Govern balear, bon dia

PalmaEn les pròximes setmanes es constituirà un nou Govern balear com a resultat de les eleccions del passat 28 de maig. Això va passar per primera vegada a la història fa exactament 40 anys, el 10 de juny del 1983. Eren tretze consellers, tots homes, una cosa –afortunadament–, inconcebible avui dia. Presidits per Gabriel Cañellas, qui tres dies abans havia estat elegit primer president.

S’havien estrenat les eleccions autonòmiques el 8 de maig del 1983 i s’havien resolt amb un desconcertant empat: 21 diputats per a la coalició d’Aliança Popular (AP), Partit Demòcrata Popular (PDP) i Unió Liberal –avui, tots plegats al PP–, i 21 per al PSOE de Félix Pons, si bé els conservadors els guanyaren en vots. Així, la força decisiva era la debutant Unió Mallorquina (UM) de Jeroni Albertí, reforçada amb el Partit Demòcrata Liberal (PDL) i els centristes menorquins: vuit escons en total. L’esquerra nacionalista de Mallorca i Menorca (PSM) n’havia obtingut quatre.

UM i els seus socis podien decantar-se per donar el Govern a Cañellas o a Pons. I es van decidir pels conservadors a canvi de la presidència del Consell de Mallorca per a Jeroni Albertí, qui ja l’havia ostentada en l’etapa preautonòmica, abans de trencar amb Unió de Centre Democràtic (UCD), dimitir dels seus càrrecs i crear UM. L’acord es va produir a la seu de la Fundació Joan March, a Madrid, amb la mediació del banquer Carlos March, net d’en Verga.

Gabriel Cañellas havia de formar un Govern donant-hi entrada els companys de coalició, liberals i democratacristians, si bé la primacia clara era d’Aliança Popular. I, molt més important, els diversos territoris. AP, sobretot a les Pitiüses, havia fet bandera de la “paritat” entre Mallorca i la resta d’illes al procés de tramitació de l’Estatut. Havia de compensar també els perdedors ‘populars’ menorquins. L’únic consell que passava a mans de l’esquerra era el de Menorca.

Per encapçalar la seva llista a Menorca, els conservadors havien anat a cercar el mestre de 27 anys Joan Huguet. El 2002, aquest recordava en una entrevista a El Mundo / El Día de Baleares que, llavors, a ca seva, tenia penjats dos pòsters: un de Jesucrist i un altre del Che Guevara. “Així que la seva primera reacció va ser demanar-se si estaven segurs de si era allà on anaven. A la dreta més forta, sobretot a Maó, consideraven que jo era una persona més de centreesquerra que de dretes”, confessava.

Un ‘govern de discutidors’

La proposta de ser president, segons contava Huguet, se la va fer Cañellas “a la cuina del local d’Aliança Popular”, aleshores a la plaça de Cort a Palma, “en un pis llogat. El que hauria estat la cuina era el seu despatx. ‘Què, Joan, hem de formar Govern?’. ‘Sembla que sí’, li vaig respondre”. Segons Huguet, Cañellas li va dir: “Joan, tranquil, aquí tots som nous, i l’únic que hi hem de posar és feina i il·lusió”.

Així fou com aquest al·lot, que no havia fet ni 30 anys, es va convertir en el primer vicepresident del Govern, cosa que suavitzà, així, la derrota conservadora a Menorca. La quota de les illes dites ‘menors’ es completava amb la designació de tres consellers sense cartera, és a dir, sense competències assignades: el també menorquí Josep Al·lès i els eivissencs Antoni Marí Calbet i Enric Fajarnés Ribes.

Dels diputats que havien acompanyat Gabriel Cañellas a la llista de Mallorca, quatre accediren a sengles conselleries: Francesc Gilet, a Educació, Cultura i Esports; Gaspar Oliver, a Comerç i Indústria; Jaume Llompart, a Funció Pública i Interior, i el dirigent local del PDP Cristòfol Soler, un altre al·lot aleshores de 27 anys, s’encarregà d’Economia i Hisenda. Soler, més endavant, seria president del Parlament i efímer president del Govern, després es passaria a les files del sobiranisme.

Gabriel Cañellas relata al professor i escriptor Jaume Sastre que Soler el va ajudar a redactar aquella primera llista de consellers i, com que era llicenciat en Econòmiques, a ell li va correspondre Hisenda. L’eivissenc Cosme Vidal també el va aconsellar. Segons ha escrit Soler a Diari de Balears, Cañellas li va demanar si els del PDP tenien qualcú per anar a la Conselleria d’Agricultura. “La resposta”, diu Soler, “fou clara i contundent: sí, el millor, el més experimentat”. Era Joan Simarro, que havia fet feina al Ministeri d’Agricultura, a Madrid, i després havia estat el seu delegat a Lleida.

