“Per què he d’estar sola si no ho vull?”: 250.000 illencs se senten tots sols

Barcelona/Palma“No recordo l’última vegada que vaig riure de felicitat”. Elena Muñoz, 59 anys, parla fluixet, com si no volgués molestar i acompanyant-se amb un lleuger moviment de mans, tot i que cada paraula que pronuncia cau com una llosa a qui l’escolta. La soledat l’ha atrapada i l’ha anat aïllant físicament i emocionalment del seu entorn d’amistats, fins al punt que es passa gairebé tot el dia sola a la seva habitació, malgrat que hi conviu amb la germana. De vegades intenta convèncer-se per estar més animada, però no hi ha manera. Del supermercat a casa i de casa al metge. Ara ha començat a pintar-se una mica, però si fa memòria, des d’abans de la pandèmia no s’ha comprat roba. Total, per què? “La tristesa interna no marxa, no tens il·lusions, ni vols quedar amb les amigues. És superior a les teves forces i estàs trista, encara que somriguis”, diu fent un parèntesi en la reunió del grup contra la soledat no desitjada que cada dijous organitza l’Obra Social de Sant Joan de Déu al centre cívic del barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat.

Iniciatives com aquesta proliferen arreu, impulsades per entitats del tercer sector o institucions públiques, per fer front a un problema greu que afecta el 20% de la població, és a dir, 250.000 ciutadans de les Balears, segons l’Observatori Estatal de la Soledat no Desitjada. Sandra Escapa, sociòloga de la Universitat de Barcelona, especialitzada en la soledat no desitjada (SND, a partir d’ara), la defineix com “la discrepància entre la quantitat o la qualitat de les relacions que tenim i les que voldríem tenir”. No és una malaltia per ella mateixa, però sí que pot ser el símptoma o el desencadenant d’un trastorn mental o de problemes físics per l’apatia i la falta de moviment. “Hi ha estudis que mostren que té una taxa de mortalitat més alta que el tabac”, diu.

Encaixa en la definició el cas de Mercè (49 anys, i no vol identificar-se), que va entendre que la “buidor existencial” era en realitat “soledat” un cop es va separar i es va adonar que els últims anys del matrimoni havia estat “insatisfeta i infeliç”. Mai ningú li va fer cap comentari ni va notar res estrany, perquè Mercè va continuar comportant-se “com sempre”. Fins i tot –apunta– es mantenia “sociable, sense ànim de fingir”. De fet, la SND causa un intens dolor emocional i no té a veure amb si es té una xarxa social, matisa Escapa, que indica que hi ha gent que “se sent sola i no està sola”.

Tot i que no és un fenomen nou, els experts coincideixen que va a l’alça i, en aquest punt, el director de l’Obra Social Sant Joan de Déu, Juanjo Ortega, assenyala la deriva cap a una societat “més capitalista i individualista” que provoca més aïllament social sobretot –tot i que no és exclusiu– entre els col·lectius més vulnerables.

“Un problema social, no individual”

Les causes de la soledat involuntària són diverses, com també ho són els seus efectes i afecta qualsevol edat. Ara bé, si se segueix la línia de la vida, la soledat no desitjada marcaria una forma d’U, és a dir, amb més prevalença entre els adolescents i joves i la gent gran, subratlla Escapa. En qualsevol cas, la sociòloga indica que s’ha d’abordar com “un problema social i no individual”, tenint en compte que les causes i les conseqüències són estructurals.

És sota aquesta premissa que el Regne Unit i el Japó han constituït ministeris de la soledat no desitjada, donant-li així una “rellevància política i social”, afirma Escapa, que apunta que l’abordatge ha de fer-se tenint en compte totes les edats, així com l’arquitectura de les places per poder crear “espais de cohesió”. L’entrada en l’agenda pública ajuda a la desestigmatització dels problemes, però Ortega avisa que és essencial poder atendre les necessitats de manera integral, des de la salut passant per l’habitatge o la feina, així com facilitant la inclusió social de les persones que pateixen l’aïllament.

En aquest punt, l’infermer Jordi Ramón, que dinamitza grups contra la SND de l’Obra Social de Sant Joan de Déu, subratlla la necessitat de deixar de “medicalitzar el malestar de viure” que pot conduir a la depressió o l’ansietat i assegura que serveis com el que duen a terme “fan estalviar” a l’erari públic, ja que es “buiden les consultes mèdiques”: A partir de les seves dades, afirma que els 83 participants del grup consumien fàrmacs per valor de 147.000 euros, una xifra que es va reduir a 100.000 euros en un any de teràpia grupal. I, a més, es converteixen en agents contra la soledat, perquè quan es veuen forts, “van a buscar persones soles i les porten al grup”.

Escapa assenyala aquesta “corresponsabilitat” com a factor per “trencar” la SND. Com diu Ortega, “no calen superherois”, sinó persones que estiguin disposats a oferir presència i escolta a qui ho necessiti i fa valdre el paper del voluntariat –com es va demostrar durant el confinament.–

Les biblioteques també són un punt de socialització per a persones que necessiten omplir el seu temps amb activitats”, reivindica Verónica Maldonado, que darrere el taulell atén sovint com usuaris acabats de jubilar o que viuen sols s’interessen pels clubs de lectura. De vegades, la casa dels llibres és també un refugi, com el d’una dona adulta que des que es va morir la seva mare s’hi passa moltes hores mirant pel·lícules o fins i tot fent una becaina. Per la seva banda, Mercè, en fase de recuperar “l’alegria de la vida” gràcies a l’esport i als “mil cafès amb les amigues”, explica amb les seves paraules el que confirma la ciència: “No te n’adones, però pots estar sola envoltada de gent que t’estima i tu veient la teva vida com si fos una pel·lícula de la Isabel Coixet”.