Les voreres inexistents

PalmaUn misteri recorre les Balears, i molt particularment la Part Forana mallorquina, i és què se’n va fer, de les voreres dels carrers. Molt abans fins i tot que fossin reconvertides, en gran part, en aparcaments per a cotxes (perquè entre els principis fundacionals de les comunitats humanes baleàriques i pitiüses es troba la convicció que la via pública pertany als cotxes, i no a les persones), molt abans fins i tot de les invasions turístiques, molt abans de ser el model turístic que la resta del món voldria copiar, quan tan sols érem una realitat encara agropecuària sense ni un trist xibiu de platja, molt abans de tot això, es veu que els carrers dels pobles de Mallorca (i d’alguns de Menorca i d’Eivissa) ja no tenien voreres. 

—Ves per damunt s’assera!

Aquest consell/ordre, amb castellanisme inclòs, ha estat cridat per milers de mares i pares d’aquestes illes durant generacions, i s’ha reproduït amb més insistència a mesura que la presència dels vehicles motoritzats s’ha anat fent massiva als carrers de les nostres viles, pobles i ciutats. Però en moltes ocasions ha quedat desatesa, no tan sols (o no només) per la voluntat del fill o filla de fer el contrari d’allò que li manen els progenitors, sinó per impossibilitat de complir-ho:

—No hi cap, damunt s’assera!

No és una excusa fantasiosa, sinó que pot ser perfectament possible. Voreres tan estretes que no hi cap ni un infant de perfil formen part encara majoritària, o massa habitual, del paisatge de molts municipis mallorquins. Conviuen –malament– amb les zones per a vianants, que també són una mica més freqüents que no fa tant de temps, tot i que encara es troben lluny d’allò que seria desitjable: a saber, que els cotxes quedassin aparcats a les entrades dels pobles (en els aparcaments construïts amb aquesta finalitat, i que de moment no existeixen) i que els nuclis urbans fossin per moure-s’hi a peu, com ho fan les persones. Caldria també una oferta de transport públic que interconnectàs tota l’illa amb diferents serveis (bus, tren, tramvia) i amb els horaris suficients per no haver de dependre del cotxe propi per circular d’una punta a l’altra de la Part Forana. Ja no estam en els temps de la generació dels que ara tenim cinquanta anys, que si érem de poble ens havíem de treure el carnet de conduir als divuit per poder anar a classe a la UIB, però encara estam lluny de tenir un transport públic a l’altura de les necessitats del personal.

El que sí que tenim als pobles, dèiem, són centres urbans que s’han fet per a vianants i s’han arreglat amb aquesta intenció, en dubtosa harmonia amb els carrers dels voltants: aquí el que sovint trobarem seran unes voreres mig derruïdes (plenes de sotracs, desnivells i rajoles rompudes, que inciten més que res a trencar-se la crisma), o bé, directament, unes voreres inexistents. En el primer cas en podrem responsabilitzar la desídia de les autoritats; en el segon, el motiu sovint té a veure amb una cobdícia antiga.

En efecte, temps era temps (però no en fa tant, insistim) existia entre la ciutadania el pacte tàcit de construir fins a esgotar tot l’espai disponible. D’aquesta manera, podem observar sovint, onsevulla que anem, el fenomen pel qual els portals de les cases, o de les finques, arriben pràcticament damunt l’asfalt, del qual queden separades només per una mínima trinxa, la qual, amb tota la barra del món, anomenen vorera. Ningú es queixava d’aquesta manera de fer les coses, i aquesta manca de crítica podia respondre, al seu torn, a dos motius: un, perquè els veïns feien o pensaven fer tres quarts del mateix, i dos, perquè, tanmateix, què hem d’anar a dir, així ho hem trobat i així ho deixarem. 

Desolador panorama

Entre els uns i els altres, es va arribar a deixar el lloc justet per a les boques de la xarxa d’aigües, i encara gràcies. Després hi ha els carrers on es van arribar a construir voreres d’una amplària i una superfície raonables, però que amb el temps han quedat reduïdes a una cosa semblant a camps de cols per on és extremadament difícil caminar sense perdre l’equilibri i/o girar el peu. Si en voleu exemples ja dic que en trobareu a quasi cadascun dels municipis de la Part Forana, però us posam un exemple del nord i un altre del sud de Mallorca. A dalt hi trobareu Andratx, amb una via principal que té un nom que actualment té molt de recorregut als tribunals britànics (avinguda de Joan Carles I, diu), a banda i banda de la qual desemboquen tot de carrers i carrerets de voreres estretes i tortuoses, i en què només falta un senyal per a vianants amb l’avís del Dant a la Divina Comèdia: “Abandonau tota esperança”. A baix, a Llucmajor, trobareu una quantitat important de carrers al centre del poble per on no poden passar els cotxets dels infants i –molt menys encara– les persones majors que utilitzen caminadors, sense posar greument en perill la seva integritat física. Les múltiples urbanitzacions d’un i altre municipi ofereixen un desolador panorama de voreres en graus diversos de descomposició, aptes només per a la circulació de zombis en les nits prometedores de l’estiu mediterrani. A les quatre de la matinada:

—Caminau per damunt s’assera, animals!

—És que no la trobam...

En resum, per caminar pels nostres carrers haureu de baixar de la vorera (perquè no n’hi ha), i posar-vos a mercè d’un trànsit que no duu traces de disminuir el seu ritme demencial, amb una proporció d’1,3 cotxes per habitant. No és del tot cert que així ho hàgim trobat i així ho deixarem: sempre és possible deixar-ho una mica pitjor.