Rafel Dalmau Estelrich: “Hem assumit que la feina de pagès ha de ser dura i mal pagada”

PalmaRafel Dalmau Estelrich (Campos, 1986). Son pare ja era pagès. La seva mare, mestra. Ell és fill biològic i moral de tots dos. Va estudiar Sociologia a Barcelona, un poc per fugir. Com ja havia fugit a Felanitx per fer Batxillerat i com fugiria a Astúries a una casa perduda a les muntanyes a viure sense aigua ni electricitat després de la universitat. Llavors ja havia militat en moviments anarquistes, s’havia fet vegà militant i per allà va entrar a l’antidesenvolupisme i el primitivisme. “Jo el que volia era ser caçador-recol·lector!”, diu mig en broma. De bell nou a l’illa, va tornar a posar-se amb son pare i després ja per lliure, sempre amb cultiu ecològic, al principi amb tracció animal. Des de fa uns anys treballa amb el grup de consum Agrohoritzontal, format el 2011 a Palma. També tocava la guitarra als efímers i enyorats Tigre. Punk de poble val per dos. La finca de Rafel Dalmau es troba a Son Mesquida, entre Felanitx i Porreres. Feim l’entrevista allà mateix, a mercè del sol i els moscards.

La de ser pagès va ser una decisió o us va venir donat per herència familiar?

— En principi va ser per decisió, però quan repeteixes patrons familiars… De petit, no volia ser pagès. A l’estiu, sempre he fet feina. Als 12 anys vaig començar a anar al tros amb mon pare, dos pics per setmana. Amb 13, tres pics. Amb 14, quatre. Tampoc em queixava, però no m’agradava. Vaig estar cinc anys a Barcelona, estudiant Sociologia, i després uns anys a Astúries, en una casa perduda a la muntanya. Quan vaig tornar aquí, fa nou o deu anys, vaig tornar a fer feina amb mon pare. Feia molts de viatges a Mercapalma, m’aixecava a les dues de la matinada per anar amb el camió a Mercapalma. Va ser llavors quan vaig cercar la finca on estava abans, Son Bollaix, em vaig comprar el cavall i a poc a poc vaig anar agafant confiança. I mira…

Al principi treballàveu amb tracció animal. Per què ho heu deixat?

— Això va ser una lliçó important. S’havia convertit en una qüestió identitària, però jo sempre havia defensat que la idea de treballar amb animals no era per un tema romàntic, sinó perquè productivament tenia sentit: amb tracció animal pots fer la feina més precisa. Però si el sentit és pràctica, hi pot haver unes condicions en què no sigui el més eficient. Un moment donat em vaig adonar que no estava practicant allò que sempre havia defensat: feia feina amb el cavall perquè ho volia fer així. A més, el cavall té pros i contres: les teves opcions de tenir un mal dia es redueixen, perquè els animals són molt perceptius. Els darrers mesos abans de fer el canvi de tracció animal a tracció motora, la feina amb el cavall va empitjorar. Per què? Per situacions personals: perquè tenia una nina petita, havia canviat de finca, arreglar la casa, començar a viure amb la meva parella… Tot això l’animal ho notava. Els tractors no es queixen.

Vàreu començar a fer ecològic en un temps en què no estava tan popularitzat com ara.

— Imagin que les primeres finques ecològiques eren projectes d’arrel transformadora que cercava rompre amb el que durant els 70 i 80 va ser la revolució verda. Era gent que tornava a l’agricultura, com he fet jo. Jo quan era aquí no tenia cap intenció de ser pagès. Si no hauria anat a passar aquests cinc anys a Barcelona, probablement m’hagués acabat dedicant a una altra cosa. Per tant, sí que m’identific amb el neoruralisme i aquest moviment de retorn a la natura. Estam assistint a la institucionalització d’allò eco: de cada vegada es restringeixen més els productes fitosanitaris del circuit convencional i trobam més productes del model ecològic que funcionen. Com a resultat, pel que fa a regulació i normativa, les diferències entre totes dues agricultures són més curtes, per tant, potser és l’hora de començar a posar en valor la dimensió social i l’economia de proximitat.

En aquest sentit, vós feis sobretot venda directa, a través de grups de consum i al mercat de Felanitx.

— A mi m’agradaria molt funcionar al cent per cent amb el sistema d’Agrohoritzontal, que és un compromís a llarg termini amb la finca. Al mercat també li don molt de valor, perquè el producte es genera aquí i es ven aquí. La gent sap qui ets. Ets el seu pagès de capçalera. Aquesta idea m’agrada. Als pobles, la gent sempre va a la mateixa ferreteria i al mateix forn. Hauria de ser igual amb el pagès. I a Felanitx hi ha una sèrie de persones que em venen a comprar a mi perquè saben qui som i fa anys que vaig al mercat. Em sabria greu deixar-ho, perquè són allà cada diumenge com un rellotge, i això, pel que fa al compromís, és tan fort com amb Agrohoritzontal. I després hi ha la cooperativa, on malgrat haver-hi riscos, com despersonalitzar tot això, arribam allà on no podem arribar com a productors petits: menjadors escolars, restaurants…

Consumir ecològic i local és una acció política?

— Jo pens que sí. Això que feim té uns costos. És veritat que dins les prioritats de la gent no hi ha ni l’alimentació ni la qualitat, ni la responsabilitat d’allò que consumeix. Hem assumit que la feina de pagès ha de ser dura i mal pagada, que això forma part de la seva essència, però això no és així. Quan vas al mecànic o al dentista, no li qüestiones el que et cobra per l’hora de feina. Les explotacions petites i socialment integrades aconseguim transmetre la realitat del dia a dia, i quan la gent ho veu està disposada a pagar allò que val el producte realment. Si no, la realitat de la feina es perd en les prestatgeries del supermercat.

Un dels problemes que citen els petits productors és el de l’accés al sòl, pel seu preu especulatiu.

— Es pot limitar l’ús de la terra. En alguns indrets de França, no sé si a tot el país és així, tu no pots comprar-te una casa a foravila si no és per fer-ne una explotació agrària. Només pots ser propietari si és d’herència o per explotar-la. Aquí fas una volta pel camp i hi ha més piscines que safareigs. Sembrant cols mai trauràs el que et demanen avui per quarterada.

Amb aquest panorama, com veis el futur?

— Les explotacions agràries així com les hem conegudes, són mortes o sentenciades. No n’hi ha més. Aquesta gent que sempre ha estat pagesa i s’han defensat, que amb molta dedicació ho varen poder surar i encara varen poder comprar qualque cosa, incrementar un poc el patrimoni… Això és ben mort. S’ho menjaran tot els grossos, i ho surarem quatre com nosaltres que tenim una base de gent conscienciada que dona suport al projecte i entén el que feim. Tot el que hi ha entremig, morts.