GOB, els ocellaires que es feren ecologistes
L’entitat ecologista de les Balears va néixer fa cinquanta anys per observar ocells. Ben aviat, però, s’implicà a fons en la lluita per la conservació del territori davant l’acció depredadora de la indústria turística
PalmaL’ octubre de 1973, a les acaballes del franquisme, la ‘gallina dels ous d’or’ deixà de cloquejar tan alegrement. La crisi internacional del petroli, provocada per la guerra araboisraeliana del Yom Kippur, dinamità una indústria turística que, a casa nostra, duia gairebé 25 anys a ple rendiment. A causa de l’alça del preu del cru, es produí una inflació desbocada i la gent deixà de viatjar. Va ser enmig d’aquesta primera gran crisi del sistema capitalista que, al cap de dos mesos, emergí la primera veu ecologista de les Illes, el GOB (Grup d’Ornitologia Balear). Tanmateix, tal com n’indiquen les inicials, la funció inicial de l’agrupació era una altra. Ho recorda un dels seus socis fundadors, Miquel Rayó, de 70 anys: “Nosaltres érem un grup d’amics integrants de la Societat d’Història Natural de les Balears (SHNB), que estava formada sobretot per geòlegs i paleontòlegs. Com que ens agradava més l’ornitologia, decidírem crear la nostra pròpia agrupació”.
L’1 de desembre de 1973 es constituïa a Palma l’entitat que acabaria marcant l’agenda política de la nova etapa democràtica a punt d’estrenar-se. A l’acta hi apareixien els noms de Jesús Jurado (recentment traspassat), Joan Mayol, Josep A. Alcover, Hilari Morales, Pere Bosch i Pep Casasayas, que en fou el primer president. El 31 de desembre, a la primera assemblea, ja s’hi afegí Rayó juntament amb vuit socis més. El logo del GOB, un voltor negre, deixava clara la seva preocupació per la conservació d’espècies emblemàtiques de Mallorca. “A nosaltres –diu Rayó– ens agradava sortir d’excursió i observar ocells. El nostre principal referent era Félix Rodríguez de la Fuente, que, des dels seus programes a la televisió, animava la ciutadania a contemplar la naturalesa amb uns altres ulls, d’admiració. Ell va popularitzar a Espanya la paraula ‘ecologisme’. Nosaltres, però, ja n’havíem sentit parlar en les revistes que ens arribaven de l’estranger”.
Testimonis de la balearització
Ben aviat, d’observar ocells, aquell grup d’amics passà a observar la destrucció del territori provocada pel boom turístic dels anys cinquanta. Obriren els ulls a la famosa balearització gràcies a un documental de la BBC titulat Majorca Observed. “La cinta –assegura l’activista ecologista– era de 1968. L’havíem vista el 1970 a Palma en una fira. Els seus impulsors eren turistes anglesos de la Royal Society for the Protection of Birds, que mostraven com la Mallorca rural estava sent lentament arrasada per urbanitzacions i hotels. Era un crit d’alarma sobre els perills que suposava el turisme de masses en els espais naturals on viuen els ocells”.
Per conscienciar la població, aquells primers 'ocellaires' no dubtaren a fer circular el documental britànic per escoles i agrupacions culturals. El 1975, l’any de la mort de Franco, allargaren el nom oficial de l’entitat afegint-hi “i defensa de la Naturalesa”. El 1977 el GOB crearia la seva secció de Menorca i el 1992 uniria esforços amb el GEN d’Eivissa, el Grup d’Estudis de la Naturalesa fundat el 1982 pel periodista Antoni Pedro Marí. “A la resta de l’Estat –recalca Rayó– ja s’estaven constituint també altres organitzacions ecologistes”.
La primera prova de foc per al GOB arribà el 7 de juliol de 1977: les formacions anarcoecologistes Talaiot Corcat i Terra i Llibertat ocuparen l’illot de la Dragonera (Andratx) per evitar que s’hi construís una urbanització de luxe. “Aquella acció –recorda Rayó– generà certes tensions dins l’entitat. El president, Pep Casasayas, era advocat i deia que ell no podia defensar l’ocupació d’una propietat privada. Per coherència amb la seva professió deixà el càrrec i el cedí a Xesc Moll. Continuà, però, ajudant-nos. Aleshores nosaltres ens dedicàrem més a mobilitzar la ciutadania i a liderar la lluita jurídica per conservar la Dragonera”.
