Guggenheim Bilbao: 25 anys del museu que va transformar l’arquitectura

Després de les restriccions pandèmiques, el Museu Guggenheim Bilbao torna a bullir de públic. Dimarts va fer 25 anys de la seva obertura i van celebrar-ho amb una gran exposició de la col·lecció permanent que van presentar amb el museu en ple funcionament, com si volguessin posar en relleu la seva essència social. El museu continua lluint com nou i coincindint amb l’aniversari han tret els envans que van afegir a l’arquitectura de Gehry i van obrir totes les lluernes. Perquè al cap i la fi el museu és l’obra més gran de la seva pròpia col·lecció. L’impacte canviant de la llum en les plaques de titani de la pell de l’edifici fan que mai no sembli el mateix. Dimarts no lluïa especialment, i semblava increïble amb la calma que transmetia que hagi sigut objecte de tantes passions, a dins i fora del món de l’art. 

El Museu Guggenheim de Bilbao va obrir les portes uns dos anys després que el Macba, l’edifici de Richard Meier amb ressons de Le Corbusier, un reflex de la línia de museus que havia arrencat tímidament a finals dels anys 70 amb equipaments com la Staatsgalerie de Stuttgart, de James Stirling, que estan considerats com les catedrals contemporànies, i al mateix temps com a catalitzadors de transformacions urbanes i econòmiques de les ciutats on es troben. Entre aquests museus també hi ha el Centre Georges Pompidou a París, de Richard Rogers i Renzo Piano, tot i el seu caràcter iconoclasta, i més endavant el Museu d’Art Modern de Frankfurt, de Hans Hollein, acabat dels primers anys 90. 

Una altra d’aquestes fites va ser la nova entrada principal del Museu del Louvre, de Ieoh Ming Pei, coneguda com la Piràmide del Louvre, inaugurada el 1989. Va ser un encàrrec del president François Mitterrand i va aixecar molta polseguera. Però el museu basc de Frank O. Gehry els va superar a tots. “El Guggenheim Bilbao va canviar la manera d’entendre-ho per tot el món, perquè va inaugurar l’arquitectura espectacle. Com a fita arquitectònica és l’edifici més important construït després de l’Òpera de Sydney”, afirma l’arquitecte i crític d’arquitectura Jaume Prat. “És el primer edifici en què un arquitecte de renom s’associa a una ciutat per posar-la al mapa i intentar que aquesta es vengui a través de l’arquitectura de l’edifici. Això passa poques vegades, hi ha casos com la Torre Eiffel i l’Òpera de Sydney. El Museu Guggenheim Bilbao és un edifici que juga en la lliga del Centre Georges Pompidou de París i altres que van marcar una època”, diu Prat. 

Un èxit excepcional als 60 anys

Quan va fer el Guggenheim Frank O. Gehry ja era considerat un arquitecte estrella des que havia construït la seva pròpia casa a Santa Monica, però era un arquitecte força local. Als Estats Units estava molt ben considerat, però encara no s’havia significat en l’escena global. A Europa només havia fet el Museu Vitra i tenia en obres la seu del Banc DZ a Berlín, les tres torres d’habitatges conegudes com Nou Hollof a Düsseldorf i la Casa Dansant a Praga. Però era prou conegut perquè Oriol Bohigas l’hagués cridat perquè fes la pèrgola amb forma de peix al Port Olímpic als peus de l’Hotel Arts.

Potser abans que la ciutat de Bilbao, el Museu Guggenheim va transformar profundament la mateixa arquitectura de Gehry. “Crec que això va passar per dues raons: el museu li va sortir bé i abans no havia tingut la tecnologia que li permetés fer un edifici com aquest. El Museu Guggenheim Bilbao és l’obra de la seva vida, és la que marca tota la seva arquitectura per bé o per mal”, explica Prat. Per a l’arquitecta i professora Beatriz Colomina, com recull un dels articles d’Aprendiendo del Guggenheim (Akal), Gehry és un “artista mediàtic”. “El Guggenheim de Bilbao va ser el projecte amb el qual Gehry va aconseguir convertir-se en l’arquitecte superestrella del mercat global”, explica Colomina, mentre que per al professor d’història de l’art Serge Guilbaut el museu és un símbol “del món anterior a l’11-S”. 

“L’aposta que va fer el Guggenheim de Bilbao va ser per una arquitectura realment singular, perquè corresponia a l’ADN de la Fundació Guggenheim, que té la seu en un edifici tan icònic com el de Frank Lloyd Wright”, subratlla el director del Museu de Belles Arts de Bilbao, Miguel Zugaza, que en aquell moment es trobava en la seva primera etapa al capdavant del museu. “La idea de l’arquitectura com a icona i com a part fonamental del projecte ja estava impresa en el projecte del Guggengheim. En realitat, la cursa de l’or de l’arquitectura relacionada amb els museus va començar després de l’èxit de la Piràmide del Louvre. El Museu Guggengehim Bilbao no va ser un projecte aïllat, però sí que van donar la campanada: van trobar el projecte i l’arquitecte en el moment precís en què era capaç de lliurar un edifici tan genial i tan original, i això li ha donat aquesta projecció tan universal”. Precisament, ara el Museu de Belles Arts de Bilbao es troba en el procés d’ampliació, que també té un punt icònic, amb dues noves plantes dissenyades per Sir Norman Foster i l’arquitecte basc Luis María Uriarte després de quedar “deprimit”, com diu Zugaza, entre edificis gegantins com la Torre Iberdrola, de César Pelli, sorgits en l’estela del museu. 

