Andreu Tost: “He caminat molt. No condueixo i sempre he anat amb bicicleta o autobús”

TarragonaAndreu Tost Bonet va complir 108 anys l’octubre passat i és dels homes més grans de la demarcació tarragonina. Fa 25 anys que és vidu. Nascut a les Borges del Camp, l’Andreu resideix a Tarragona des que era jove, i fa 14 anys que viu a la Vall del Llorito amb la seva única filla. Amb cent anys encara passava el motocultor i ara encara rega l’hort, plega garrofes, tria olives o trenca ametlles. La terra és la seva passió.

Quin és el secret per arribar a 108 anys? 

— No fumo, i tot el que porta alcohol ho vaig deixar als 80 anys. Bec molta aigua. Menjo de tot, però no gaire i res fort. Fins fa un any em feia jo mateix l’amanida. No vaig mai al metge. Fa poc sí que em van posar la injecció de la grip i del covid. 

Parlem dels seus hàbits. ¿Va a dormir d’hora?

— M’aixeco a les vuit o dos quarts de nou. L’esmorzar me’l preparo jo i després em rento el plat i la tassa. Sopo aviat i vaig a l’habitació, i des del llit veig la televisió. Miro les notícies. 

¿Ha fet esport durant la seva vida? 

— Sempre he caminat molt. No condueixo, i havia anat sempre amb autobús i amb bicicleta. 

Quan arriba a Tarragona?

— Vaig néixer a les Borges del Camp, però quan va morir el meu pare, que jo tenia 4 anys, vaig marxar amb la meva mare a Alcover. La meva mare es va tornar a casar amb un mestre d’allí. Tinc una germana dotze anys més petita, que encara és viva i està molt bé de salut. Vaig viure a Reus i vaig estar quatre anys intern als Salesians de Balaguer. Havien destinat allí el segon marit de la mare. Després vaig arribar a Tarragona, al carrer Pin i Soler, quan la meva mare es va tornar a quedar vídua.

Vostè va anar a la guerra? 

— Sí que hi vaig anar. Primer em vaig amagar a casa de la meva tieta, a les Borges de Camp, però van saber que estava allí i em van dir que em presentés ràpid. Vaig estar a la Batalla de l’Ebre, a la serra de Pàndols, defensant una muntanya, fins que em van ferir al genoll. Ens van baixar amb un tren fins al preventori de la Savinosa. Allí ens van dir que no podien admetre més ferits i ens van portar a Caldes de Malavella. 

¿El van fer presoner?

— Sí. Als Hermanos, al carrer Pin i Soler, van fer un camp de concentració. Érem uns 700 presoners. Allò llavors era un descampat. No hi havia prou vàters i ens van fer una rasa per fer les necessitats. Tenia amistat amb un capellà que hi havia al carrer Estanislau Figueras i em va dir que parlaria amb altres capellans perquè m’alliberessin, i vaig poder sortir del camp de concentració.

De què ha treballat? 

— Era electricista, lampista i també tocava el gas. Vaig començar d’aprenent aquí a Tarragona. Primer vaig treballar per a altres lampistes i també a la Campsa, però no m’agradava i em vaig fer autònom. Treballava molt per a hotels de Tarragona, com el Miramar, a la plaça dels Carros, on ara hi ha La Tartana. Era un hotel molt important perquè s’hi reunien tots els treballadors del port. També arreglava els aparells de raigs X de metges de la ciutat. Vaig ser el primer a fer-ho a Tarragona. Vivia al costat de la Clínica Aldecoa i quan em trucaven baixava ràpid. Vaig treballar per als Moncunill, de la Rambla Vella, i també per al Sebastià Soler, de Torredembarra. Encara hi anem molt, per Torredembarra. La darrera feina que vaig fer va ser al càmping de la Torre de la Móra. Feia el manteniment. Vaig haver d’estar un any sense cobrar, però els primers diners que va fer el propietari van ser per a mi. 

Quan es va jubilar?

— Ja fa molts anys, quan en tenia 65. Si n’hi haguessin molts com jo, la Seguretat Social s’hauria arruïnat [riu].

I què va fer llavors? 

— Venia cada dia aquí caminant, des de Pin i Soler fins a la Vall del Llorito, i ho tenia tot plantat. L’hortet ha estat la meva afició, d’abans de jubilar-me. 

Quan va venir a viure a la Vall del Llorito?

— Aquest terreny el va comprar la meva tieta a inicis dels anys seixanta i em va arribar per herència de la meva dona. Ho vam anar arreglant per passar-hi els estius, però al final ens hi vam quedar a viure. Ja fa catorze anys.