"He nascut aquí, no sé per què m'han de tractar com una estrangera"

Santa Coloma de Gramenet / Barcelona / GironaEs diu Xuan Xuan Zhan, però tothom la coneix amb el sobrenom d'Elena Zhan. Fins i tot es va matricular així a l'institut i aquest nom és el que també apareix a l'orla. Té 18 anys i acaba de graduar-se de batxillerat artístic. Va néixer a Espanya, però els seus pares són xinesos, així que els seus trets són clarament asiàtics. La seva mare em rep afablement al pis on viuen al barri de Fondo de Santa Coloma de Gramenet, tot i que no em coneix de res. Sol·lícita, m'ofereix aigua, fruita i seient al menjador, on la decoració és summament recarregada. Després es disculpa: ha d'anar a treballar al restaurant que regenta en un centre comercial de Badalona.

L’Elena també treballa cada dia al restaurant, ara que està de vacances. “Faig de cambrera i frego els plats”, resumeix tímidament, tot i que la seva cridanera cabellera tenyida de color vermell pot fer creure que és extravertida. Quan anava a l'institut també ajudava els pares, però només els caps de setmana. A més, dels 12 als 15 anys havia d'anar a classe de xinès cada dissabte, de les onze del matí a les quatre de la tarda. “No m'agradava gens. Em posaven massa deures”.

Malgrat això, l’Elena mai va explicar als seus companys d'institut que tenia el doble de deures, els de xinès i els de secundària, o que havia de treballar. “És que al batxillerat no em relacionava amb gaire gent”, es justifica. “Era l'única d'origen xinès i em sentia diferent. Al passadís sempre es burlaven de mi i em deien chinita, chinita”. I això, no ens enganyem, cala: “Sí, em feia mal –confessa–. He nascut aquí i sempre he viscut aquí. No sé per què m'han de tractar com una estrangera pel meu físic”. Diu que els seus pares volen que es relacioni amb gent d'origen xinès i que es casi també amb un xinès, però ella vol tot el contrari. “Em sento una incompresa”. Li encanta ballar pop coreà i llegir manga, els còmics d’origen japonès. Amb les seves amistats es comunica per WhatsApp, però amb la seva mare utilitza el WeChat, l'aplicació de missatgeria xinesa. Viu entre dues cultures. Està entre dues aigües.

Precisament divendres el ballarí Junyi Sun va posar en escena a Girona al Festival Z l'espectacle Am I Bruce Lee, en referència al mític actor nord-americà d'ascendència xinesa amb qui diu compartir els prejudicis que arrosseguen les persones d'origen asiàtic que no són el que aparenten ser. De fet, ell es defineix com “un home plàtan: groc per fora i blanc per dins”. És a dir, té trets asiàtics, però la seva cultura és l'occidental. Un terme que els xinesos utilitzen de vegades com un insult, però que el Junyi s'apropia per capgirar-lo.

A l'espectacle, el ballarí, fundador de la companyia Kernel Dance Theatre, escenifica la seva lluita interna i crisi d'identitat, plasma molt bé la càrrega cultural i social que suposa ser d'origen xinès i juga amb els estereotips que acostuma a tenir el públic. “¿Menges amb bastonets?”, "els teus pares tenen un restaurant?” o “¿a la Xina mengen gat?” són algunes de les preguntes que li han fet mil vegades, tot i que ell es va criar entre Tarragona i Barcelona, parla perfectament el català i el castellà i el xinès no el domina. Fins als 4 anys va viure amb una família catalana, perquè els seus pares estaven massa ocupats treballant en un restaurant per poder-lo cuidar.

“Fins i tot al món de les arts escèniques hi ha la tendència de buscar persones asiàtiques per a les coses exòtiques”, lamenta el Junyi. Com si algú amb les seves faccions no pogués ser d'aquí. "No sentir-se de cap lloc pot ser vàlid, ni d'aquí ni d'allà", destaca. De fet, els últims anys alguns joves d'ascendència xinesa han començat a alçar la veu per reivindicar aquesta dualitat cultural i denunciar l'estigmatització i els estereotips que pateixen. És el cas de les alacantines Paloma Chen i Susana Ye, periodistes i poetes; la il·lustradora andalusa Quan Zhou Wu, coneguda amb el sobrenom de Gazpacho Agridulce; o el cantant madrileny Chenta Tsai Tseng, el nom artístic del qual és Putochinomaricón, escrit així, tot junt, i que pot semblar molt graciós però que en realitat és molt trist perquè fa referència a l'existència de racisme. Així és com li deien a ell per ser homosexual i d'origen xinès.