El museu de Bilbao també va ser una oportunitat daurada per a la Fundació Solomon R. Guggenheim Foundation, aleshores presidida per Thomas Krens, perquè en el moment de plantejar el projecte de Bilbao, a finals dels anys 80, estava immersa en una crisi profunda perquè la seva situació econòmica era precària i no tenia prou espai per mostrar les seves col·leccions. Malgrat tot, després del museu de Bilbao, que va aixecar polseguera per raons com que va ser considerat un acte de colonialisme cultural, no van tirar endavant els projectes de noves seus al Brasil i Hèlsinki, mentre que sí que ha tirat endavant la d’Abu Dhabi, també dissenyada per Gehry. “El Guggenheim de Bilbao és un exemple il·lustratiu de les paradoxes i les contradiccions de les perspectives culturals que expressen la naturalesa de la societat capitalista”, va advertir l’artista Antoni Muntadas també a Aprendiendo del Guggenheim. “No es tracta d’un problema aïllat –va afegir–. És un símptoma global de com la cultura i l’economia i s’interelacionen. La qüestió és si estem al davant d’una situació irreversible produïda inicialment als Estats Units i exportada des d’allí”.

A l’Estat el museu va ser rebut amb moltes reticències pel model de museu franquícia que representa. “Si va haver-hi alguna polèmica amb el Museu Guggenheim Bilbao dins el món dels arquitectes és perquè és molt gran, perquè és una obra de despatx gran. Alvaro Siza, que és molt amic de Gehry, va dir que no es pot dir res dolent del Museu Guggenheim Bilbao”.

“L’arquitectura de Gehry és molt objectual, es vol fer veure, i teixeix moltes relacions amb el món de l’art i l’arquitectura mateixa”, subratlla Prat . “I al mateix temps és molt flexible –explica–, això li permet afrontar un gran nombre de programes, escales i encàrrecs diferents”. Així que el Museu Guggenheim Bilbao proporciona una experiència singular de contemplar obres d’art en un edifici que també té una forta càrrega plàstica. “No sé on és el límit entre l’arquitectura i l’escultura. Per a mi són el mateix. Els edificis i les escultures són objectes tridimensionals”, va afirmar el mateix Gerhy pocs dies abans de la inauguració del museu. “Concebo cada edifici com un objecte escultòric, un contenidor espacial, un espai amb llum i aire, una resposta al context i a la idoneïtat de la sensibilitat i l’esperit”, va explicar l’arquitecte. “Els espais influeixen en les persones, en quines habilitats i competències vols desenvolupar en les persones, al final l’arquitectura també és un art”, afirma Fátima Sánchez, la directora del Centro Botín de Santander. Aquest equipament depèn de la Fundació Marcelino Botín, i té la seu en un edifici d’un altre arquitecte estrella, Renzo Piano, al centre de la ciutat. “Aquests espais, com el del Centro Botín, estan molt pensats per a la funció que han de complir i aconsegueixen un impacte moltíssim més gran en les persones”. Així i tot, les sales són també exigents per a les obres d’art que s’hi poden veure i els artistes que hi exposen. “Les sales són diferents i els artistes i els comissaris han d’adaptar les obres als espais”, afirma l’artista basc Mikel Escobales (Arrasate, 1991), que ha sigut becat per fer una estada al Guggenheim de Nova York.

Un estímul per al nord d’Espanya

El Museu Guggenheim Bilbao va sorgir en un context que ja tenia una tradició en l’àmbit dels museus representada pel Museu de Belles Arts de Bilbao i dins una xarxa de centres d’art contemporani amb vocació puntera, com la Sala Rekalde, a la mateixa Bilbao i Arteleku, a Sant Sebastià. “No nomes a la ciutat, sinó que en el conjunt del País Basc hi havia un ecosistema de plataformes artístiques que amb el Guggenheim no només es va mantenir sinó que es va enriquir encara més, perquè van sorgir noves institucions dedicades a l’art com el Chillida Leku, el Museu Oteiza i el Museu de la Universitat de Navarra a Pamplona”, afirma Zugaza. “L’efecte Guggenheim ha tingut un efecte molt interessant a l’hora d’afiançar, més enllà de la ciutat, la regió, des de Bordeus a Oviedo, com una zona amb una oferta cultural i d’art realment extraordinària”, subratlla. Així mateix, per a Zugaza el museu “va posar la cirereta d’una sèrie d’inversions en infraestructures en urbanisme i arquitectura que van ser la solució per treure la ciutat de la crisi en què es trobava”. I en aquest procés va ser antecedent la transformació endegada a Barcelona amb motiu dels Jocs Olímpics del 1992. 

“El Museu Guggenheim de Bilbao es va fer en un moment molt especial i va ser clau. Va ser una aposta a llarg termini i va tenir molt d’èxit en un termini molt curt”, diu Sánchez. Recorda que el Centro Botín, com havia passat amb el museu basc, es va anunciar en un moment de crisi, de la qual poden ajudar a sortir “l’aposta de l’art i la cultura com a motor de desenvolupament”i “la funció social de l’art”. Però adverteix que el futur de tota aquesta xarxa passa per la sostenibilitat del model. “Valorem molt el turisme cultural i tota aquesta xarxa museus i centres d’art que s’està generant al nord d’Espanya, sempre que aconseguim un turisme sostenible”, conclou.