La fi del món, una altra vegada (i de rebaixes)

Dilluns passat no feia encara el solet que va sortir els dies següents i que conviu amb les gelades a primera hora del matí però fa, al migdia, un primer anunci de la primavera. Dilluns plovia a estones, el cel estava tapat i gris com hi havia estat els dies anteriors, feia un fred que pelava i dins l’ambient hi suraven tot de mals auguris relacionats amb la pandèmia. Se sabia, o es donava ja per segur abans que el Govern ho fes oficial, que s’anunciarien noves mesures restrictives, i que els bars, els restaurants i els grans centres comercials haurien de tancar almenys durant quinze dies.

En conseqüència, una allau de conciutadanes i conciutadans, amb els seus vehicles motoritzats, es va precipitar per les carreteres i autopistes mallorquines, a la recerca del centre comercial més proper. Vaig tenir la curiosa sensació que es té quan escoltes pels mitjans un fet del qual participes en el mateix moment: en Rafel Gallego, des del programa Al Dia d’IB3 Ràdio, alertava de retencions al tram d’autopista entre Llucmajor i Palma per accedir al centre comercial Fan Shopping Mallorca, just en el moment que jo hi passava pel costat i veia la filera de cotxes fent coa per poder agafar la sortida.

La meva destinació era un altre centre comercial, l’Alcampo-Leroy Merlin-Decathlon de Marratxí (o del Pont d’Inca, no ho sé mai). Allà no hi havia coa a l’autopista, però sí per entrar al centre comercial pròpiament dit: és a dir, una vegada s’havia aconseguit aparcar el cotxe -una tasca certament complicada-, s’havia d’esperar torn a una filera per poder entrar quan ho indicava un empleat de seguretat, una escena calcada de les que vam viure durant el confinament del passat mes de març. Això feia que tot plegat recordàs encara més aquells dies, i que el temor de tornar-hi s’incrementàs exponencialment. Hi havia notícies d’un retorn a la pràctica de l’acaparament, en aquesta ocasió de bombones de butà, i damunt la coa de l’Alcampo planava la sospita de tornar a veure carros carregats de farina i, com no, de paper de vàter. La idea d’ordenar l’entrada, tanmateix, es va demostrar eficaç, i ens vam evitar imatges d’aquesta índole, les esperes interminables a les caixes de pagament i, en general, les concentracions de gent, totalment indesitjades en temps de pandèmia (excepte si vas a una manifestació a insultar Francina Armengol, aleshores la policia et permet que t’acaramullis tranquil·lament i sense mascareta). A mig matí no es percebien senyals de desabastiment, tot i que hi havia una frisança general per abocar-se a les zones del centre comercial que l’endemà haurien d’estar inevitablement tancades, com les d’electrònica, roba o complements de la llar.

L’ambient era prou diferent al centre de Palma, on els petits comerços descansaven en saber que podrien continuar oberts (amb unes restriccions que no alteren excessivament els seus horaris, ja que l’hora de tancament és a les vuit del vespre), però no es trobaven allò que es diu desbordats de clientela. Tots lluïen els seus cartells anunciadors de les rebaixes, però enguany el personal tampoc s’il·lusiona de la mateixa manera, per raons evidents. La crisi es fa notar amb cruesa, i són molts els que no tenen doblers gastadors ni tan sols encara que la roba els surti per la meitat menys del preu habitual. Els que tenen la sort de tenir feina i salut tampoc no tenen gaires ganes d’anar de compres, perquè de tota manera no hi ha gaires ocasions de lluir les adquisicions. En una situació així es veu encara amb més claredat la divisió dels consumidors entre aquells que practiquen la compra compulsiva del centre comercial enfront dels que prefereixen la compra selectiva del petit comerç. No sempre és una qüestió de preu, també d’una certa manera d’entendre la vida.

La grisor i la fredor del dia tampoc no ajuden. A les botigues del carrer Josep Tous i Ferrer (roba d’home i de dona, i complements) la mercaderia s’exposa en uns mostradors impecables, i tot fa comprera, però els clients passen del mostrador al portal en comptades ocasions. Succeeix el mateix al carrer de Sant Miquel, on, a més, se’m planta al davant un jove random, com ara es diu, amb aspecte de venir encara de la rave de Cap d’Any a Llinars. Em diu:

-Flais! Estás muerto!

Fa una rialleta imbècil i se’n va. Continuu la passejada a través d’una plaça Major també desangelada, fins a un carrer de Jaume II en què s’alternen els cartells de rebaixes amb els que anuncien liquidacions d’estoc o tancaments definitius o provisionals. La crisi ha deixat de ser uns números o uns titulars a la premsa i s’ha tornat ja visible i palpable.

Potser per això, la gent es mostra, en general, més amable que mai. Al carrer de la Unió, una al·lota a la porta d’una perfumeria em dona una mostra d’un producte amb una sol·licitud que sona sincera, gens embafadora. Després em decidesc a entrar a una botiga de roba i el dependent que em despatxa ho fa amb una cordialitat també planera, agradable. Un cambrer en una terrassa posa esment en la tasca de servir cafès. És com si la necessitat de plantar cara a l’adversitat ens obligàs a millorar la manera de tractar-nos. De nou apareix una divisió, entre aquells que aprofiten les èpoques de mal temps per donar-se a la malsofridura i la pitjor educació, i els que entenen que més que mai és necessari que vigilem la manera com ens tractam els uns als altres. Anar de rebaixes per adonar-se de com són de necessàries les bones maneres. I per cert: tothom que pugui gastar poc o molt, que vagi als comerços aquests dies i hi compri alguna cosa. Hi ha unes rebaixes realment bones.