La gestació del 'boom' turístic
El 1951 es posaren les bases per a l'explotació de la gallina dels ous d'or amb la I Assemblea de Turisme de Mallorca i el 1955 ja es discutia l'aplicació del primer impost turístic, que finalment fou avortat per l'oposició de Foment de Turisme
Palma“El franquisme va sobreviure gràcies a la Guerra Freda i al turisme”. L’investigador mallorquí Joan Buades parla clar sobre les entranyes de la nostra gallina dels ous d’or, que el 2002 retratà en el llibre On brilla el sol. Turisme a Balears abans del boom. La seva lectura és imprescindible per entendre les barbaritats que s’han comès a l’Arxipèlag en nom de la cobdícia. Les dues guerres mundials, amb l’afegitó al mig de la Guerra Civil espanyola, havien truncat una indústria encetada el 1903 amb el Gran Hotel de Palma. Aleshores intel·lectuals com Miquel del Sants Oliver ja havien defensat el turisme com a instrument modernitzador de la nostra societat. A redós de les seves idees, el 1905 nasqué Foment de Turisme de Mallorca, la primera entitat de promoció turística d’Espanya.
El record d’aquella gran aposta de futur estigué ben present el 12 de gener de 1951 en la I Assemblea de Turisme de Mallorca. Se celebrà durant una setmana a l’Ajuntament de Palma per iniciativa del mateix Foment del Turisme –vuit mesos després es crearia el Ministeri d’Informació i Turisme. Sobre la taula hi havia les xifres de 1950: les Illes havien rebut prop de 98.000 visitants (res a veure amb els prop de catorze milions que registràrem el 2019, abans de la pandèmia). Els seus més de 300 assistents formaven part de les conegudes com a “forces vives del règim”, una casta formada per militars, industrials i homes de negoci. “Després d’uns anys de postguerra tan durs –assegura Buades–, s’aferraren al turisme com a salvació. Era un sector a l’alça. En acabar Segona Guerra Mundial s’havien instaurat les vacances pagades i la classe mitjana tenia més poder adquisitiu. Fou el naixement del turisme de masses. Llavors molts d’avions militars es reconvertiren en comercials”.
El fallit embrió de l’ecotaxa
Al cap de dos anys (el 19 de gener de 1953) tenia lloc la II Assemblea de Turisme de Mallorca. El terreny ja estava més que adobat perquè el 1955 un grup de polítics franquistes de la Diputació Provincial s’atrevís a plantejar una proposta del tot trencadora: la creació d’un impost de turisme. L’objectiu del gravamen, ja existent en altres països, era resoldre les insuficiències financeres que suportava la Diputació a l’hora de millorar les infraestructures públiques.
L’historiador Antoni Vives Reus ha estudiat a fons aquell primer impost turístic. Es confessa astorat en llegir certs paràgrafs del document. Li crida especialment l’atenció el següent: “Varen ser esforços i suor els que feren el miracle que aquestes illes es bastassin, fins que en riada seguida i continu augment hi arribaren milers i milers de nacionals i estrangers, i nasqué en aquesta província el turisme, que perjudicava l’economia familiar de molts, n’enriquia uns pocs i, alhora, creava ingents problemes a la Diputació i als consells rectors dels municipis de Mallorca i illes germanes, que convé solucionar”.
Aquella revolucionària proposta ocasionà la primera disputa política en el si del franquisme. Finalment, però, quedaria en un calaix. “Foment de Turisme –recalca Vives– s’hi manifestà en contra. Fins i tot envià una delegació a Madrid per tal d’informar les autoritats estatals dels greus perjudicis que suposaria la seva aplicació a les Illes”. La història es repetiria el 2002 amb la famosa ecotaxa del Govern progressista d’Antich, derogada el 2003 pel PP de Matas, però reimplantada el 2016 com a Impost del Turisme Sostenible per l’executiu d’Armengol.
