El governador poeta

PalmaAbans de la Guerra Civil, Antonio Espina, de la mort del qual es compleixen 50 anys dimarts 15, el 1972, era un dels intel·lectuals i escriptors més destacats d’Espanya, amic i col·laborador de Juan Ramón Jiménez, Ortega y Gasset i Azaña. Després, hagué de sobreviure com pogué, oblidat i exiliat a França i Mèxic. El 18 de juliol del 1936, era el governador civil de les Illes Balears i el cop d’estat el portà a presó, a un intent de suïcidi i al manicomi. 

Antonio Espina García va néixer a Madrid el 29 d’octubre del 1894 i va brillar amb llum pròpia als cercles literaris i intel·lectuals de la seva ciutat, als anys vint i trenta del segle passat. Segons el catedràtic de la Universitat Ramon Llull Armando Pego, procedia de família benestant: va abandonar la carrera de Medicina en el quart curs “per dedicar-se a la literatura i al periodisme”. El seu poemari Umbrales, el 1918, i el llibre de textos en prosa Divagaciones, desdén, l’any següent, se situaven en les posicions experimentadores de les avantguardes. 

Espina, però, es mostrava poc inclinat a integrar-se a l’ultraisme, el moviment del qual un jove Jorge Luis Borges, juntament amb Joan Alomar, Jacob Sureda i Fortunio Bonanova, publicà un manifest a la revista Baleares el 1921. A Guillermo de la Torre, cap del moviment i marit de la germana de Borges, Norah –viatjà a Mallorca per trobar-se amb ella–, li escriu el 1920, emprenyat per les seves crítiques: “No sé què fer: si cercar-lo i trencar-li el cap en resposta a la grolleria de les seves paraules o conformar-me amb les seves explicacions”. Més tard, però, es farien molt amics.

El jove escriptor troba un suport incondicional, assenyala l’editor de la seva Poesia completa, Eduardo Hernández Cano, en el premi Nobel del 1956 Juan Ramón Jiménez, ja aleshores una figura de les lletres: participa en la seva revista Índice i publica a la seva editorial un segon llibre de poemes, Signario. Col·labora a les publicacions España i Revista de Occidente, fundades pel filòsof José Ortega y Gasset. Apareixen els seus versos a La Pluma, creada per Manuel Azaña, més tard president de la República.

Punyalades entre escriptors 

Però el món literari de l’època abundava en punyalades, d’acord amb el relat de Cano. Espina i Jiménez estan a punt de xocar per la iniciativa d’un homenatge a Rubén Darío –visitant habitual de Mallorca–, així que Espina se’n retira. Quan Gerardo Diego –Premi Cervantes el 1979 conjuntament amb Borges– li demana col·laboració per un altre a Góngora, sense èxit, Diego “es va llançar a l’atac personal” i el va excloure de la seva antologia de poetes espanyols –la qual cosa contribuiria a la seva desaparició del canon poètic de l’època.

Per si tot això no fos suficient, afegeix Cano, La Gaceta Literaria d’Ernesto Giménez Caballero, en la qual Espina participava, no volgué saber res de l’homenatge a Góngora considerat punt de referència de la Generació del 27. De fet, quan Giménez Caballero passà a elogiar el feixisme, el futur governador abandonà la seva revista i en creà una de pròpia, Nueva España. En arribar la República el 1931, deixava la literatura en un segon pla “per dedicar-se en exclusiva a la política activa”, primer al Partit Republicà Radical Socialista i després a Esquerra Republicana, dirigida per Azaña. 

El 1930, recull Pego, ja havia tingut una bona topada amb Ramiro Ledesma –el fundador de les feixistes Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalista, JONS, després fusionades amb Falange–, en celebrar-se un banquet d’homenatge a Giménez Caballero. El 1935 –sota el govern de dreta a Espanya–, fou condemnat a presó per un article a El Liberal de Bilbao contra el llavors canceller alemany Adolf Hitler. “He dit coses de sentit comú”, escriu a Azaña. “Els feixistes de Bilbao ens tenen fet l’ull (...). El sirimiri és un excel·lent brou de cultiu per a fiscals feixistes”.

El gener del 1931, dirigeix una carta a Guillermo de la Torre enyorant els temps del mallorquí Antoni Maura com a primer ministre, en comparació amb la “barbàrie” i “reaccionarisme” dels darrers mesos d’Alfons XIII: “La veritat és que a Espanya sencera li fan oi la monarquia i el rei, sobretot el rei”.  

