La gran capella de la cultura

PalmaSi tan sols pensam en tres monuments colossals de la nostra cultura com són el Diccionari català-valencià-balear, les Rondalles mallorquines i el Cançoner popular de Mallorca –tots tres de l’històric segell Moll–, els devem a dos capellans i a un seminarista: Antoni Maria Alcover, Rafel Ginard i Francesc de Borja Moll. En ocasió de la mort del savi Josep Massot i Muntaner, monjo, recordam la gegantina aportació realitzada pels religiosos al llarg dels segles.

Que una bona part de la nostra cultura hagi estat en les seves mans no resulta tan sorprenent, si pensam que, en els temps més durs –recordau El nom de la rosa–, aquesta va trobar refugi als monestirs. D’altra banda, entrar en religió va representar, sobretot per als fills de famílies modestes, pràcticament l’única via per assolir una bona formació i un cert prestigi social.

Figura senyera de la literatura medieval en català fou el mallorquí dels segles XIV-XV Anselm Turmeda, franciscà. Si bé curiosament, com assenyala el doctor en Història Gabriel Ensenyat, “no va escriure cap llibre, ni, pel que sabem, dugué a terme activitats destacades” abans de convertir-se a l’Islam. Això no obstant, “la seva creació literària és en català”, tret de la darrera obra.

Els historiadors de l’Església Francesc Riera i Pere Xamena –aquest darrer, capellà ell mateix– recullen els noms dels preveres Bartomeu Caldentey i Francesc Prats, que el 1480 obriren una escola per difondre la filosofia de Ramon Llull –aquest, però, seglar– “a una casa del carrer de l’Almudaina, a Ciutat”. A més, Caldentey, “que havia estudiat a París (...), muntà en aquesta casa la primera impremta de Mallorca”, que després traslladà a Miramar. Tornà a Palma, però tant la impremta com l’escola havien desaparegut el 1490.

Els clergues il·lustrats de Menorca

Xamena i Riera citen també un parell d’erudits mallorquins, religiosos, que el segle XVI participaren en el concili de Trento, la reunió de major rang del món catòlic i que marcaria la línia de l’Església fins als anys 60 del segle XX. El franciscà Joan Jubí –de qui el bisbe de Girona Joan Margarit escriu a l’emperador Carles V que “no tenc esperança de poder trobar” ningú tan adient– fou autor d’“un llarg poema en llatí en lloança de l’eucaristia i que va ser reeditat diverses vegades juntament amb altres poesies seves llatines”. El llucmajorer Miquel Tomàs de Taixequet posseïa una “gran cultura humanística” i la seva revisió de les actes del Concili rebé l’elogi del papa Pius IV. El jesuïta Jeroni Nadal va ser cridat pel fundador de la Companyia de Jesús, Ignasi de Loiola, per participar-hi, si bé finalment no va arribar a desplaçar-se. 

Els dos historiadors fan referència també a Jaume Botellas, “l’erudit vicari de Lloseta”, que el 1732 traduí al català el catecisme Astete –un ‘supervendes’ litúrgic–, amb el títol Doctrina Christiana ab sa breu declaració per preguntes i respostes. El jesuïta Bartomeu Pou (1727-1802), “filòsof i humanista de cap de brot”, va impartir llatí, grec i filosofia a la Universitat de Cervera i fou autor d’“una historia de la filosofia, que fou la primera en el seu gènere a Espanya, i una traducció completa dels llibres d’història d’Heròdot, que fou reimpresa repetides vegades”.  

Els clergues, assenyala la filòloga Josefina Salord, jugaren un paper de primer ordre en la potent Il·lustració menorquina del XVIII. Josep Missó fou un dels fundadors de la Societat Maonesa, “la seva institució més emblemàtica”. Josep Sanxo, “historiador i naturalista, molt fidel als valors il·lustrats i a la llengua catalana”, és autor d’un valuós dietari i d’una Història natural de Menorca. Antoni Roig, vicari general de Menorca i després rector de Felanitx, redacta “el primer assaig de la història cultural menorquina”, exponent “de la sòlida cultura de l’autor”. Josep Ramis i Ramis, de la cèlebre saga d’erudits, les Cartes sobre diferents punts d’agricultura i economia rural. Ja al nostres temps, destaca la tasca de Josep Salord i Farnés (1911-1970), lingüista i historiador. 

El cardenal Antoni Despuig (1745-1813) no tan sols és l’illenc que ha arribat més amunt en la cúpula de l’Església, sinó també, assenyala l’historiador José Manuel Cuenca, un “entusiasta de les Belles Arts” i “actiu partícip en les feines desenvolupades” per la Societat Econòmica d’Amics del País, entitat il·lustrada per al progrés de les Illes. A més, va formar, amb la seva col·lecció privada i gràcies a la fortuna familiar, el museu de Raixa, que volia obert al públic “per a l’educació de la joventut mallorquina”, si bé es va acabar dispersant des de finals del XIX.

El llavors rector de la Sapiència, Mateu Grau, fou un dels fundadors, el 1880, de la Societat Arqueològica Lul·liana (SAL), referent essencial de la conservació del nostre patrimoni i part dels fons de la qual integraren el Museu Diocesà –actual Museu d’Art Sacre de Mallorca–, establert el 1916 pel bisbe Pere Joan Campins –el mateix que va encarregar la reforma de la Seu de Mallorca a Antoni Gaudí i va donar suport al Diccionari català-valencià-balear (DCVB) del seu vicari general, Antoni Maria Alcover. Abans, el 1913, Campins ja havia creat el poc conegut Museu Bíblic, amb 750 peces portades des d’Egipte i Mesopotàmia per l’arqueòleg i capellà Bartomeu Pascual Marroig.