Voracitat constructora
A falta de no poder-se acollir al Pla Marshall per òbvies raons ideològiques, el setembre de 1953 se signaven els famosos Pactes de Madrid. El president Eisenhower es comprometia a ajudar econòmicament la dictadura franquista a canvi que li fes de bastió anticomunista a Occident. Enterrades l’autarquia i les cartilles de racionament, el 1958 Espanya entrava al Fons Monetari Internacional (FMI) i al Banc Mundial (BM). “El BM –assegura Buades– va emetre un informe que recomanava a Franco obrir-se al turisme i fomentar l’emigració. Més de tres milions d’espanyols partiren a cercar feina a França, Bèlgica, Suïssa o Alemanya. Les remeses que enviaven aquí varen ser molt importants per a la reactivació de l’economia”.
El 1959 la tecnocràcia franquista posava en marxa el Pla d’Estabilització, que incloïa, entre altres coses, la devaluació de la pesseta i l’obertura al capital estranger. “Aleshores –apunta l’investigador– zones com les Canàries, les Balears, Marbella, Alacant o Girona es convertiren en polígons de desenvolupament turístic”. A final dels cinquanta la revista francesa Paris Match ja havia encunyat el terme “balearització” per al·ludir de manera pejorativa a la colonització del litoral mallorquí, que no aturava de reclamar mà d’obra de la Península.
“Curiosament –continua Buades–, aquella voracitat constructora s’alimentà de ciment provinent d’estats comunistes, com Bulgària i Romania, enemics acèrrims del feixisme espanyol”. El 1960, l’any que entrà en funcionament l’aeroport de Son Sant Joan, ja obria a Lloseta la mastodòntica fàbrica de ciment Portland. Aquell any Franco tallava la cinta de la central elèctrica d’Alcúdia. A partir de 1963 n’hi hauria una altra al Coll d’en Rabassa, a Palma. El maig de 1964 el NO-DO, l’altaveu del “miracle espanyol”, immortalitzava el ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga, inaugurant a Illetes (Calvià) l’hotel número 1.000 de totes les Balears. Era l’Hotel de Mar. “La societat illenca –recalca l’estudiós– va somatitzar el turisme com un fenomen providencial que calia aprofitar per sortir de la ‘pobresa’ dels anys passats”. Aquesta era precisament la idea que la dictadura volgué transmetre amb pel·lícules com El turismo es un gran invento (1968), filmada a Marbella amb Paco Martínez Soria de protagonista.
El 1960 la turistització del territori ja havia estat retratada per l’arquitecte palmesà Josep Ferragut en el documental Ciudad de Mallorca, de caire amateur. Maria Magdalena Brotons, professora d’Història de l’Art de la UIB, ha estudiat amb deteniment la cinta: “Ferragut denuncià la falta de respecte per les ordenances municipals i criticà els arquitectes lligats al franquisme, que es doblegaven als interessos dels poderosos. Encara que ell treballà amb hotelers i promotors del sector, no era partidari d’explotar a tota costa els recursos de l’illa”. L’artífex de més de 2.000 projectes a casa nostra aparegué mort als afores de Bunyola el 21 de febrer de 1968. Tenia 56 anys. L’informe policial apuntà a un assassinat a cop de pedra a mans de dos joves delinqüents a qui suposadament havia sol·licitat els seus serveis homosexuals. La família Ferragut encara defensa, però, que aquell crim fou ordenat per les altes esferes.
El 1968 es feia realitat una nova infraestructura gràcies a un crèdit de 238 milions de pessetes concedit pel BM: l’autopista a Son Sant Joan –fou una de les primeres que es construí a Espanya. El 1972 ja quedaren enllestits els embassaments del Gorg Blau i de Cúber, que principalment subministrarien aigua a la badia de Palma, l’epicentre del boom turístic.
L’illa envaïda
El 1969 el periodista aragonès Eliseo Bayo, de la revista ‘Destino’, quedà atònit en visitar Mallorca. No pogué ser més sincer en l’extens reportatge que signà amb el títol La isla invadida: “Un bon dia els invasors cauran per les voreres, ¿és que creieu que l’illa és de goma o un pou sense fons on es poden amuntegar milers de cossos? [...]. La invasió posa a prova totes les estructures econòmiques de l’illa. S’han aixecat hotels, apartaments, pensions i s’han habilitat cases particulars per albergar els milers de turistes que arriben”.
