Hej, Ikea

Palma—¿Es usted don Fulano? Le llamo de Ikea para que valore su grado de satisfacción con nuestro servicio.

—No puc dir-li com estic de satisfet perquè encara no he rebut l’armari.

—Disculpe, pero no le entiendo...

—Dic que encara no he rebut l’armari. L’havien de dur divendres passat, però varen enviar un sms dient que retardaven l’entrega tres dies. Som a dijous i encara no l’han duit. En conseqüència, no li puc indicar quin és el meu nivell de satisfacció.

—Disculpe, pero no le entiendo. ¿Podría repetir...?

Escenes com aquesta són habituals si us decidiu a comprar un moble a Ikea i us decantau pel servei de transport a domicili. La data assenyalada (per Ikea) no es compleix, sense cap explicació ni disculpa. Rebeu tan sols un sms que especifica que és un codi curt i que no el podeu respondre. Aquest sms us fa saber que us el duran tal altre dia. El dia arriba, però la comanda no. Al final, passen coses com la de l’escena anterior.

A les botigues d’Ikea trobareu dependentes i dependents que us poden atendre en català si volen i si els ve de gust fer-ho; al telèfon no: si telefonau vosaltres, us sortirà una gravació que us demanarà si voleu ser atesos en castellà o en anglès. No hi ha més opcions. Això, d’entrada, és un incompliment flagrant de la legislació vigent, però, a més, indica una total falta de respecte cap a aquells que se suposa que volen que siguin els seus clients. Si tu li vols vendre una cosa a qualcú, però comences no tan sols per no xerrar el seu idioma, sinó per no deixar ni que te’l parli, és evident que la venda es farà complicada.

Quan, l’any 2018, va morir Feodor Ingvar Kamprad, el fundador d’Ikea, als 91 anys, es va fer viral un mem en què apareixia dibuixat un taüt desfet en peces, amb les instruccions per muntar-lo imitant els famosíssims i sinistres prospectes que acompanyen els productes de la companyia. Era una mostra d’humor negre, lleugerament macabre, però el cert és que, si l’hagués poguda veure, segurament el senyor Kamprad no tan sols no s’hauria ofès, sinó que hauria fet cas del suggeriment i s’hauria muntat el seu propi fèretre. Al senyor Kamprad li agradava bravejar de ser auster, i qui diu auster diu aferrat, fins i tot una mica ronyós. En una entrevista a un canal de televisió suec (no ho hem dit, però Ikea és una empresa sueca, i també ho era el seu creador), l’home va explicar que no duia mai cap peça de roba que no fos comprada a mercadets de segona mà i ocasió. No tan sols això, sinó que consumia sempre productes lactis a punt de caducar perquè li sortien més barats, anava als restaurants amb sobrets de sal, sucre i pebre bo que duia de casa i aprofitava els viatges a països pobres o en vies de desenvolupament per tallar-se els cabells, perquè trobava un abús pagar vint euros o més per aquesta tasca. I a més d’això, naturalment viatjava sempre en turista, es movia en transport públic i triava hotels barats per allotjar-se. Podem afegir encara el fet que, de jovenet, el senyor Kamprad va manifestar fervoroses simpaties pel Partit Nazi, però també hem de dir que a la maduresa va demanar públicament disculpes per aquest fet, que va atribuir a la influència perniciosa d’una padrina seva.

Anul·lar l’individu

Sigui com sigui, el cert és que tot a Ikea sembla pensat per anul·lar l’individu, començant pel circuit unidireccional en què es produeix la visita i l’eventual compra, i en què el client és impel·lit a passar literalment per un tub. En efecte, la persona dissortada que acudeix a un d’aquests establiments es limita a travessar un llarguíssim passadís amb exposició de mobles i complements de la llar a banda i banda, que fa els giravolts i les pujades i baixades que corresponguin a la delineació del local, i no li queda cap altra iniciativa pròpia que decidir què compra de tot quant se li ofereix, o fins i tot –en un acte d’autoafirmació que requereix determinació i força de voluntat– decidir no comprar res. En qualsevol cas, el client és engolit per un extrem i expulsat per l’altre, en un itinerari que evidentment recorda el que fan els aliments dins el nostre aparell digestiu: una piloteta de carn, per exemple, com les que despatxen a les cafeteries dels Ikea des de l’inici dels temps. Les cafeteries dels Ikea s’han ampliat al llarg dels anys, i també la seva oferta gastronòmica, que ara també inclou entrepans de contingut opinable i cafès que s’ha de servir un mateix. Però això no és impediment perquè una quantitat important de persones vagin amb freqüència fins allà (alguns cada dia) per berenar.

—Quedam demà per berenar?

—Sí, al bar de l’Ikea.

La naturalesa humana està plena de contradiccions i comportaments incomprensibles. Per si de cas algú no s’havia adonat del significat profund de l’experiència de comprar a Ikea, ja fa un temps que hi han afegit una zona d’atenció als clients que sembla treta del rodatge d’El joc del calamar o qualsevol altra d’aquestes distopies que el cinema ha posat de moda. Després d’haver passat per caixa, el client recull d’una màquina expenedora un tiquet amb un codi alfanumèric, i espera, davant d’una estesa de mostradors com els de facturació dels aeroports, que el seu codi aparegui en una pantalla i se li digui a quin mostrador s’ha d’acostar. Una vegada allà, la seva sort es bifurca: si la seva compra no fa un embalum excessiu, la hi entregaran allà mateix i la podrà treure en un carretó fins al pàrquing. Si no, haurà d’anar a la zona de recollida, i aleshores comença una nova experiència digna d’un relat propi. O pot decidir-se pel lliurament a domicili, amb dret a moments vibrants com el que hem descrit al començament. En tot cas, s’acompleix sempre la màxima que va encunyar alguna ment lúcida: “De tot se surt en aquesta vida, menys d’Ikea”.