De Miquel Costa i Llobera (1854-1922), de qui es commemora enguany el centenari, l’historiador Pere Salas i l’escriptor Gabriel de la S. T. Sampol han destacat, a l’ARA Balears, la contribució no tan sols en el terreny de la poesia, com el gran autor de referència, sinó altres actuacions, com la participació en el Congrés de la Llengua Catalana el 1906, la traducció de poesia, els viatges i les relacions i correspondència amb altres personalitats cabdals de la seva època, com Maria Antònia Salvà. 

D’altres figures de la literatura han sortit de les files eclesiàstiques. És el cas de Salvador Galmés (1876-1951), editor de les obres de Ramon Llull i autor de narracions de caire costumista, com La dida; Llorenç Riber (1882-1958), a més de poeta, autor de La minyonia d’un infant orat, que “ha arribat a ser per als Països Catalans el que Platero y yo de Juan Ramón Jiménez per als pobles de parla castellana”, a parer de Xamena i Riera; i en els nostres dies, el narrador i poeta Jaume Santandreu. 

De mossèn Alcover (1862-1932) són ben coneguts tant els vint-i-quatre volums de les Rondalles mallorquines, exhaustiu recull de les llegendes populars, que va salvar de la desaparició i va recrear en un llenguatge deliciós, com els deu del Diccionari, de la culminació del qual pel seu deixeble Francesc de B. Moll, exseminarista, es compleixen 60 anys enguany. Però és que, a més, els religiosos de tots els territoris de parla catalana –com el menorquí Joan Benejam i el llucmajorer Jaume Sastre, que acompanyaren Alcover i Moll en la seva Gran Eixida de recerca lingüística del 1921– contribuïren en la replega de paraules per al Diccionari. 

La hiperactivitat d’Isidor Macabich

Col·laboradors del DCVB foren també els eclesiàstics eivissencs Vicent Serra i Orvay (1869-1952) i Isidor Macabich (1883-1973). Serra fou canonge, rector del seminari, astrònom i professor de matemàtiques, física i química, filosofia i grec. Sense la seva contribució, afirma el filòleg Marià Torres, “no pot fer-se la història de la llengua catalana a Eivissa”. Amb Alcover “els uní una important amistat i Vicent Serra es convertí en el seu enllaç a les Pitiüses”. El 1906, la seva intervenció al Congrés de la Llengua Catalana “va significar la primera vegada que es donà a conèixer el parlar català d’Eivissa i Formentera davant un auditori científic”. 

Macabich, una de les personalitats de referència de la cultura eivissenca, inicià amb prou feines a vint anys, narra el sociolingüista Isidor Marí, algunes de les seves múltiples activitats: articles de premsa, poesia i un estudi històric. Creador d’escoles nocturnes i associacions religioses, culturals i sindicals, va col·laborar en l’establiment a Eivissa de la Caixa i de la seva biblioteca (1935); promogué la reaparició del Diario de Ibiza (1903), del qual fou cap de redacció; va dirigir el butlletí del Bisbat; va reorganitzar l’Arxiu Històric Municipal d’Eivissa; fou professor del Seminari i de l’Institut de Batxillerat i va redactar textos sobre folklore, a més d’emprendre la publicació d’una Història d’Eivissa en fascicles i de participar en la fundació de l’Institut d’Estudis Eivissencs. 

Absolutament monumental –per la vàlua i per l’amplària– és el Cançoner popular de Mallorca del franciscà Rafel Ginard (1899-1976), en quatre volums, amb més de quinze mil cançons tradicionals, fruit d’una tasca de més de 45 anys, a dir de l’historiador de la literatura Pere Rosselló Bover, i que es va poder publicar gràcies a l’exseminarista i editor Francesc de B. Moll. A la web de la Fundació Mallorca Literària, de la qual depèn el Museu de la Paraula –la Casa del Pare Ginard– a Sant Joan, i que ha recuperat el seu Calendari folklòric, és possible accedir a aquestes peces, mentre que Maria del Mar Bonet està dedicant una sèrie de concerts al Cançoner, en homenatge a Ginard.

En matèria musical, Xamena i Riera recullen els noms de Miquel Tortell i Joan Aulí, compositors, “les obres dels quals s’han interpretat a les nostres esglésies fins al Concili Vaticà II”. Hi hauríem d’afegir els noms de Joan Maria Thomàs (1896-1966), compositor, fundador de la Capella Clàssica i que es va relacionar amb algunes de les grans figures de la seva època, com Casals, Falla i Stravinsky, i de l’organista i compositor Antoni Matheu (1933-1984). 

L’Església no ha aturat d’aportar personalitats a l’estudi de la historia i la cultura i, si bé la figura senyera del fa poc traspassat Josep Massot ja bastaria per rubricar-ho, cal afegir-hi altres noms, com el poeta i lul·lista Miquel Colom (1900-1999), l’historiador de l’art Gabriel Llompart (1927-2017), referent imprescindible en l’estudi del gòtic, i el canonge Pere Joan Llabrés (1938-2006), cap de redacció de la revista Lluc, organitzador del Congrés de Cultura Catalana i autor d’estudis biogràfics i històrics. Una contribució majúscula.