El 3 de febrer de 1979 més de 4.000 persones es manifestaren pels carrers de Palma rere la pancarta ‘Salvem sa Dragonera’. Un any i mig abans, el 29 d’octubre de 1977, prop de 2.000 persones ja havien desfilat pel centre d’Eivissa al crit de ‘Salvem ses Salines’. Era la primera manifestació reivindicativa, del tot pacífica, a les Balears després de quaranta anys de dictadura. El 1984 arribaren els primers fruits de la perseverança: el Tribunal Suprem decretà la prohibició d’urbanitzar la Dragonera. El 1987 l’illot seria adquirit pel Consell de Mallorca, i el 1995 declarat Parc Natural.
David contra Goliat
Rayó seria president del GOB-Mallorca del 1982 al 1983 i el 1988. “Posàrem –assegura– un plet a Gesa perquè tirava cendres de la central tèrmica del Murterar dins l’Albufera d’Alcúdia. Allò va ser el primer plet que s’interposà a Espanya per delictes ecològics”. Els ‘ocellaires’, però, es farien sentir sobretot en les conegudes lluites toponímiques: ‘Salvem es Trenc’, ‘Salvem Mondragó’, ‘Salvem sa Canova’, ‘Salvem la Punta de n’Amer’...
El 1991 es produí una passa important en la conservació del territori: el Govern en minoria del PP de Gabriel Cañellas aprovà, a instàncies de l’esquerra, la Llei d’Espais Naturals (LEN), que protegia el 34% de l’Arxipèlag. “La història del GOB –recorda l’activista– és una mica com la història de David contra Goliat. Sempre sabíem que a l’altra banda hi havia els interessos del gran capital. El nostre mèrit fou saber mobilitzar una societat que, durant la Transició, tenia moltes esperances en el canvi. Sempre teníem el suport dels grups d’escoltes i de les associacions de veïns”.
Un company de lluites de Rayó va ser Xisco Avellà, soci número onze. D’aquella època Avellà en recalca l’adquisició el 1980 de La Trapa, una finca de 81 hectàrees situada just davant la Dragonera: “El seu propietari era el nostre president, Pep Casasayas. Li va arribar una oferta d’una promotora estrangera per comprar la finca amb la intenció d’urbanitzar-la. Ell ja feia temps que la volia vendre perquè no li resultava fàcil mantenir-la. No volia, però, que caigués en mans d’especuladors immobiliaris. Davant aquella situació, el GOB s’oferí per comprar-l’hi per subscripció popular. Amb tot, aconseguírem doblers sobretot per mitjà de la subhasta d’obres d’art i d’ajuda internacional com la Societat Zoològica de Frankfurt”.
Del 1989 al 1996 Avellà presidiria el GOB-Mallorca –ha estat qui més anys ha ocupat el càrrec. Un dels principals cavalls de batalla d’aquells anys fou treure els militars de Cabrera. El 1987, amb el suport de Greenpeace del mallorquí Xavier Pastor, el grup del voltor negre ja havia aconseguit que el Ministeri de Defensa hi suspengués les maniobres militars. “Record –diu Avellà– que en una reunió el ministre socialista de Defensa Narcís Serra ens digué que a Cabrera mai s’hi havia pegat cap tir. Allò era mentida”. Gràcies a la pressió d’aquells ‘guerrers verds’, el 1991 l’arxipèlag palmesà es convertia en el primer parc maritimoterrestre de l’Estat.
‘Pacte de Ciment?’
Hi hauria més èxits. Miquel Àngel March, portaveu del GOB del 1986 al 2008, destaca la paralització de la macroremodelació de la carretera Deià-Sóller: “Repartírem cartells als pobles afectats amb imatges del projecte, que incloïa una sèrie de ponts elevats”. El 2003 March seria protagonista d’una de les actuacions més criticades per l’esquerra: aparegué aixecant un mur de bloquets davant el Consolat de Mar a pocs dies de les eleccions amb les quals el Primer Pacte de Progrés de Francesc Antich aspirava a seguir. L’acció era presidida pel lema ‘Pacte de Ciment?’: “Volguérem criticar simbòlicament que la coalició d’esquerres no havia suposat la frenada del creixement urbanístic dels anys anteriors del PP. També era una manera d’escenificar la independència política del GOB”.
