"Hem sortit vius de l'infern"

RosesQuan ja estàvem salvats, exhausts, encara tremolosos, el capità del vaixell de Salvament Marítim ens va confirmar la bestialitat del que havíem viscut: "A la badia de Roses mai havíem vist un temporal així". El vent va arribar a 75 nusos (uns 140 km/h). Van ser 25 minuts infernals d’ones, pedregada i foscor. No vèiem res, no sabíem on érem, manaven les onades embogides. Com els versos d’Ausiàs March que canta en Raimon: "Bullirà el mar com la cassola en forn". 

Tot va passar de cop. Era un dia de tramuntana fluixa. A Roses, si t’ho coneixes, la tramuntana no és problema per sortir a navegar, et ve de clatell. Has d’anar ben arrapat a la costa. Així ho vam fer, com tantes altres vegades. El dia es va despertar rúfol, però ja sabíem que a les cales, entre la punta Falconera i el cap Norfeu, acabaria sortint el sol, com així va ser. Ens vam amarrar en un racó que coneixem bé, del tot a recer. Vam tenir un bany preciós i relaxant.

Aquest estiu estàvem molt tranquils: tenim motor nou, un Soler Dièsel de 50 cavalls. La barca, la Perla, una mallorquina de vuit metres amb pal, ha estat fora l’aigua tot l’hivern i l’hem renovat de dalt a baix. L’estiu anterior havíem tingut uns quants incidents i no volíem patir més. 

A bord érem cinc: la Mariona, que té el títol de patró; el Benet, que també el té; els seus amics Martí i Joan, i jo. La Mariona fa 50 anys que navega per aquests mars i es coneix tots els vents i els topants. Jo en fa 30 i el Benet, 26, des que era un nadó. Alguns cops hem passat tràngols, sobretot per les garbinades de gran onatge.

Passades les 18.00 hores, quan el cel es va cobrir de nou de nuvolades, vam decidir tornar. Seguia fent una tramuntana moderada. "Si sant Pere [de Rodes] no porta caputxa, aquí no plou", anava dient la Mariona. El vent del nord impedeix que arribin els temporals de ponent que venen de la Garrotxa. A Figueres i Castelló d’Empúries devia estar plovent. Passat el port de Roses, quan ja estàvem a pocs minuts de la bocana dels canals de Santa Margarida, on tenim l’amarratge, va passar una cosa inèdita: la tramuntana va parar en sec i van començar a caure quatre gotes. Vam assumir que arribaríem a port xops d’aigua dolça. Però en un tancar i obrir d'ulls allò s’havia convertit en un diluvi, primer d’aigua i després de pedra. Sense tenir temps de reaccionar, estàvem enmig d’un temporal infernal d’ones, vent i foscor. La barca s’havia tornat ingovernable.

Em vaig arrapar a la canya del timó, navegant proa vent, intentant mantenir l’estabilitat. No pensava en res, només en seguir, resistir, mantenir la calma. "Ho estem fent bé", anava dient, tot i que per dins pensava que potser havia arribat la nostra hora. Però com diu La cançó del soldadet dels Manel, "arrapeu-vos a la vida amb les ungles i amb les dents". Vam tenir un parell de sacsejades d’aquelles que creus que tombaran el bot. A la tercera ens vam quedar entravessats i el Benet, que un moment abans havia avisat pel mòbil de la nostra desesperada situació, va tenir la intuïció d’aprofitar l’instant per mirar de posar-nos de popa a l’onatge. Així ho vaig fer amb un cop de timó. Ara, tot i que no vèiem res, devíem navegar en direcció a Roses, a la platja o el port, no ho sabíem. El mar seguia embravit, desfermat. Tot i anar de popa, feia amb nosaltres el que volia. Ens vam posar com vam poder les armilles salvavides. Si allò durava gaire més, acabaríem tots a l’aigua.

Llavors, del no-res, va aparèixer una gran Zodiac que se’ns tirava al damunt. No hi vam ser a temps, ni ells ni nosaltres, d’evitar el xoc quasi frontal. Espero que a ells no els passés res de greu. Nosaltres vam seguir el nostre rumb incert. Què més podia passar? Instants després un petit vaixell de pesca, també descontrolat, ens va passar molt a prop. Tot seguit vam veure una petita llum d’un far, devia ser el del port de Roses. En aquelles condicions era temerari intentar entrar-hi. El meu pànic era anar a parar a l’escullera o contra les roques. Si haguéssim estat més mar endins, hauria estat igual de terrible però menys perillós.

La platja dels Palangrers

Passat el far de la bocana, vam identificar on érem: devíem ser davant la platja dels Palangrers, popularment coneguda a Roses com del Pipí. Vam decidir intentar embarrancar a la sorra, tot i que en diferents punts d’aquesta petita platgeta hi ha baixos de roques. La prioritat eren les nostres vides, no el vaixell. En menys de dos minuts, en efecte, el mar ens havia arrossegat a la platja: vam apagar precipitadament el motor, els nois van saltar primer, després la Mariona i jo l’últim. La barca va quedar mig equilibrada a la sorra, de cantell. El temporal tocava a la seva fi. Tremolosos, xops, esgotats, ens vam abraçar. "Hem sortit vius de l’infern!" El Benet, que quan ens va enxampar la pedregada encara anava sense samarreta, tenia tot el cos marcat d’impactes.

Encara sota la pluja, vam veure un nen vestit de negre, palplantat a la sorra, que ens mirava fixament. No es movia. Nosaltres intentàvem fixar més la barca perquè no marxés. El noi era allí, immòbil, seriós. Vaig pensar si no era un àngel que ens havia guiat o si, al contrari, era la Mort que ens havia perdonat. Quan al cap d’una estona em vaig tornar a girar, havia desaparegut. Llavors, de la garita del vigilant de la platja van sortir uns joves que ens van acollir amb mantes i escalf. També van baixar dels apartaments un parell d’homes a ajudar. Els de Salvament Marítim per telèfon ens van preguntar si hi havia alguna pèrdua de vida humana: "No, som cinc i tots sans i estalvis". I ens van anunciar que encara trigarien a venir perquè hi havia casos més urgents i greus. 

La Mariona avui portarà una espelma a la Verge del Carme. Els nois suposo que celebraran la vida com toca i jo només he sabut escriure aquestes ratlles per exorcitzar la por que encara duc a dins.