El Gran i General Consell que mai va ser

PalmaAra ja són històrics, perquè enguany compleixen 40 anys termes com ‘govern’ o ‘parlament’ balears. Però, a diferència de les denominacions tradicionals com ‘generalitat’, ‘corts’, ‘procurador’, ‘junta de comunitats’, recuperades per les noves autonomies a la resta de l’Estat, el nostre Estatut del 1983 deixà fora el ‘Gran i General Consell’, que era, pràcticament, a totes les propostes que s’havien plantejat per al futur autogovern.

L’avantprojecte d’Estatut de la II República, fracassat per la negativa dels menorquins a participar-hi el 1931, ja preveia un ‘Gran i General Consell’ que “estarà integrat per la suma de diputats” de les diputacions insulars, l’equivalent als actuals consells. El mateix nom i característiques s’establia al projecte subsegüent, ja només de Mallorca i Eivissa, que mai no s’arribà a tramitar.

Quatre decennis més tard, en arribar la Transició, la denominació ‘Gran i General Consell’ tornà a aparèixer en les diverses propostes que apuntaven a la futura autonomia. S’entenia així com a òrgan comú per a totes les Illes o, més concretament, per referir-se al poder legislatiu, el Parlament, que és com al final es denominà. Recuperar un nom històric representava solemnitzar una continuïtat amb les institucions pròpies perdudes amb la Nova Planta de Felip V, a partir del 1716. Sonava bé: ‘gran’ i ‘general’, és a dir, per al conjunt de les Illes.

Però la institució històrica d’aquest nom mai no abastà les Balears: només Mallorca, i probablement aquesta va ser una raó per no recuperar el nom a la nova etapa, en la qual es volia mitigar l’etern protagonisme mallorquí. De fet, mai no hi va haver un consell comú a tot l’arxipèlag. I el ‘Gran i General’ tampoc no fou unes corts: l’equivalent, amb molts de matisos, a un parlament. Perquè el regne de Mallorca no en tingué, mai, de corts. Així que, segons assenyala l’historiador del Dret Román Piña, els respectius consells “varen assumir bona part” de les seves funcions, “unes vegades elevant propostes legislatives al monarca; d’altres, prometent-li subsidis extraordinaris”.

Segons l’historiador Miquel Àngel Casasnovas, fou cap al 1392 quan el Consell de Mallorca es va començar a conèixer com a ‘Gran i General’. Els seus membres els designaven, d’acord amb les disposicions de Jaume I, els sis jurats –actuals regidors– que governaven Ciutat. Jaume II els va imposar que els havien d’elegir de mutu acord amb la Corona i “amb un nombre que sempre seria inferior a cent”. I el rei Sanç hi afegí 62 representants de les viles foranes, formant així el Consell General “quan calgués deliberar i adoptar resolucions sobre afers de gran transcendència i abast insular”.

Ciutadans, forans, noblesa

Pere el Cerimoniós –afegeix Casasnovas– va establir el 1351 que els jurats havien de triar els consellers garantint “la representació institucional de sectors socials que fins ara podrien haver estat marginats”. Però el 1359 va “doblar el nombre de consellers dels estaments ciutadans”, la qual cosa deixava en inferioritat els forans. Així, arribava a 250 el nombre de consellers. El 1373 es va reduir a 139, però el pes de Ciutat continuava sent igual d’aclaparador: eren 100, contra 39 de les viles. Continuaren les reformes per intentar compensar aquest desequilibri. El 1392, eren 84 de Ciutat i 40 forans. El 1447, 56 i 28, respectivament. Per la seva banda, “els menestrals consideraven que tenien una representació insuficient”.

Amb la integració a la monarquia hispànica, cada vegada va ser més marcada la intromissió del poder central. Amb Felip II, a la segona meitat del segle XVI, els acords del Consell deixaren de ser vàlids sense el vistiplau del virrei, segons diu Casasnovas. El 1620, s’hi establiren 44 escons per a Ciutat i 28 per a la Part Forana, però afavorint els nobles en la seva representació. El sotmetiment a l’absolutisme arribaria a la seva culminació amb la Nova Planta de Felip V i la dissolució del Gran i General, el 1718.

Des de llavors, llevat del frustrat intent del 1931, no tornaríem a sentir parlar més del Gran i General fins que, el 1976, Francesc Lliset, secretari general de l’Entitat Metropolitana de Barcelona, guanyà un concurs convocat per a un estudi sobre un règim especial per a les Illes; a partir de l’Estatut de Règim Local, per descomptat, franquista. Lliset suggeria aquesta denominació per a una futura assemblea, amb representants de les diferents illes.