Xingyu Zhu només té 14 anys i diu que li costa tenir “amics espanyols” a l'institut. Ha nascut a Barcelona, però els seus pares també són xinesos. “És molt difícil entrar al grup”, assegura. A la seva amiga Ruiyan Wu, de 15 anys i també nascuda aquí, li passa el mateix: “A primària no tenia la sensació de tanta diferència, però a secundària, no sé per què, però em sento exclosa”. Totes dues afirmen que la majoria de les seves amistats són d'origen xinès i que el xinès també és la llengua que solen parlar. Amb tot, a cap de les dues els agradaria viure a la Xina: “Allà hi ha massa estrès i competència entre els alumnes”, argumenten.

L'arribada dels primers immigrants xinesos a Catalunya es remunta a la dècada del 1870, quan famílies xineses procedents de les Filipines es van instal·lar a Barcelona. Però aa ser arran dels Jocs Olímpics del 1992 i la possibilitat de fer negoci a la capital catalana quan el flux de ciutadans d'aquest origen va augmentar, la majoria provinents de la província xinesa de Zhejiang, segons detalla el professor Joaquín Beltrán Antolín al seu estudi La immigració xinesa a Catalunya. A partir del 2000, la població xinesa va començar a augmentar vertiginosament. Aquell any hi havia 4.461 xinesos a Catalunya i el 2023 ja n'hi vivien 61.864, segons dades de l'Institut d'Estadística de Catalunya. És a dir, s'han multiplicat per catorze. El 86,14% es concentren a la província de Barcelona.

Potser per aquest creixement exponencial o pel nostre desconeixement total de la seva cultura han proliferat les llegendes urbanes com la que diu que els xinesos no paguen impostos. “És una comunitat que es caracteritza pel seu alt índex d'associacionisme. Hi ha moltes associacions xineses on, per exemple, cada soci paga 1.000 euros per fer un préstec a un d'ells perquè pugui obrir un negoci. Es basen en la confiança mútua”, aclareix el professor d'història i cultura de la Xina moderna i contemporània de la Universitat Pompeu Fabra Manel Ollé, tot confirmant que, efectivament, estem carregats de prejudicis. L'antropòloga Irene Masdeu, que ha participat en nombrosos projectes d'investigació sobre la immigració xinesa, n'esmenta més: "La idea del perill groc o que tot allò que ve de la Xina és barat i de mala qualitat".

Les coses no són blanques o negres, sinó que hi ha massa grisos. Així ho creu la mediadora cultural Begoña Ruiz de Infante, que va viure onze anys a la Xina i parla perfectament el xinès. Actualment coordina el projecte Xeix de l'Ajuntament Barcelona, que fomenta la relació de la nombrosa població xinesa que viu al barri de Fort Pienc amb entitats locals, escoles, centres de salut… Per exemple, a l'associació de comerciants d'aquesta zona, Eix Fort Pienc, un 25% dels associats són xinesos. Ella, que fa vint-i-quatre anys que treballa de mediadora, qüestiona que els xinesos siguin una població tan tancada com es creu. “Hi ha una dificultat idiomàtica i una manca de confiança”, argumenta.

El barri de Fondo de Santa Coloma de Gramenet és un altre lloc amb una gran concentració de població xinesa. Salta a la vista. Hi ha infinitat de negocis regentats per aquesta comunitat: basars, fruiteries, botigues de roba, parafarmàcies… Xuanhao Ye hi viu. Té 26 anys, ha nascut a Barcelona i també opina que hi ha massa estereotips sobre la comunitat xinesa. “Es creu que tots els xinesos són bons en matemàtiques i a mi se'm donaven malament”, posa com a exemple. A l'ESO no volia anar mai d'excursió amb l'institut perquè se'n sentia exclòs, i també l'empipava que li diguessin “el xinès” quan jugava en un equip de futbol. Era l’únic d’origen asiàtic. “Per sort, era bo en futbol i em van acabar respectant”, afegeix. Perquè, això també, sempre ha hagut de demostrar que era millor que els altres.

El Xuanhao se sent “català, xinès i espanyol” i assegura que es relaciona amb tothom, però aclareix que no tothom és com ell: “Entre el 60% i el 70% dels joves d'origen xinès com jo es relacionen només amb altres xinesos”, calcula. Segons diu, sentir-se exclosos hi contribueix, però també el fet que “els pares s'esforcen a inculcar-los la cultura xinesa”.

