"La ginecòloga em va dir: «No pots tenir un altre fill perquè tens la ment bloquejada»"

BarcelonaDes que va néixer el seu fill, ara fa tres anys, Míriam Gómez ha hagut de conviure amb els records d’un part traumàtic en completa soledat. Silenciada per la culpabilitat i estigmatitzada. Obligada a fer com si el naixement del seu fill hagués estat “normal”. “Vull tenir un altre fill, però he patit dos avortaments. Quan vaig intentar explicar la meva història a la ginecòloga, totalment desbordada, em va dir: «No pots tenir un altre fill perquè estàs bloquejada». I pot semblar molt místic, però té tot el sentit del món: encara que ho intenti, ni la meva ment ni el meu cos estan preparats per tornar a passar per aquest procés”, explica. Malgrat aquesta experiència traumàtica, fins ara no havia rebut cap mena d’ajuda psicològica. Però la seva vida s’ha capgirat: de la nit al dia va passar de tenir un pla de part i sentir-se informada a parir sentint-se anul·lada per les decisions unilaterals d’una llevadora. I no és fins ara, quan ha començat a visitar una psicòloga, que comença a recuperar la veu.

La salut mental de la població es va agreujar durant els mesos més durs de la pandèmia i les embarassades no van ser una excepció. Com a grup d’alt risc de contagi, es van prendre moltes decisions per protegir-les que, alhora, van disparar la seva angoixa. Es van limitar els controls com les ecografies o les visites rutinàries i es van restringir les entrades d’acompanyants, cosa que va intensificar la seva por a parir o rebre males notícies completament soles. A Catalunya, la taxa d’ansietat entre les embarassades i les que acaben de parir ha escalat fins als 54 casos per 1.000 habitants, i la d’estrès posttraumàtic, fins als 19. I les expertes consultades estimen que una de cada cinc embarassades tindrà un trastorn.

Les autoritats sanitàries admeten la dificultat de calcular el creixement del neguit en embarassades, ja que el percentatge de dones que se sospita que mai arriben a traslladar les seves pors als serveis mèdics voreja el 75%. Amb tot, a les unitats hospitalàries especialitzades i d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) consultades per l’ARA sí que diuen haver observat una tendència a l’alça d’angoixes, trastorns d’ansietat i estrès posttraumàtic en el període perinatal. Tenen més risc les que han tingut un embaràs de risc, un part traumàtic o la pèrdua d’un fill; han patit prèviament una patologia mental o les angoixa la incertesa d’aquesta nova etapa. També si tenen problemes socioeconòmics, pateixen violència masclista o un trastorn de la conducta alimentària (TCA), estigui diagnosticat o no.

Tocofòbia i depressions

“Les expectatives que després no es compleixen, o la sobreinformació sobre l’embaràs i el part, poden provocar una por intensa”, afirma la psicòloga de la unitat de salut mental perinatal de l’Hospital Clínic Bàrbara Sureda. A la seva consulta sobretot s'hi visiten dones amb depressió postpart i tocofòbia secundària, és a dir, que tenen un temor persistent, intens i exagerat a l’embaràs i especialment al part. “La tocofòbia primària es dona en dones que no han tingut cap fill i la seva por els fa ajornar l’embaràs o el part o optar per la cesària electiva; la secundària es relaciona amb un part previ amb risc de morir, un procés llarg i dolorós o violència obstètrica que els han deixat seqüeles físiques i mentals”, aclareix.

Aquest és el cas de la Míriam. “Havia de ser mare primerenca i, en teoria, el meu fill havia de néixer a l’abril. Vaig tenir un embaràs normal, però vaig anar al ginecòleg i em va dir –a mi sola, perquè no deixaven passar la meva parella– que m’havien d’induir el part perquè el nen era molt gran”, explica. I el que inicialment podia semblar una indicació mèdica es va convertir, explica, en un infern. “Vaig fer tres torns de llevadores perquè vaig estar moltíssimes hores esperant”, diu. Ella sabia que els tactes havien de ser cada quatre hores. “Però la tercera no va treure la mà de dins meu en tota l’estona i em va acabar fent sang”, diu.

També li deia que no sabia fer els espoderaments, que no podia escoltar la música que havia portat o que no podia entrar a la banyera per les contraccions. “Només vaig aconseguir reaccionar quan es va entestar a fer-me la maniobra Kristeller, que està prohibida”, explica. El seu part va acabar amb una episiotomia per engrandir l’obertura vaginal i li van acabar traient el nen amb fòrceps. “Era un moment de molta vulnerabilitat, i pot sonar fort, però em vaig sentir violada. I sento culpa per no haver sabut fer les coses d’una altra manera i parar-li els peus a aquella dona”, admet.

Protocol català

El protocol català de control de l’embaràs, actualitzat el 2018, va incloure per primer cop un cribratge de salut mental perinatal per identificar de forma primerenca possibles símptomes. “Ara els passem uns tests que abans només es feien en el postpart, i detectem molta més simptomatologia ansiosa i depressiva”, diu Txell Escalé, llevadora a l’Hospital Parc Taulí. Amb tot, no es pregunta específicament per l’estrès posttraumàtic per algun part anterior, per tocofòbia o per la por a les exploracions vaginals o al part vaginal.

La intervenció psicològica que s’ofereix a les dones en aquesta situació va en funció de la intensitat de la seva por, segons Sureda. “Han de poder reprocessar l’experiència com un record desagradable que no ha de condicionar el present o el futur. Però de vegades atenem dones que ni tan sols poden parlar del part perquè el record les desborda. L’essencial és disminuir el malestar emocional i conèixer el procés de part”, planteja la psicòloga.

Dos terços de les dones que s’atenen en consultes especialitzades tenen antecedents psicològics o psiquiàtrics. El repte és aconseguir que aquelles que no tenen cap diagnòstic, i que solen passar desapercebudes malgrat haver tingut una experiència negativa, puguin ser ateses primerencament i rebre acompanyament i un tractament adient. Ara bé, les expertes expliquen que aquestes situacions són difícils d’identificar perquè les mateixes dones tenen por d’acceptar i abordar determinats problemes o malestars psicològics, i pel qüestionament social.

“Sempre s’ha viscut en silenci, màxim amb la parella o amb l’especialista si li tenien molta confiança, perquè està mal vist que una dona no estigui, entre cometes, preparada per tenir un fill o tingui neguits”, denuncia Escalé. Per a Míriam, haver accedit a la psicòloga, encara que sigui després de tants anys, és alliberador. “Només necessites sentir-te escoltada, que no et jutgin ni et menystinguin. Fins fa poc no era capaç de parlar-ne. I crec que en el meu cas, però també en el de moltes altres dones, necessitava un psicòleg públic immediatament després de parir. Canviarien molt les coses si es fes així”, diu.