El gir de 180º en la gestió del càncer de Kate Middleton

BarcelonaEl vídeo publicat per Kensington Palace aquesta setmana per explicar que Kate Middleton ha acabat la quimioteràpia no té comparació amb cap altre comunicat reial mai vist, ni al Regne Unit ni a fora. Per bé que manté un to gens estrident pel que fa a les formes, cosa tradicional en el context monàrquic, en conjunt representa una fórmula completament exòtica. Especialment pel que implica en l'àmbit comunicacional. De fet, no cal comparar-lo amb altres monarquies o amb altres generacions de la mateixa monarquia per constatar que és una opció disruptiva. Només cal viatjar fins a principis d'any per veure com va gestionar públicament Middleton la seva malaltia aleshores per observar que hi ha hagut un canvi substancial en les decisions de palau sobre aquesta qüestió. Un canvi que ha anat de l'obscurantisme royal més tradicional a una opció completament impregnada per la cultura del reality i dels influencers.

A principis d'any, quan es va fer popular aquell mem que deia "Jo no puc seguir treballant si no sé on és Kate Middleton", l'actual princesa de Gal·les havia desaparegut de la vida pública sense deixar rastre i sense que a palau ningú digués res al respecte. La pressió no va deixar d'augmentar setmana rere setmana mentre cap font oficial deia res sobre la princesa. De fet, l'escalada a les xarxes socials dels dubtes sobre el parador de la futura reina dels britànics es va deixar arribar tan lluny que va traspassar als mitjans de comunicació del país i posteriorment també als estrangers. Llavors, com que la resposta oficial a aquell imparable i creixent interès popular per la situació de Middleton era només el silenci, els mitjans van començar de seguida a elaborar teories que, com que no tenien cap contraposició oficial, anaven guanyant més i més terreny. No obstant això, l'estratègia de mantenir la malaltia amagada continuava dominant l'oficina de premsa de Kensington fins al punt que van haver de fer alguna cosa. I si dic alguna cosa és perquè no trobo un nom menys despectiu per referir-me a la decisió que van prendre.

Efecte Streisand

El problema latent que existia es va convertir en una bomba de neutrons esclatant sobre el cel de Londres per culpa de la cosa que van fer, que va donar encara més ales als que defensaven que la casa reial britànica estava amagant algun fet molt greu sobre la futura reina. Per exemple: que havia abandonat el palau i l'estaven convencent perquè tornés però no volia, que s'havia divorciat per una infidelitat de Guillem que havia tingut com a resultat un fill fora del matrimoni, que estava terminal, que s'havia fet una cirurgia que havia sortit malament i estava desfigurada, que estava en coma, que li havia donat un ronyó a Carles III... Per fer callar el poble i fer-nos creure que Kate Middleton estava bé van publicar un fotomuntatge d'ella amb els seus fills coincidint amb el dia de la mare. Però allò que al despatx sonava tan bé va ser un desastre, ja que va ser creïble només un parell hores. Amb aquell gest només van aconseguir el temut efecte Barbra Streisand, que genera un efecte nociu multiplicat contra qui l'origina per culpa de l'estratègia que havia adoptat per protegir-se. És a dir, hauria valgut més la pena no fer res.

Després que els enganxessin amb el barroer fotomuntatge que van publicar el 10 de març, totes les teories de la conspiració encara van agafar més volada i ja ningú es creia res del que pogués dir el palau. De fet, l'endemà d'aquell collage –o peça pop que hauria d'estar exposada als museus– la mateixa Middleton va haver de sortir a solucionar el xou que havia generat confessant en un text a les xarxes socials que era un fotomuntatge, cosa que no havien dit a priori. "Com molts fotògrafs amateurs, de vegades experimento amb l'edició. Volia emetre les meves disculpes per qualsevol confusió que hagi pogut causar", va dir aleshores la princesa, mentre molts pensaven que potser allò ni tan sols ho estava escrivint la princesa.

