"El meu ginecòleg no em parla a mi, li parla a la meva vagina"

BarcelonaEl virus de la pòlio va deixar les cames de Carme Garrido tan afectades que ara, als 64 anys, es mou en una cadira de rodes motoritzada. La mobilitat reduïda no la va aturar i, malgrat que no va ser escolaritzada fins als nou anys, es va diplomar en psicologia i teràpia humanista, i ha estat regidora de Vilafranca del Penedès. La seva ha estat una vida farcida de discriminacions i de sentir-se qüestionada per tot. Quan va conèixer el seu futur marit, poca gent va creure en aquella relació perquè, al cap i a la fi, ¿quin home sense cap discapacitat voldria estar amb una dona amb dificultats per caminar? “Fins i tot la família deia «que facin el que vulguin, mentre no tinguin fills»”, explica per il·lustrar fins a quin punt la sexualitat d’una dona amb discapacitat deixa de ser un aspecte íntim i particular per convertir-se en opinió de qualsevol. Els fills van arribar i Garrido torna a recórrer als records per relatar que quan va quedar-se embarassada, anant amb les crosses la miraven pel carrer i va haver d’aguantar comentaris ofensius en forma de pregunta: “«Per on ha sortit la criatura?», em deien. En aquell moment o et talles les venes o te les deixes llargues”, recorda davant d’un auditori que entén a la perfecció els atacs, les mirades inquisidores, la mirada paternalista i el sentiment de ser tractada com una nena.

A Catalunya unes 350.000 dones tenen algun tipus de discapacitat reconeguda legalment –són el 52% del col·lectiu–, tot i que la xifra no compta les que rebutgen passar l’avaluació oficial per evitar discriminacions. Un estudi de la Fundació ONCE revela que el 40% d'aquestes dones pateixen violència sexual a dins de la família. En la resta de dones aquest percentatge és del 32%. “Patim una doble discriminació, per dones i per la discapacitat”, afirma Garrido, presidenta de l’associació Entretots. També és una de les testimonis de la jornada Desmuntant tabús i trencant estigmes sobre els drets sexuals i reproductius de les dones amb discapacitat, organitzada per Cocarmi, la federació d’entitats que treballen per la inclusió.

Doble discriminació

Entre els mites més enquistats en l’imaginari col·lectiu hi ha el d’equiparar la discapacitat amb inactivitat sexual, una percepció que encara és més comuna en el cas de les dones, i encara més si la seva discapacitat és física o es fa evident per l’ús d’aparells. La doble discriminació. Per a la sexòloga experta en discapacitat Anaya Guerreiro és essencial combatre aquesta situació amb una “mirada feminista i anticapacitista” que trenqui amb la idea de posar etiquetes sobre si una persona és acceptable o rebutjable només pel que es veu exteriorment.

Els cossos “que no encaixen en l’heteronorma” com són, per exemple, els de dones coixes, que van en cadira de rodes o que duen pròtesis, aquesta mirada els converteix directament en “cossos no desitjats ni desitjants”, explica l’experta, membre de l’entitat Tàndem Team, que assenyala la paradoxa de l’erotisme al voltant de les cotilles. Precisament, aquestes peces ortopèdiques s’associen a malaltia o deformacions, però per a la sexòloga són elements que es poden “erotitzar”, com els bastons.

L’asexualitat es dona per descomptada fins i tot entre les dones amb una discapacitat sobrevinguda, per malaltia o accident, que passen a ser jutjades per aquesta visió inquisidora que “qüestiona la bellesa” dels seus cossos fora de l’estàndard, indica la sexòloga. “Són vistes com a dones en procés de reparació o rehabilitació dels seus cossos i, per tant, se les considera incapaces del desig”, diu l’especialista, que insisteix que aquesta percepció és un dels mites que envolten la discapacitat. “La sexualitat només es debilita amb la discapacitat en un marc coitocèntric [en el qual per tenir una relació sexual plaent cal el coit]”, continua, i assenyala el cas d’una pacient que després de patir una lesió medul·lar “es va fer responsable del seu propi plaer”.

Vulnerables a la consulta

Les vulneracions de drets en la discapacitat es multipliquen i és en l’àmbit sanitari on aquestes dones senten el pes de la discriminació, l’escassa empatia de molts professionals i també la falta d’infraestructures i material per a proves diagnòstiques que tinguin en compte les cadires de rodes o la mobilitat reduïda. D’això es queixa també en la seva intervenció Carme Garrido, cansada de trobar-se a la consulta mèdica amb problemes a l’hora de fer-se una ecografia o de la falta de grues per ajudar-la a passar de la cadira a una llitera de manera “segura i digna”. El maltractament institucional arriba fins al punt que a les dones que no poden mantenir-se dretes pel seu propi cos se les deriva a les bàscules d’uns magatzems perquè als centres mèdics no hi ha models de cadira amb balança integrada. Guerreiro explica la seva situació, com a persona sorda, quan s'ignora el seu problema auditiu. "El meu ginecòleg no em parla a mi, li parla a la meva vagina", exclama.

A Irene Farrero, diagnosticada amb autisme fa una dècada, als 45 anys, ja se li ha acabat la paciència i anuncia, davant de l’entusiasme de l’audiència, que està disposada a denunciar per evitar que les que venen al darrere pateixin “les situacions de violència” per les quals ha passat. “Les dones que, com jo, ens quedem aïllades temporalment, no tenim accés a informació de sexualitat o d’anticonceptius”, es queixa aquesta activista de la Fundació Estany i Dincat, reafirmant les denúncies del col·lectiu sobre una informació poc clara i massa complicada per decidir quin mètode anticonceptiu els convé. Això fa que sovint aquestes dones desconeguin “el seu cos i la fisiologia del seu plaer”, segons Guerreiro, fins al punt que s’ha trobat casos de dones que s’han fet mal als genitals per “fregar-se amb un armari o una taula”.

En sexe i anticonceptius, el col·lectiu amb discapacitat cognitiva ha estat tradicionalment poc consultat, per la pressió social i la “por de les famílies” a un embaràs o que siguin mares. L’ONU i les lleis espanyoles consagren el dret a la presa de decisions, assenyala l’advocada especialista en violència contra les dones Trinidad Fernández Russell, tot i que admet que encara ara hi ha vulneracions com esterilitzacions forçoses, anticoncepció o avortaments sense tenir en compte el desig de la dona sota l’argument de “protegir-les”.

Primera cita

I què passa en una primera cita quan la discapacitat no és evident? Quan se surt de l'armari? Mireia Borràs, 25 anys i afiliada a l'ONCE, es fa aquestes preguntes i respon que entre les generacions joves hi ha "poca sensibilització i conscienciació". De fet, creu que una discapacitat "tira enrere" molts pretendents amorosos sexuals. En el seu cas no va ser fins a la segona cita amb la seva actual parella que no li va parlar de la seva poca visió. També recorda el cas d'un noi coix amb qui va lligar per Tinder sense haver descobert la seva discapacitat. Un any després, en una trobada casual, l'home li va etzibar, sorprès: "Sí que et dura l'esquinç".