La proposta d’Estatut del Partit Comunista, la més matinera de les presentades a la Transició pels partits polítics, denominava “Lo Gran i General Consell” el conjunt dels tres poders comuns: Parlament, Consell de Govern i Tribunal de Cassació i Apel·lacions. L’Estatut de Cura, aprovat el febrer del 1977 al santuari d’aquest nom per l’Assemblea Popular de Mallorca, tornava a limitar aquesta denominació només per al futur Parlament de les Illes. Se situava en la sintonia del nacionalisme i de les forces a l’esquerra del PCE.

Tant el jurista menorquí Josep Maria Quintana com el professor de Dret Bartomeu Colom, que entre el 1977 i el 1978 hi aportaren les seves propostes, sabien que el Gran i General només ho havia estat de Mallorca. Així que Quintana suggeria ‘Consell General de les Illes’ per a l’òrgan comú, i Colom reservava ‘Gran i General’ només per al Consell de Mallorca. Aquesta era la seva denominació històrica. Però l’actual Consell mallorquí tampoc no l’ha recuperada.

Tanmateix, el terme ‘Gran i General’ encara tenia èxit, aleshores. En convocar-se la multitudinària manifestació del 29 d’octubre del 1977, en favor de l’autonomia, l’Obra Cultural Balear feia una ‘Crida al poble de Mallorca’, on convidava a recobrar “les institucions d’autogovern: Consell General a cada illa, i Gran i General Consell com a òrgan interinsular, que tinguérem durant segles”, la qual cosa no era exacta, en no haver existit tal òrgan comú, i manco amb aquest nom.

També el Partit Popular, no l’actual, sinó el que es va integrar a Unió de Centre Democràtic (UCD) el 1977, feia servir ‘Gran i General Consell’, amb una altra fórmula: era la reunió del futur parlament i d’un comitè executiu, una mena de govern. La proposta conjunta del Partit Socialista de Mallorca (PSM) i el de Menorca contemplava el ‘Gran i General’ com a conjunt del Parlament, el Govern i els Consells Insulars. En canvi, l’esborrany del PSOE reservava aquesta denominació només per al Parlament.

Una denominació descartada

El 12 de desembre del 1977, quan l’Assemblea de Parlamentaris –diputats i senadors elegits per Balears– va aprovar a Ciutadella el projecte de règim preautonòmic per a les Illes, aquest document encara parlava d’un “Gran i General” comú, elegit d’entre els membres dels futurs Consells Insulars. Semblava que aquest seria, també, el nom de l’ens preautonòmic provisional, fins que s’aprovassin la Constitució i l’Estatut. El llavors ministre de Relacions amb les Regions, Manuel Clavero Arévalo, ja havia fet servir aquesta denominació en una visita a les Illes l’octubre anterior, en declaracions a Andreu Manresa al diari Baleares.

Però aquest òrgan preautonòmic, constituït el 1978 i presidit pel senador d’UCD Jeroni Albertí, va rebre el nom de Consell General Interinsular (CGI). Va ser l’encarregat de posar en marxa unes primeres mesures d’autogovern, mentre es redactava l’Estatut, i va quedar extingit en el moment en què el 1983, fa 40 anys, va arrancar l’autonomia.

A l’estudi El Consell General Interinsular i el camí a l’autonomia, Jeroni Albertí confirma que ‘Gran i General’ era un nom que es va considerar per al CGI: “Després, no sé per quina raó”, es va deixar de banda. En redactar-se el projecte d’Estatut, a càrrec de la Comissió dels Onze, entre el 1980 i el 1981, “es va tornar a parlar d’aquest nom i no sé per quina causa no s’arribà a plasmar”, tot i que UCD, la força hegemònica, hi era favorable.

En una entrevista a El Mundo / El Día de Baleares, el 2002, la historiadora Maria Barceló puntualitzava que “les circumstàncies” dels segles XIV al XVIII “no són les actuals. El que tenim”, la vigent autonomia, “no és el Gran i General Consell”. Tampoc –afegia Román Piña al mateix diari– no s’ha recuperat el terme històric ‘jurat’, que Colom proposava per als membres del futur govern, i de ‘jurat en cap’ per al president. Tan sols els ‘consells’, i això –deia Piña– gràcies al polític i escriptor Josep Melià, ja que “es pensava donar-los el nom de ‘cabildos insulars’”, segons el model canari.

Avui, el Gran i General Consell és un capítol d’una part de la nostra història –la de Mallorca– i el nom d’una avinguda de Palma, que el març del 2021 va substituir el de Joan March, en virtut de la memòria històrica, en haver aquest finançat el cop d’estat del 1936. El seu retorn a l’entramat institucional actual l’esperaven molts, però mai no arribà.