Les eleccions de 2003 donarien la presidència del Govern balear al PP de Jaume Matas, que hagué de pactar amb Unió Mallorquina. Fou la legislatura de les grans infraestructures viàries, que desdibuixaren completament el paisatge insular. Llavors el GOB liderà la indignació popular. El 14 de febrer de 2004 tragué als carrers de Palma 50.000 persones amb el lema ‘Qui estima Mallorca no la destrueix’ i el 18 de març de 2007 s’arribà a la xifra de 60.000 assistents a la manifestació de ‘Salvem Mallorca’. Aquell any l’esquerra tornaria al poder, però el perdria de nou la següent legislatura davant del popular José Ramón Bauzá.
El Pacte de Progrés es reeditaria el 2015 amb la socialista Francina Armengol, que seria la primera a mantenir-lo durant dos mandats. Amadeu Corbera, l’actual president del GOB, es mostra molt decebut amb la seva gestió: “Aquests darrers vuit anys s’ha desaprofitat una oportunitat històrica per fer canvis estructurals del model turístic i la gestió del territori. Només al final de la legislatura s’han pres algunes mesures en aquesta direcció”. Corbera es fa la següent pregunta: “Quina autoritat tindrà ara l’esquerra per criticar les possibles autopistes del PP quan ells ens varen fer la de Campos?”.
La història de les lluites del GOB es pot resseguir en el llibre de Gabriel Mayol En defensa de la terra. Mobilitzacions ecologistes a Mallorca (Lleonard Muntaner, 2021). Crida l’atenció la protecció de Cala Mondragó (Santanyí), que el 1992 aprovà l’Executiu de Gabriel Cañellas. “El ple de l’Ajuntament, amb majoria absoluta del PP –escriu Mayol–, aprovà la modificació del pla per urbanitzar Cala Mondragó. La decisió provocà la ira dels concentrats. Els regidors populars no pogueren sortir de l’edifici fins a la matinada i, quan ho feren, l’escorta de la Guàrdia Civil no impedí que rebessin una pluja de monedes. Pocs dies després es descobrí l’abast de la jugada. El Govern balear anuncià que comprava els terrenys de Cala Mondragó a Agroland S.A. per 1.950 milions de pessetes i amb la intenció de convertir-los en un parc natural”.
“La compra de Cala Mondragó –assegura Miquel Àngel March, exdirigent del GOB– va ser un escàndol. El Govern de Cañellas s’hi gastà una doblerada perquè abans prèviament havia deixat que l’Ajuntament de Santanyí aprovàs un pla d’urbanització que permetia a l’empresa aconseguir una bona indemnització”. Tanmateix, March assegura que aquesta no era la tònica habitual a l’hora de protegir espais naturals: “Gairebé mai la justícia atorgava indemnitzacions a les promotores afectades. Va passar amb la Dragonera. El 1987 el Consell de Mallorca la pogué comprar després que el GOB guanyàs la seva protecció als tribunals, sense la necessitat de pagar res extra a l’empresa catalana Pamesa”.
Durant aquests anys el moviment verd ha aconseguit captar l’atenció de no només ciutadans de peu de carrer, sinó també d’estrangers amb una certa sensibilitat. Un d’ells és l’actor Michael Douglas, que a la dècada dels noranta, amb la seva primera dona, Diandra, comprà la possessió de s’Estaca (Valldemossa), de l’arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, considerat el primer ecologista de les Illes al segle XIX. “Els dos –diu March– col·laboraren amb nosaltres mitjançant ajudes econòmiques. Són persones que venen d’una cultura anglosaxona en què la gent està avesada a fer donacions a favor de bones causes”.
Avui GOB-Mallorca té prop de 4.000 socis i onze treballadors en plantilla. Miquel Rayó, un dels seus històrics, es mostra molt satisfet de la feina feta durant aquests 50 anys. “Sense nosaltres –afirma–, segurament ara tindríem unes illes del tot irreconeixibles. Ara, però, la gent està més desmobilitzada. En lloc de pagar una quota d’una organització com la nostra o en lloc d’anar a una conferència, prefereix queixar-se a través de les xarxes socials”. Amadeu Corbera, l’actual president de l’entitat, hi afegeix un altre apunt: “Fa 50 anys teníem una dictadura i no hi havia Conselleria de Medi Ambient. I ara hi torna a haver feixistes al poder, que han eliminat la Conselleria de Medi Ambient”.