Una guia per trobar els morts del Mediterrani

BarcelonaLa falta de suport públic, el desconeixement dels tràmits, feixucs, i la distància afegeixen encara més dolor a les famílies que han perdut fills o germans en l'intent d'arribar a Europa de manera irregular. Per això, l'ONG Caminando Fronteras ha publicat la primera Guia per a famílies víctimes de la frontera, amb què pretén ajudar-les a superar les traves institucionals per recuperar els cadàvers a les quals han de fer front en paral·lel amb el procés de dol.

Per a la directora de l'entitat, l'activista Helena Maleno, la guia és un primer pas per donar-les "drets" perquè la majoria ni tan sols saben que poden denunciar els fets, però quan ho fan les administracions públiques, lluny d'ajudar-les i acompanyar-les, els posen més obstacles. D'aquesta manera es permet que "s'invisibilitzi" el dolor.

"La família del meu cunyat va trigar més d'un any a convence's que no tornaria", ha explicat Marta López, en nom de les famílies europees, a l'acte de presentació de l'inèdit document. "Han passat ja quatre anys de la seva desaparició i cada any celebren un dol de tres dies en la seva memòria, però tot és molt més difícil si no hi ha cos i encara mantenen una petita esperança".

Quan salta l'alarma d'un naufragi amb desapareguts o morts arrenca una autèntica cursa d'obstacles per a les famílies de les víctimes perquè, tot i que el dret internacional les empara per trobar els parents, la realitat és que topen amb un mur de racisme institucional, discriminacions, protocols i tràmits incomprensibles. Amir Hacini, representant de les famílies africanes i resident a Barcelona des de fa dues dècades, ha denunciat l'absència d'una entitat pública i oficial on adreçar-se per obtenir una informació "fiable" per a les famílies sobre el que ha passat i evitar així que creixin els rumors. "Necessitem que se'ns escolti i acabar amb el malson", ha dit en el mateix acte.

Ni tan sols hi ha una xifra de persones que moren en la travessa, però l'ONG calcula que només l'any passat -en plena pandèmia- van morir pel capbaix 2.170 persones en més de 800 naufragis quan anaven des de les costes africanes cap a les Canàries o altres punts de la Península. És per les seves famílies que s'ha elaborat una guia amb els consells bàsics, per fer més fàcil l'odissea de saber què ha passat amb l'ésser estimat a qui s'ha perdut la pista.

El primer consell és denunciar "sempre" i tan aviat com es tingui coneixement de la mort o desaparició i recopilar totes les dades personals i circumstàncies de la persona a qui es vol trobar, malgrat que de vegades no sempre és fàcil perquè els migrants solen fer servir una identitat falsa durant la ruta o han perdut els documents d'identificació.

Un cop s'ha trobat el cos, els governs tenen l'obligació de tractar d'identificar-lo amb anàlisis genètiques, l'obtenció de les empremtes i mostres òssies, però la cap de patologia de l'Institut de Medicina Legal de Granada, Elena Cabrerizo, ha assenyalat que tot plegat "no serveix de res" si la família no pot fer arribar la informació personal, que sovint inclou fotografies actuals.

El document fa saber a les famílies que es pot exigir la repatriació del cos i un enterrament digne, seguint els preceptes religiosos de la víctima. No obstant això, els cadàvers sense identificar s'enterren en fosses comunes, un procediment que el president de l'Associació Espanyola d'Antropologia i Odontologia Forenses (Aeaof), Fernando Serrulla, ha qualificat d'"absolutament negligent" i ha demanat que es dipositin en tombes individuals i ben identificades, alhora que ha instat totes les institucions a implicar-se per millorar els processos d'identificació.

En aquest drama també hi tenen lloc les màfies i els grups de delinqüents organitzats, que s'aprofiten del dolor per obtenir qualsevol informació per estafar o extorquir els parents desesperats. En aquest sentit s'assenyala com a alternativa que es busqui ajuda entre entitats solvents i la mateixa comunitat per poder passar millor el dol. "És una acte de reparació -ha justificat Maleno-. Les famílies no estan lluny, moltes vegades sembla que la frontera està molt lluny, però a Ceuta hem vist que hi és, com és al centre de les polítiques d'Espanya. I hi ha una responsabilitat de l'estat espanyol a donar-los resposta i acompanyar-les".