“La guerra d’Ucraïna m’ha fet reviure l’arribada a Sóller ara fa 30 anys”

PalmaLana Stanic ha tornat a Sarajevo aquest estiu. Això no és un fet excepcional, perquè aquesta sollerica sol visitar cada mig any la ciutat on va néixer el 1982. “Aquesta vegada, però, m’he passejat molt durant gairebé un mes. No només he estat a Bòsnia, sinó també a altres exrepúbliques iugoslaves: Eslovènia, Croàcia, Montenegro”.

Lana era una nina de 10 anys, el vespre de dia 3 de desembre del 1992, quan un avió procedent de Budapest va aterrar a Son Sant Joan. Hi viatjaven 34 persones, la majoria eren dones i infants. Hi havia també dos homes adults. Un era Nenat, el pare de Lana, a qui la guerra sorprengué a Líbia. Era enginyer, i quan esclatà el conflicte es trobava en aquell país fent feina en la construcció d’una presa. 

“Si la guerra hagués agafat mon pare dins Bòsnia –comenta Lana–, no n’hauria pogut sortir. Ma mare, la meva germana i jo, després d’estar mesos tancades en una ciutat en guerra, en vàrem poder escapar. Record perfectament aquell moment: jugàvem a cartes a ca nostra, érem la meva germana, que aleshores tenia 18 anys, el seu al·lot de llavors i jo. Un oncle meu ens va venir a cercar, per dir-nos que era el moment de partir. Ens n’anàrem. L’al·lot de la meva germana va quedar. I a Hongria ens trobàrem amb mon pare”. “De vegades passen coses absurdes. Jo record que quan que ens vingueren a cercar, jo tenia una carta bona a la mà. I vaig pensar: ‘ara que pareixia que guanyava la partida, justament ens n’hem d’anar?!’”, rememora Lana.

Un cop a Mallorca, i gràcies a la solidaritat dels sollerics, el grup de refugiats es repartí per cases aportades per aquells voluntaris. Els primer dies, però, el dispositiu d’acollida s’organitzà a l’antic hotel Brisas, al Port de Sóller. “A la nostra família ens assignaren una casa molt a prop de l’hotel. Era l’anomenada casa de les monges. En tenc molts bons records. Fa poc que l’han esbucada, i hi han construït una finca moderna de pisos”, explica Lana des de Barcelona, ciutat on viu des de fa anys, quan hi anà per estudiar Psicologia. Tota la seva família més propera, com la majoria del grup de refugiats, continua a Mallorca. “Les persones de Sarajevo que el 1992 arribàrem a Mallorca, hem d’estar molt agraïts al poble de Sóller, perquè allò que es va organitzar ens va permetre continuar les nostres vides. Heu de pensar que la gent que fuig d’una guerra no té roba, no té menjar, no té casa... Només té una cosa: vida”, diu.

“Abans d’anar-se’n a Líbia, mon pare s’havia comprat un cotxe nou. Era un Mercedes, i el tenia molt gelós. Va demanar a un germà seu que l’hi guardàs dins la cotxeria. Un dia, el meu oncle, no sé per quin motiu, va treure el cotxe al carrer. Va ser el dia que varen començar a caure les bombes, el cotxe va quedar inservible, tot ple de metralla. En saber-ho, mon pare s’enfadà moltíssim, però quan va ser conscient de l’abast de la guerra, va pensar que tant li era el que li hagués passat al Mercedes”. La dels Stanic és una de les experiències familiars que es recullen a Vengueren de Bòsnia, capítol del programa Zoom d’IB3TV (2021).

“Va ser una sort venir aquí. Tenc molta família al Canadà. Allà no és igual, hi ha milers de bosnians, que reprodueixen els mateixos sentiments i enfrontaments entre comunitats. Se solen relacionar entre ells, fins i tot les generacions més joves. Físicament són al Canadà, però el pensament el tenen a Bòsnia”, diu Lana, qui ara fa feina en una empresa especialitzada en l’organització de congressos i fires.

“Pel febrer –reflexiona la sollerica–, el dia que va esclatar la guerra d’Ucraïna, jo me n’anava a fer feina. Llavors, a la meva empresa, treballàvem en l’organització del Mobile World Congress, que va ser pel juny. Ho vaig trobar tot tan absurd, aquell dia. Què feia jo organitzant un esdeveniment amb projecció de futur, quan, molt a prop, a Europa, hi havia gent que moria, persones que quedaven fora família? A mi, la invasió russa d’Ucraïna m’ha remogut molt, perquè m’ha fet reviure el conflicte del meu país, i la nostra arribada a Sóller ara fa 30 anys. Amb la família, quan n’hem parlat, s’han produït molts de silencis”.

“La guerra de Bòsnia va ser molt dura, i pens que per a la generació dels meus pares ho va ser més. Les comunicacions no eren fàcils, i estaven pendents de si els nostres familiars eren vius o morts. Ells ens volien protegir, i no ens ho explicaven tot. Sempre els he agraït que no es queixassin mai”.

Els voluntaris de Sóller els oferiren allotjament, aliments, sanitat i escolarització durant mesos

Un grup de sollerics, entre ells el dentista Joan Frau i la seva parella, es varen proposar d’acollir els refugiats, amb el consentiment de la Comissió Espanyola d’Ajuda als Refugiats. Feren un pla per a uns mesos, per aconseguir alimentació, atenció sanitària i escolarització per als infants. Paral·lelament, el grup d’Acció Social de l’Església va fer una crida perquè la gent de Sóller els cedís cases. Aconseguiren lloc per a 34 persones, que un avió d’Air Europa anà a cercar a Budapest, perquè el conflicte feia impossible aterrar a territori de l’antiga Iugoslàvia. “Una onada de solidaritat amb Bòsnia recorria Europa. A Son Sant Joan ens feren un rebuda espectacular: polítics i periodistes”, recorda Frau.