Per exemple, la majoria de menors d'origen xinès fan classe de xinès i de les tradicions del país d'origen dels pares cada dissabt durant unes cinc hores. Les classes s'imparteixen als mateixos centres educatius i les impulsen associacions locals xineses, que solen rebre ajuda econòmica de l'ambaixada del país. I a l'estiu també organitzen colònies a la Xina. Segons dades del departament d'Educació, 2.878 alumnes estudiaven xinès en horari extraescolar en 26 centres educatius de Catalunya el curs 2022-23. I cal afegir-ne 3.960 més que ho feien en horari lectiu, sobretot en col·legis concertats i privats.

La manera de divertir-se dels joves d'origen xinès també és diferent, segons el Xuanhao. Per exemple, explica que els encanten els jocs en línia i anar als bars de bubble tea, restaurants amb karaoke i concerts. A més, cada any s'organitza una macrofesta en una discoteca de Barcelona adreçada bàsicament a públic asiàtic. Són les anomenades Weile Parties.

A tot això cal afegir-hi que molts pares aspiren que els seus fills continuïn amb el negoci familiar o, com a màxim, n'obrin un de nou. En aquest sentit, “hi ha un sostre de bambú”, opina la investigadora en psicologia de l'educació Cristina Zhang Yu, que també és d'origen asiàtic i utilitza aquest terme semblant al “sostre de vidre de les dones” per referir-se al fet que es dona per descomptat que tots els joves d’origen xinès han de ser comerciants.

Això és el que li va passar a Lisa Ji, de 28 anys i també nascuda a Catalunya de pares xinesos. "Quan estudiava quart d'ESO estava segura que continuaria el negoci familiar", declara. Però una professora la va animar a continuar estudiant i va acabar cursant empresarials. Ara ha impulsat un projecte a Barcelona amb el col·lectiu Global Shapers per obrir els ulls a altres adolescents. Acompanyen joves d'ascendència xinesa: els ofereixen un mentor d'origen xinès amb estudis superiors d'àmbits tan diversos com el sanitari, financer, legal i l'enginyeria. L’objectiu és que tinguin referents.

Malgrat això, fins i tot els que opten per anar més enllà i superar barreres no ho tenen gens fàcil. Ho assegura l'advocada experta en processos migratoris Kangyun Xiao. Va arribar a Espanya amb 12 anys i ara en té 40. “Les persones d'origen xinès que ens hem criat o hem nascut aquí tenim problemes per obtenir la nacionalitat espanyola. Ens exigeixen un certificat d'antecedents penals xinès i això és impossible d’aconseguir si no has trepitjat mai la Xina”, lamenta. I afegeix: “Segons la legislació xinesa, qualsevol persona nascuda fora de la Xina de pares xinesos és xinesa”. És a dir, al govern de Pequín tampoc li interessa facilitar el tràmit. En definitiva, a Espanya continuen sent estrangers administrativament. Per a Xiao, es tracta de “racisme institucional”.

Xiaohui Xia va néixer a Badalona i inicialment volia estudiar enginyeria, però la pandèmia li va truncar les expectatives. “La meva mare va llogar un xalet a Girona, lluny de tot”, explica. D’aquesta manera pretenia que no es contagiessin, així que va haver de deixar el batxillerat. La Xiaohui regenta ara un restaurant amb la seva germana a Barcelona, tot i que només té 22 anys. Els pares l'han ajudat molt, assegura.

Ella també ha d'aguantar cada dos per tres comentaris de mofa. Per exemple, una persona qualsevol se li creua pel carrer i li deixa anar: “Txin, txan, txun”. “Si no em passés això, em sentiria més d'aquí”, assegura. A l'escola era l'única alumna d'origen xinès i va arribar a un punt, confessa, que no s'agradava. “Em sentia diferent. No m'agradaria que els meus fills passessin pel que vaig passar jo quan era petita”. Segons diu, ella no té la mateixa mentalitat que els seus pares: no treballa tantes hores i no té cap intenció de casar-se ni de tenir fills de moment. “Vull viatjar i potser obrir més negocis”, explica.

Nieves Zhang, de 26 anys, també és empresària, encara que ha optat per un negoci totalment nou a la comunitat xinesa: una escola de ball. La va obrir fa un any i mig al barri de Fort Pienc de Barcelona, amb el suport dels pares. Hi ensenya hip-hop, pop coreà, breaking, dansa contemporània... És impressionant com balla. A l'escola són una desena de professors i tenen gairebé 200 alumnes, el 65% dels quals són d'origen xinès. La Nieves va estudiar producció musical a Barcelona i després es va formar en danses urbanes durant dos anys a la Xina. Admet que el 90% de les seves amistats són xineses i que li agradaria casar-se amb algú d'origen asiàtic com ella. “Em fan sentir estrangera, malgrat que soc d'aquí”, es justifica. A la Xina, assegura, tampoc hi encaixa: “Allà també em sento de fora”.