Per a la cartera d’Obres Públiques i Ordenació del Territori, Cañellas va recuperar Jeroni Saiz, ‘agermanat’ –crític– a UCD. El 1979 havia estat el candidat més votat a l’Ajuntament de Palma, però el pacte d’esquerres va donar la batlia a Ramon Aguiló. “Em va cridar Gabriel Cañellas”, declarava el 2002 a El Mundo. “Ens coneixíem de tota la vida, havíem estat companys de col·legi, a Monti-sion”. Acceptà el repte perquè “col·laborar en una nova forma de govern era apassionant. Estàvem creant un govern quasi del no-res”.

Aquell primer Executiu es completava amb un metge a Sanitat, Gabriel Oliver; amb Francesc Font, primer batle democràtic de Calvià, al front de Transports, i amb el vicepresident del Foment del Turisme de Mallorca, Jaume Cladera, en una cartera tan essencial en aquesta comunitat com Turisme. En total, eren catorze homes, Cañellas inclòs. Ni una sola dona. Al Parlament només n’hi havia tres, entre 54 diputats.

Alguns dels nous consellers no s’havien vist mai quan els arribà el moment de jurar el càrrec, segons recordava Francesc Gilet en una entrevista. “Tot i així, arribàrem a configurar un equip de persones que governaven, i el vàrem fer sense fissures, sense intrigues trapelles”, deia. Era, segons Cristòfol Soler, “un equip de gent bastant jove, n’hi havia pocs que tinguessin experiència política, però amb molta voluntat, ganes de fer feina i companyonia”.

Cañellas contà a Sastre que, en aquell gabinet novençà, amb una por molt comprensible de ficar la pota, “totes les decisions passaven dues vegades pel consell” de govern. Una, per presentar-la als companys abans de posar-la en marxa. I una altra, per a la seva aprovació. “Era una feinada (...). Els consells de govern duraven una eternitat i, a més, teníem un govern de discutidors”. Jeroni Saiz, Jaume Cladera, Gabriel Oliver, Joan Simarro, Cristòfol Soler i Gaspar Oliver “formaven, per ventura, el grup de discutidors dels més grossos del món. I com que jo volia arribar sempre a un consens, idò costava hores”.

La primera corbata de Joan Huguet

Si una paraula defineix aquell primer Govern, sobretot comparat amb els actuals, és precarietat. En un mateix espai, el Consolat de Mar, hi convivien, com recordava Huguet, “Presidència, Vicepresidència, i Mesa del Parlament –fins que a l’agost es traslladà al Cercle Mallorquí–, Conselleria de Cultura, Conselleria de Turisme i em sembla que també Interior. Inicialment, Vicepresidència era una taula al passadís”. Una de les primeres decisions que va prendre el jove vicepresident, segons confessava, “fou comprar-me un vestit jaqueta. No tenia ni el de nuvi, perquè encara no m’havia casat. Les fotos per a la campanya me les vaig fer amb una corbata i amb una jaqueta del meu cosí”.

“Quan ens trobàrem al Consolat de Mar com a Govern, cadascú amb el seu càrrec”, assenyalava Gilet, “ens vàrem haver de posar a fer feina com a electricistes, arquitectes i picapedrers: construírem l’edifici autonòmic. (...) Ens implicàrem realment en l’autonomia a mesura que fèiem feina per ella”, deia el llavors conseller d’Educació.

Un dels pocs que sí que disposaven de local propi era Jeroni Saiz: “Hi havia conselleries que eren el conseller i els seus tres directors generals”, deia. La seva es trobava a l’edifici d’Es Crèdit, a Palma: “i jo tenia el despatx que havia estat de Joan Nigorra, un despatx de president de banc, que imposava molt. Em vaig trobar una taula amb un munt de folis i un bolígraf. I em va dir el secretari general tècnic: aquesta és la teva conselleria”, relatava.

Huguet reconeix que li va entrar “tremolor de cames” en haver d’intervenir per primera vegada al ple del Parlament. “Havia de mantenir un debat intens, ni més ni menys, que amb el meu admirat Félix Pons”, el cap de l’oposició. “Ja et pots fermar les sabates ben fort”, li va advertir Cañellas. “Pensa que davant tu tindràs dos pesos pesats: Félix Pons i José María Lafuente”, aquest pels regionalistes.

El poble de les Balears no podia esperar que els consellers debutants aprenguessin les seves noves tasques. Al seu segon dia a la Conselleria, a Francesc Gilet ja li dedicaven la pintada “Llei de normalització lingüística, ja”, segons relatava ell mateix. I, efectivament, es va aprovar aquella mateixa legislatura, el 1986, per una unanimitat que probablement seria impensable avui dia.

La manca de majoria absoluta del primer Govern va ocasionar que aquella fos una legislatura prou tensa en les relacions del gabinet Cañellas amb l’oposició i amb la mateixa UM. A això s’hi afegiria, el 1984, un primer cas, el Zeus Torcal, de presumpta adjudicació irregular, que va ser objecte d’una comissió d’investigació. Ens estrenàvem en l’autogovern, amb les seves llums i les seves ombres.