El periodista tampoc s’està de denunciar l’abandonament escolar que provocava la indústria turística: “En una escala de valors el primer [per als joves] és la diversió fàcil i guanyar diners amb el mínim esforç; és freqüent el cas d’alumnes ben dotats que s’estimen més lliurar-se al comerç”. Qui també es mostrà espantat davant la metamorfosi experimentada per l’antiga illa de la calma va ser l’escriptor Llorenç Villalonga. El 1973, en la seva novel·la Andrea Víctrix, presentà una Mallorca de l’any 2050 convertida en una colònia turística (Turclub), en què els seus habitants són éssers andrògins encarregats de fer feliços els visitants. És trist constatar que les seves descripcions distòpiques coincideixen massa amb l’actualitat.
Buades lamenta l’oportunitat perduda que suposà la mort de Franco el 1975: “En un moment en què no teníem tants de turistes, tocava fer un canvi de plantejament, de combinar turisme i indústria, tal com s’apuntaria el 1977 en el llibre La via menorquina al creixement. S’apostà, però, per continuar esprement les Illes a costa de la depredació del territori i a costa del benestar de la seva població. Per desgràcia és el discurs que avui ha assumit l’esquerra, la qual cosa, en temps de canvi climàtic, és imperdonable”.
El boom turístic dels seixanta no només tingué efectes terribles en el nostre paisatge, sinó també en la toponímia. El 1982 ja ho pogué constatar el geògraf i professor emèrit de la UIB Climent Picornell en el seu estudi La nova toponímia a les Illes Balears. “Es varen fer –lamenta– autèntiques barbaritats. Basta fixar-se en els noms d’urbanitzacions tan aliens a la nostra cultura com El Amanecer, Las Gaviotas, Los Pinos, Las Palmeras o Bahía Grande”.
Picornell també va inventariar molts de noms de carrers d’aquestes urbanitzacions. Topà amb carrers com Anzuelo, la Niña o la Pinta. “Alguns d’ells –assegura– ja s’han començat a normalitzar, encara que igualment continuen sorprenent noms tan desarrelats com carrer del Calamar o del Pop”. Menció a part mereixen les artèries dels dos epicentres del turisme de gatera a Mallorca: “calle del Jamón” (l’Arenal) i “Punta Ballena” (Magaluf).
Però, qui era l’encarregat de posar aquests noms tan ampul·losos? “En aquells anys –contesta l’investigador– moltes urbanitzacions, si no eren il·legals, eren alegals. Per tant, l’ajuntament no les recepcionava i era el propi urbanitzador qui batiava els carrers. A Cala Blava, per exemple, hi ha molts de noms bascos perquè els seus promotors ho eren”. Precisament sobre aquesta urbanització de Llucmajor, Picornell té una cosa interessant a dir: “El seu topònim originari era Cala Mosques, però el varen canviar per un altre amb més glamur”.
Un dels noms d’urbanització més cridaners és el de Sometimes, a la platja de Palma. Sobre el seu origen hi ha diferents teories. Una el remunta als anys trenta amb les primeres edificacions de la zona. Podria ser que una d’aquelles cases fos construïda per un propietari estranger, que veié amb bons ulls referir-s’hi amb un adverbi anglès. El nom, però, més estrafolari per a una urbanització el trobam a Valldemossa: Shangri-La. Al·ludeix a una ciutat fictícia descrita a la novel·la Horitzons perduts (1933) del britànic James Hilton. I a Portals Vells (Calvià) hi ha la platja del Mago, dita així perquè l’estiu de 1968 acollí el rodatge de la pel·lícula homònima protagonitzada per Michael Caine i Anthony Quin.
La nomenclatura dels hotels també és un clar exemple de creació del que en antropologia es coneix com un “no-lloc” en al·lusió a espais impersonals. “Noms com Hotel Acapulco o Hotel Antillas –apunta Picornell– evoquen clarament la idea d’un paradís caribeny, sinònim de felicitat. El problema és que aquests noms tan exòtics acaben arraconant els tradicionals dels seus solars, pels quals la gent coneixia abans la zona”. Enmig de tants d’atemptats toponímics, Picornell celebra una victòria que s’aconseguí el 2001 amb l’hospital Son Llàtzer: “Hi hagué gent que digué que era millor posar-li un altre nom perquè aquell era mal de pronunciar”.