d’Esquerra de Menorca, i Bosco Gomila, del PSM. Gómez s’arribà a enfrontar a uns guàrdies civils que no ens volien deixar avançar. Ell els insistí que es tractava d’un camí catalogat com a públic. Finalment amb unes tenalles tallà el pany del portal que estava barrat”.

Acció jurídica

Alguns assistents d’aquelles mobilitzacions acabaren detinguts al quarter de la Guàrdia Civil. Aviat la Coordinadora hagué de fer front a les denúncies civils i penals que els interposaren vuit propietaris. “Per poder pagar els advocats –apunta Serra– venguérem camisetes i férem concerts”. Mentrestant, des de l’oposició al Consell de Menorca, el PSOE promogué una iniciativa legislativa per recuperar el Camí de Cavalls. La veu cantant la dugué Joana Barceló: “Per garantir la servitud de trànsit històric del sender, em vaig basar en la llei estatal de cañadas reales sobre la transhumància de bens. El PP, però, ens la va tombar. No ho enteníem, perquè el Camí de Cavalls era un dels elements que els populars de Joan Huguet havien presentat en el document pel qual el 1993 la Unesco declarà Menorca Reserva de Biosfera”.

El 1999 Barceló es convertia en presidenta del Consell en coalició amb el PSM i Esquerra de Menorca. Al Govern balear també s’havia produït el canvi polític amb el Primer Pacte de Progrés del socialista Francesc Antich. Les condicions, per tant, eren més que propícies per recuperar l’emblemàtica via costanera. “Com que els consells insulars tenen potestat de proposar lleis al Parlament –assenyala l’antiga dirigent socialista–, nosaltres proposàrem la que havíem impulsat estant a l’oposició. Curiosament, en la votació en seu parlamentària el PP s’hi va abstenir. Perquè no prosperàs cap iniciativa d’inconstitucionalitat, era molt important que la llei no tingués cap vot en contra”.

Un cop aprovada la llei tocà la part més conflictiva: delimitar el traçat del camí. “La Coordinadora –recorda Barceló– volia que es respectàs l’itinerari històric, la titularitat del qual era de Demarcació de Costes. Això, però, era difícil perquè hi havia trams en què la servitud de trànsit públic no estava documentada. A mi em feia por que per aquesta qüestió, als tribunals, no aconseguíssim conservar la unitat de l’itinerari. Així que accedírem que en els trams polèmics el camí passàs una mica més enfora”. Després calgué batallar amb el centenar de contenciosos interposats pels propietaris: “Per deixar-los sense efecte, des del Consell Insular pagàrem a Demarcació de Costes una servitud de trànsit, que, tractant-se de pocs metres, no fou gaire costosa. En total, per als 86 quilòmetres que expropiàrem dels 184 que té el sender, haguérem de pagar prop de 2 milions d’euros. Els propietaris ho veieren amb bons ulls”.

L’oposició de Jaume Matas

El 2002 el Consell de Menorca aprovà el traçat definitiu del Camí de Cavalls. Des de Madrid qui el boicotejà més va ser Jaume Matas, que des del 2000, havent perdut el Consolat de Mar, ocupava la cartera de ministre de Medi Ambient amb el govern popular de José María Aznar. “No aturà –diu Barceló– de posar-nos contenciosos. Ell proposava un camí alternatiu, que anomenà ‘el sendero del litoral’. Aquest camí, però, no tenia cap base històrica i discorria més cap a l’interior. Nosaltres insistíem que el nostre traçat no afectava gens els interessos territorials de Demarcació de Costes. Tots els contenciosos que ens posà Matas es retiraren quan el 2004 arribà a la Moncloa el PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero”.

El maig de 2008, enmig d’un gran ambient festiu, es col·locà a es Grau, prop de Maó, la fita simbòlica del quilòmetre zero de l’històric sender. El 2009 el Consell Insular i el Ministeri de Medi Ambient i Medi Rural i Marí signaren un protocol de col·laboració per a la seva incorporació a la Xarxa de Camins Naturals del Ministeri. L’acord implicà una inversió de 3,5 milions d’euros per a tasques de condicionament i senyalització. El 2012 la travessa s’homologà amb el segell de Gran Recorregut (GR), la qual cosa l’acabà de situar en el mapa dels circuits internacionals.

Avui pel Camí de Cavalls també hi transiten els seus antics protagonistes, els cavalls. No ho tenen, però, tan fàcil. “Hi ha trams –assegura Eduard Serra, membre de la Coordinadora– on no poden passar. Són els que, arran de les cessions que férem, tenen escales o els que estan massa aferrats a un penya-segat. Els ciclistes també tenen el mateix problema”. Els 184 quilòmetres de l’itinerari es divideixen en 20 etapes. “Aquesta via verda –ressalta Barceló– ha estat una gran victòria de la societat civil menorquina. Té un gran pes identitari i permet conèixer l’illa d’una altra manera. A més, no té cap incidència en la massificació turística perquè la gent no ve a fer-lo a l’estiu, que és quan fa més calor”.

Ecoturisme amenaçat

Serra opina diferent sobre l’ecoturisme alternatiu que representa el Camí de Cavalls: “Actualment el pla d’usos preveu que només hi poden passar grups de 25 cavalls i 25 persones a la vegada. Amb tot, com a mínim tres cops a l’any, el Consell de Menorca permet organitzar-hi curses que poden arribar a tenir 1.500 assistents. A canvi, rep doblers per al seu manteniment. Quan des de la Coordinadora defensàvem la recuperació del sender ja advertírem del seu futur ús comercial”.

Ara ‘el camino de Santiago de les Balears’ s’exposa a una nova amenaça. Així ho assegura el coordinador territorial del GOB Menorca: “Fa deu mesos, amb el PP acabat d’arribar al Consell Insular i al Govern balear amb el suport de Vox, s’anuncià la voluntat de modificar la llei del camí per permetre-hi noves dotacions de serveis. Encara no s’ha concretat res. Passam pena, però, que hi facin una xarxa de quiosquets o d’albergs. Això desvirtuaria el valor paisatgístic de l’itinerari”.