Moters de diumenge, l’horror és vostre

PalmaEls Hell’s Angels, o Àngels de l’Infern, són un club de motoristes suposadament rebels que es dedicaven, o es dediquen, a viatjar errabunds per les enormes carreteres dels Estats Units d’Amèrica a la recerca d’aventures. Almenys aquesta és l’estampa diguem-ne romàntica amb què molta gent encara els identifica: la realitat és que són colles d’individus que es caracteritzen, certament, per muntar motos de gran cilindrada (de la casa Harley Davidson, preferentment), però també per dedicar-se a la delinqüència, a petita i no tan petita escala. Els robatoris, el tràfic de drogues i les xarxes de prostitució i proxenetisme serien les seves especialitats, i ocasionalment també el joc i les estafes. El seu historial d’escàndols i episodis violents als EUA, però també a tots els països d’Amèrica i d’Europa on s’han fundat bandes (o capítols, ells en diuen així) de Hell’s Angels, és interminable: a Catalunya es van organitzar als anys vuitanta amb el nom de Centuriones, però van ser dissolts en els noranta per les seves activitats criminals, i després es van refundar amb el nom original de Hell’s Angels. A Amèrica varen tenir els seus anys d’esplendor els anys cinquanta i seixanta, gràcies a pel·lícules com El salvatge (1954, amb Marlon Brando forjant la imatge icònica del motard vestit amb un mariol·lo i lluint els braons) o Easy Rider (1969, una odissea lisèrgica amb Dennis Hopper, Peter Fonda i Jack Nicholson cremant benzina i pneumàtics, i la cançó de Steppenwolf Born to be wild consagrant-se com a himne de la mitologia motera universal). I també gràcies a fets com el de la primera gira americana dels britànics Rolling Stones: en vista dels desgavells que organitzaven als concerts, Mick Jagger va tenir l’ocurrència de parlamentar amb els Hell’s Angels. Van acabar contractant els moters com a responsables de la seguretat de Ses Satàniques Majestats i, d’aquesta manera, van poder acabar el tour sense molts més problemes. El periodista gonzo per antonomàsia, el no menys psicodèlic Hunter S. Thompson, va escriure un llibre reportatge cèlebre, titulat precisament Hell’s Angels, que va contribuir de manera decisiva a forjar la llegenda dels moters americans fora de la llei.

Mals imitadors

Els Àngels de l’Infern, en resum, podien tenir una certa potència icònica estampats en algun pòster o camiseta, però, per poc que un se’ls miri de prop, més aviat fan bastanta poca gràcia. Encara en fan menys, però, els seus imitadors. N’hi ha de molt organitzats, com les rèpliques que van sortir als mateixos EUA (els Pagans, els Outlaws, els Bandidos) o a Europa (els United Tribuns, que van venir a celebrar una convenció europea a Palma, amb l’excusa d’un torneig internacional de boxa, a finals de 2010). I n’hi ha de poc i mal organitzats i extremadament barroers, incívics i molestos, com els moters de cap de setmana, que és fàcil trobar a les carreteres i als municipis de Mallorca.

L’Àngel de l’Infern original aspirava a viure a la deriva, desarrelat, a l’atzar d’on el duguessin les rodes de la Harley en un continent com Amèrica, d’unes dimensions que ultrapassen de molt allò que es pot abastar en el temps d’una vida humana. Els moters mallorquins fan feina a Correus o en un taller o tenen un petit comerç, i aspiren a sortir els diumenges a organitzar concentracions moteres en una illa on hi ha seriosos problemes de saturació, i que serveixen principalment per molestar tothom. Més enllà d’aquesta finalitat no se’n pot endevinar cap altra, tret del gust d’arreplegar diferents models de la susdita casa Harley Davidson i parlar de carburadors i filtres. Causen embossos de trànsit, omplen la plaça o algun dels carrers principals del poble que sigui on s’aturin a prendre alguna –magra– consumició i van disfressats de moters, amb les jupes de pell (amb tatxes i estampats de, sorpresa, els Hell’s Angels), les ulleres de sol, els texans ajustats, les botes i la cara de patir restrenyiment. Una vegada s’aturen en un lloc, es dediquen a marejar tothom donant aquells ridículs cops de gas que fan que la moto brami una mica i els faci sentir alguna cosa remotament semblant a una emoció, sigui del tipus que sigui. Després parteixen cerimoniosos per alguna carretera secundària, ocupant tot l’espai disponible, i si vostè va conduint el seu cotxe, o una altra moto o un vehicle de persona normal, i se’ls troba, ja es pot posar bé amb Nostre Senyor. Menció a part mereixen les dones, que consenten a fer de figurants d’aquestes carnavalades vestint-se també amb els calçons ajustats de pell, les jaquetes reglamentàries i la cabellera a l’aire, per passar-se la jornada exercint de gerro xinès o de trofeu de tómbola, degudament instal·lades al seient del darrere, on representa que algun dia, en una altra vida, hi van passar cosetes pujades de to.

Per algun motiu, les nostres administracions veuen amb bons ulls, o consideren si més no tolerables, les ocupacions de l’espai públic a càrrec dels moters de diumenge, que poden arribar a tenir el caràcter no tan sols incívic, sinó també perniciós per al medi ambient i perillós per a la resta de conductors i vianants, que tenen les desfilades de moters a la serra de Tramuntana, un espectacle vergonyós que per algun motiu s’ha anat perpetuant al llarg del temps. Ara que ja han tornat les obscures orenetes de la massificació, potser seria el moment de revisar la presència dels moters a les nostres carreteres i municipis. Si ens hem d’engolir l’embafada, almenys que no sigui per la caricatura d’un tòpic que vam veure en alguna pel·lícula i que ni tan sols es correspon amb la realitat.