Al veure que calia tallar de soca-rel aquella crisi reputacional i de credibilitat, Middleton va entendre aleshores que l'estratègia ja no podia ser la de principis del segle XX i va donar un primer pas per canviar de direcció. En un context natural idíl·lic, la princesa de Gal·les va encarar-se a una càmera per gravar un vídeo allunyat de les formes oficials tradicionals de la monarquia amb el qual va explicar al món que tenia un "càncer", la paraula que ningú havia volgut utilitzar fins aleshores. Era el 22 de març i havien passat només 12 dies des del xou del fotomuntatge. La confessió li va valer una pluja de més de 5 milions de likes a Instagram i la confirmació que l'opacitat al segle XXI és impossible i, per als que seran els seus súbdits quan sigui reina, incomprensible i inacceptable.

Pels bons resultats d'aquell canvi de rumb es va deure començar a gestar el vídeo que Kensington ha publicat aquesta setmana. Una peça absolutament artística i sentimental que no té res a veure amb el to habitual d'institucions tan règies com la monarquia. Una peça d'autor que, per uns instants, ha fet imaginar al món que Kate Middleton s'havia convertit en una influencer –professionalment, ja que de facto ja ho és– que els estava explicant la seva realitat de la manera més estètica possible, com fan sempre en aquest gremi.

És evident que, quan Middleton va assumir que no podria viure la malaltia en la seva desitjada intimitat, va optar de manera totalment lícita per almenys treure-li tot el rendiment possible. I això en el món dels royals vol dir atreure tanta atenció mediàtica com sigui possible perquè aquesta repercuteixi en millorar l'estima del poble pel protagonista i que, finalment, això repercuteixi en augmentar la popularitat de la institució. Aquest vídeo és la pura mostra que Middleton tenia raó amb el canvi de rumb. Ha assumit que li tocava interpretar un striptease emocional perquè tothom s'oblidés –o li perdonessin– dels errors de comunicació del principi i, de passada, poder començar a preparar una tornada que serà plantejada novament de manera èpica. De fet, a ningú se li escapa que quan en el vídeo parla de la incorporació "quan pugui" a la "feina" no està fent més que atiar un clímax de la superació de la malaltia que no serà enguany, per més que abans que acabi l'any hi haurà alguna aparició pública.

La incomoditat de Guillem

En el vídeo, en el qual ella brilla com a actriu d'una manera inequívoca, es veu que és una aposta personal en la qual ha posat tots els seus esforços i dedicació. D'altra banda, però, la participació del seu marit, el príncep Guillem, és molt menys brillant i en certs moments se'l nota incòmode. És evident que aquesta no hauria estat l'opció comunicativa d'ell per tractar comunicativament la malaltia. Es nota de quina tradició ve cadascú. La de viure les emocions de manera desinhibida i a sobre exposant-ho públicament està clar que no és la dels Windsor. Potser la condició de Guillem per fer d'actor i interpretar la versió de si mateix que més pot agradar al poble va ser que una part d'aquest clip de tres minuts estigués dedicada a mostrar un matrimoni unit i sòlid. L'ombra de la infidelitat que planava sobre ell amb el currículum que ha heretat del seu pare li devia suposar un pes molt feixuc i a la seva popularitat encara més... També resulta altament simbòlic que hi aparegui la família d'ella però no la d'ell quan Middleton parla d'"estimar i sentir-se estimats".

Middleton, que ha tornat a demostrar que avui dia la monarquia britànica té una dependència enorme d'ella, ha iniciat un reality en la segona part de la seva trajectòria pública. Very mindful, very demure, però un reality al cap i a la fi. I ho ha fet no només amb el contingut sinó també amb les formes. És el que fa anys hauria pogut ser un videoclip però que avuin dia és directament un reel. Haurà estat aquest lliurament una excepció? Hi haurà més temporades, vista la bona acollida? Li deixaran tornar a tenir tant de protagonisme quan ja estigui curada els que vetllen per la imatge del seu marit i futur rei? Serà compatible que ella es comuniqui com una persona del segle XXI mentre ell es comunica com un senyor del segle XIX? Només el temps ens ho respondrà.