“Era habitual que mon pare ens apuntàs amb la pistola de la feina quan s’enfadava”

ManacorLa història de Maria Huerga (Manacor, 1970), combina de manera esglaiadora la por i l’abús amb el valor redemptor de l’art. La denúncia com a força per continuar endavant i fer que la pintura canviï l’estat de les coses des de l’interior. És per això que enguany torna a desplegar, ben enmig de la plaça de la Bassa de Manacor, una instal·lació en contra de les violències masclistes coincidint amb l’acte central del 25-N organitzat aquests dilluns pel Col·lectiu Dones de Llevant i l’Assemblea Antipatriarcal.

Cordes que lliguen, passos que callen és el nom de l’obra d’enguany: un conjunt de sabates negres damunt vidres romputs, lligades a fils vermells que no les deixen avançar. “Vol representar totes aquelles dones privades de llibertat, que han de suportar la pressió de la vigilància, d’estar constantment sotmeses”, explica. Un record explícit a les 40 dones que han estat assassinades des de principi d'any a l’estat espanyol a mans de les seves parelles o exparelles. Unes cordes vermelles que simbolitzen la sang, la vida fermada a l'agressor. “Vull que allò que exprés faci sentir aquesta violència, aquesta incomoditat que pateixen diàriament les víctimes”.

En carn pròpia

Huerga sap bé de què parla. No debades tant ella com la seva mare van patir l’abús físic i psicològic d’un pare violent “que va estar a punt de matar-la tres vegades. Ell era militar de professió i era habitual que m'apuntàs amb la pistola que s’enfadava. Sempre dormia amb ella davall el coixí, així que ja us podeu imaginar la por que li teníem”.

La pintora manacorina conta la seva dura història a Fill de rei, un llibre que combina el vessant artístic, amb pàgines plenes d'obres pictòriques, sobre un dietari que ja emprava la seva padrina i llavors la seva mare al negoci familiar (la perfumeria Oriente del carrer del Pou Fondo), amb textos durs que vol que serveixin de testimoni i denúncia per deixar de normalitzar conductes agressives. “Em diuen Maria Basílides (que significa precisament el que diu el títol), és a dir que ja vaig néixer rara”, diu de manera irònica.

“He rebut abusos d’un veí i pallisses tant del meu pare com de les meves exparelles. Afortunadament, vaig poder fugir a Barcelona per estudiar-hi Belles Arts (on ja va formar part d’una plataforma contra la violència de gènere) i respirar a ple. Va ser així literalment, a ca nostra sempre havia de respirar petit per no fer renou, per no enfadar”.

“La pintura m’ha salvat la vida. Així de clar. Per això necessit que aquest dia l’obra que propòs faci vibrar, que sigui dura i contundent. És fàcil posar un ram morat; vull sobretot que serveixin per rompre el rol familiar de les dones”, afegeix Huerga, que des de fa ja una dècada mostra les seves performances a l’acte central del 25-N manacorí. Fa dos anys es va vestir de núvia i es va col·locar dins una gàbia. “Un altre cop vaig ser ‘assassinada’ aquí mateix; gent em tirava carn podrida i pintura, vestida de corb”.

“Si hem avançat? Encara no prou. És cert que cada cop hi ha més denúncies i la lluita surt més a la premsa. També és cert que la Policia Nacional té a Manacor un departament especial per a aquests casos”, contesta mentre recorda: “Abans ho havíem de callar. Si ma mare o jo anàvem colpejades dèiem que havíem caigut per l’escala o alguna cosa similar. Com us deia, després de partir per sobreviure i molta teràpia ara puc dir que he perdonat i estic contenta de com em van les coses dins el món artístic. Tenc la sort de viure de la meva passió”, conclou a punt de partir cap a Bilbao on ara exposa.