Espina havia escrit el 1923 sobre la “gran hipocresia” d’Azorín –un altre visitant de Mallorca– i, de manera despectiva, sobre la seva senilitat. En canvi, a Lorca s’hi dirigeix com a “gran poeta”, que ha descobert “un nou timpanisme”. El 1931, inclou “aquest al·lot, Alberti”, Rafael, “que fa poesies tan maques” entre aquells “que els agrada ser (...) a l’ombra del favor governamental, sense perjudici de presumir després d’esperits purs, liberals i sacrificats”. Alberti –a qui sorprendria el cop d’estat del 36 a Eivissa– havia vist els seus poemes rebutjats per la Revista de Occidente, per la qual cosa havia satiritzat Espina l’any abans al seu text Auto de fe, segons conta Cano. 

Quan l’esquerra tornà al poder amb la victòria del Front Popular el 1936, l’escriptor madrileny fou designat pel govern civil d’Àvila –el seu successor, el també escriptor Manuel Ciges, valencià, cunyat d’Azorin i pare de l’actor Luis Ciges, seria assassinat– i a continuació de les Balears, del qual pren possessió el 9 de juliol. Pocs dies més tard, esclatava el cop d’estat. 

El comandant general, Manuel Goded, li havia promès que no es revoltaria. Afirma l’historiador de la medicina José Maria Tejerina que Goded era lector habitual dels articles d’Espina i que “admirava l’escriptor madrileny”. Convençut de la seva fidelitat, “refusà de pla les vehements súpliques de lliurar armes al poble, que li feren els dirigents del Front Popular, i se’n va anar a casa a dormir, la nit del 18 al 19 de juliol”. El matí següent, “era destituït a punta de pistola”. Per suposat, Goded no havia complert la seva paraula, si bé es traslladà a Barcelona per estendre l’alçament i allà fou afusellat.

Intent de suïcidi i reclusió al Psiquiàtric

Espina fou empresonat a Bellver. Curiosament, en carta a Azaña dos anys abans, s’havia referit a “Jovellanos en la seva masmorra” del mateix castell, més d’un segle abans. Un intent d’intercanvi per un fill de Goded es va frustrar i l’exgovernador, afegeix Tejerina, “desesperat, es va tallar les venes del canell esquerre amb una fulleta d’afaitar”, si bé el salvaren a temps. Va caure en tal malenconia que “va haver de ser ingressat” a l’Hospital Psiquiàtric. 

Segons Tejerina, Espina va restar nou mesos a les instal·lacions del camí de Jesús de Palma, atès per qui després seria el cèlebre escriptor Llorenç Villalonga, psiquiatre i que va fer constar que el trobava “insomne, reconcentrat, recelós, amb certes idees de persecució” i pel també metge i escriptor Bartomeu Mestre, qui “li diagnosticà una síndrome depressiva greu”. Al menys, l’exgovernador es va lliurar de córrer una sort encara pitjor. “La insània el salvà i el lliurà del furor fratricida”, en paraules de l’escriptor Cristóbal Serra. En total, quatre anys i mig retingut a Mallorca, entre manicomi i presó, segons càlcul del mateix Espina.

Afegeix Pego que fou posat en llibertat l’estiu del 1940, però sense poder abandonar Espanya. L’any següent escriu a Ortega: “Aquí em moc molt malament. Trob totes les portes tancades o gairebé i, és clar, no he de resignar-me a perir. En els antics amics, llevat d’alguns, no he trobat més que decepcions”. Es queixa dels seus problemes econòmics, sense ingressos regulars. 

Tot i la prohibició de sortir a l’estranger, narra Pego, va aconseguir fugir a París el 1946 i el 1948 passà a Mèxic, fins a la tornada a la Península el 1956. Es guanyà la vida amb feines per encàrrec: biografies –el seu gènere característic: en dedicà una a Chopin–, llibres per a nins i fins i tot articles per al conservador ABC, fent servir el pseudònim Simón de Atocha. Però continuava sent “independent i mordaç”: “Un article crític amb el concepte d’Hispanitat de Ramiro de Maeztu li ocasionà seriosos problemes amb el Règim”.

Va morir, afegeix Tejerina, irònicament a l’hospital Francisco Franco de Madrid, de cirrosi hepàtica, i la seva desaparició “passà gairebé desapercebuda” a la seva ciutat natal, no així a la premsa de Mallorca. El mateix Tejerina va voler visitar la seva sepultura al cementeri civil de la capital d’Espanya, anys més tard, i es va trobar que les seves restes, en no ser reclamades per ningú, havien anat a parar a l’ossari, el 1983.

Afirma Cristóbal Serra que “va morir injustament oblidat. La rancúnia, l’enveja, el revengisme dels traficants de la Hispanitat el cercaren sense pietat. Se li va impedir qualsevol tipus de manifestació. Se’l va condemnar a l’anonimat prohibint els seus escrits i retirant els seus antics llibres”. Així es va esvair aquell poeta a qui, el 1936, li va tocar ser al lloc més perillós, en el pitjor moment.