Hem d’aprendre a plorar

PalmaVivim dies molt foscos, és la tristesa que provoquen les massacres. No els genocidis que ressonen des del fons de la història, sinó els que comparteixen el present amb nosaltres. Com si el present fes més mal que el passat, però no és això. Davant els crims històrics només podem ser espectadors; en canvi, quan les matances tenen lloc davant els nostres ulls, ens arrela al pit una culpa inevitable, que ens fa estar més tristos. Per ventura si s’estudien aquests anys nostres als llibres, es veurà amb una nitidesa vergonyant que no hem estat a l’alçada. Feim de cada conflicte, de cada situació intolerable, un espectacle. Renegam des del teclat per calmar la nostra fam d’acció o per silenciar la culpa. Així,un exèrcit impotent de mirades teixeix la indiferència d’Occident.

No voldria convertir aquest article en un renec, perquè la gent que tingui l’amabilitat de llegir-lo, mentre pren un cafè i passa el diumenge, amb la tardor com un oratge de fons, faci que sí o que no amb el cap. Malgrat que fos un ‘sí’ enèrgic, només continuaríem teixint en comú la impotència culpable d’Europa. M’agrada utilitzar la mirada de Judith Butler, filòsofx juevx, per apropar-me al que està passant fa tant de temps a Palestina. Butler condemna l’ocupació i deixa clar que aquesta condemna no és cap mostra d’antisemitisme; al contrari, és l’única posició viable per a la gent (jueva o no) que milita a les files de la no-violència. Butler defensa, com en el seu moment feu Hannah Arendt, que els esdeveniments no es poden comprendre sense la seva història, però aquesta anàlisi històrica en cap cas esdevé una justificació moral.

Orfes de fondària ètica

Cada dia veig créixer el nombre d’experts en geopolítica, i no puc evitar pensar que estam orfes de fondària ètica, orfes de veritats despullades de la mirada de l’Imperi. Em ve a la memòria el començament d’un escrit deliciós d’Albert Camus, Els ametllers, on he cercat consol tantes vegades: “Voleu saber –deia Napoleó a Fontanes–, què és el que admir més del món? La impotència de la força per crear absolutament res”. Segons Napoleó, el món manifesta dos poders enfrontats, l’esperit i la força, però a la llarga, ens diu, guanya sempre l’esperit. Camus no té tanta confiança com Napoleó, ens avisa que les coses han canviat, que l’esperit ha perdut el seu predomini, que “avui” és incapaç de dominar la força.

Des d’aquesta certesa tan feixuga, ens convida a no desesperar. Ens diu que estam davant una tasca sense fi; no cedir mai davant la força, no acceptar cap força que no estigui al servei de l’esperit. La nostra tasca d’éssers humans consisteix, segons Camus, a trobar els camins per alleugerir l’angoixa, per tornar a cosir tot el que se’ns ha esqueixat, per fer possible la justícia en un món tan injust (un poc a la manera de Plató, posar la vida i el pensament al servei d’aquest intent, i perseverar), donar sentit a la felicitat enmig d’un estiu sense orenetes, en un segle que camina a prop de l’infortuni, ben igual que l’anterior.

“Naturalment que, tot això, és un treball sobrehumà”, Camus no parla des de la ingenuïtat, al contrari, ens sotmet a una consigna difícil, “dins l’hivern del món, fer germinar el fruit”, sense confondre la tragèdia amb la desesperació, avesats a la dificultat de viure, no cedir mai davant la força. Retre lleialtat a l’esperit.

És sobrehumà, encarnar aquestes exigències. Posar la vida i el pensament al servei de la virtut i combatre la força, malgrat els seus embats mortals, és sobrehumà, però Camus ens diu que anomenam sobrehumanes aquelles tasques que trigam molt de temps a complir. Això és tot, i és molt, per a una època com la nostra que viu contra rellotge.

Ara bé, aquesta tasca sobrehumana ha d’acomplir-se a prop d’una compassió infinita. Montaigne, a les pàgines dels Assaigs, va deixar escrit “em compadeixo amb força tendresa de les afliccions dels altres, i ploraria fàcilment per acompanyar-los en qualsevol ocasió si sabés plorar”. Per ventura, enmig del desert d’indiferència que compartim, el més urgent és aprendre a plorar.