El sobre groguenc que guardava les penúries a Can Sales

PalmaMaria trescava entre papers vells a cal seu sogre i, entre preus taxats de fruites seques i albarans d’una botiga que havien tingut, hi havia una carta. Era un sobre petit que groguejava amb el nom i adreça de la destinatària i l’encuny vermell que indicava que havia passat la censura militar.

Maria, abans de fer arribar la carta a la família de la destinatària –en un poble tothom sap qui és qui–, va obrir el sobre i va desplegar amb cura la quartilla prima i doblegada que contenia. D’aquesta manera, desfeia els moviments que en sentit contrari havien fet les mans d’una altra dona setanta anys enrere: les mans de la també pollencina Antònia Colomar Puig, Cocarroia.

“Palma, 6 de juny de 1938. Estimadíssims germans, estic bé, el mateix desig per a vosaltres”. Les paraules anaven omplint les línies, en un castellà precari i amb una ortografia que mostrava una instrucció insuficient, tot i que superior a molta gent de la seva edat que no sabia llegir ni escriure. Durant uns anys, els de la República, va parèixer que l’educació i la cultura ja no serien patrimoni només d’uns pocs, però el miratge s’esvaí aviat. “Margalida, vaig rebre la senalla que m’enviares dilluns passat i vaig estar molt contenta de la fruita i de tot, però t’he de dir que els dilluns ens està prohibit menjar fruita i no la poden deixar passar, així que, si pots, envia-me-la els dimarts”. Antònia Colomar Puig escrivia des de la presó de dones de Can Sales i feia quasi dos anys que hi estava tancada. Alçà la ploma i, davant el descuit que qualque carcellera no tardaria a notar, havia tornat enrere i en l’espai que quedava a l’encapçalament hi havia afegit: “Arriba España y Viva Franco”.

Detencions i maquinària repressiva

Al seu poble, però, el 19 de juliol de 1936 no s’havia declarat l’estat de guerra: les societats obreres, l’Ajuntament, carrabiners i els soldats d’aviació de la Base d’Hidros del Port s’havien coordinat per oposar resistència al cop d’estat. L’exèrcit revoltat, tanmateix, aconseguí entrar a la vila l’endemà i prengué l’Ajuntament. Aleshores començaren les detencions i la maquinària repressiva es posà en marxa. Al seu home, Pere Antoni Vicens Rasca, el detingueren, com a molts altres, a principi d’agost acusat d’haver fet volar el pont de Son Brull amb què volien impedir que els feixistes entrassin per carretera. Dues setmanes després, el 19 d’agost, detenien quaranta persones més, entre les quals hi havia Antònia Colomar: “Comunista. Gran propagandista amenaçant tallar colls”. Eren els dies posteriors al desembarcament de Bayo i, com a tot Mallorca, s’intensificà la repressió per “fer neta” la rereguarda. 

Després de l’oli de ricí, se l’endugueren cap a Palma amb tots els altres i la ficaren al vaixell-presó Jaume I. El sol d’agost encalentia sense pietat les planxes de ferro del vaixell i quatre-centes persones –homes sobretot– engolides a les bodegues asfixiants començaven a experimentar el que els esperava, si tenien sort i no els mataven: el captiveri, la humiliació constant, la deshumanització. Bruts, suats, amuntegats fins al punt d’haver de fer torns per jeure, després de gairebé un mes en aquell infern irrespirable, a Antònia la varen enviar cap a la presó provincial i poc després a la presó de dones de Can Sales. 

Aleshores ja havien passat més de tres mesos i, com que no apareixia cap càrrec contra ella en la causa que s’instruïa –la 57–, va passar a la situació de detinguda governativa; en altres paraules, que continuava tancada perquè si bé “no figura res en contra de la seva conducta particular, és d’ideal comunista extrem, gran propagandista a favor de Largo Caballero, revolucionària i molt perillosa”. Així que Antònia matava xinxes i cantava el Cara al Sol tres pics al dia. També hi era quan Aurora s’acomiadà. La seva germana li enviava el que podia –també tenia dos cunyats tancats– i li feia qualque visita. Un pic hi dugué el fill, i el ninet no entenia què feien aquelles dones dins el que li va semblar un galliner filferrat.

“Margalida, ara et diré què diu en Pere de la casa. La seva opinió és que l’amo faci la seva voluntat i així no es podrà queixar de res de nosaltres, i quan ens posin en llibertat, ja li pagarem si li devem res, perquè estant els dos tancats és impossible pagar-li”. A Antònia, després de vint-i-dos mesos presa únicament per les seves idees i a punt de complir trenta-set anys, l’acabarien posant en llibertat, previ examen de catequesi. Les beates que hi anaven a sermonejar-les, la missa obligada i la benedicció del feixisme per part de l’Església ajudarien que el menyspreu cap al clero i la religió –que només des de la desmemòria d’avui pot ser vist com una mostra d’intolerància– l’acompanyassin ja tota la vida. Madò Tonina, que moriria just un poc abans que Franco, no passaria per l’església i el seu home no voldria ni que li diguessin “al cel ens vegem plegats” per donar-li el condol.

Retorn al poble

Però al juliol del trenta-vuit, Antònia Colomar encara hauria d’afrontar el retorn a un poble totalment canviat en què la bauxa havia estat substituïda per marxes militars, sense casa i amb el seu home complint condemna de trenta anys a Can Mir per “adhesió a la rebel·lió”. Per empitjorar-ho, a en Pere Antoni, l’any quaranta el traslladarien al camp de concentració de Formentera a patir sol, fam i desesperança. Només podria fer feina i mirar de passar desapercebuda: com que era brodadora, tornaria a posar en marxa la màquina Gritzner de la padrina i amb les seves mans grosses enfilaria un altre pic l’agulla. L’estigma de roja i les delacions, però, farien que tornàs a estar embolicada en una altra causa sumaríssima –la 42/39– per una suposada reunió clandestina de dones en què havien xerrat en contra de les tropes nacionals. Oblidar-ho? No em faceu riure. “Margalida, he rebut la postal que m’has enviat escrita de la nina i estic ben atesa. No puc escriure’t més. Besades i abraçades per a tots, ma mare, els nins, el teu estimat marit, i tu rep el meu afecte. La teva germana que mai us oblida, Antònia Colomar Puig”.