Els hereus reials que no heretaren res

PalmaAquests dies passats –algú no se n’ha assabentat?– ha estat oficialment proclamada hereva de la Corona espanyola Elionor de Borbó, en jurar la Constitució. Òbviament, però, ser l’hereu no és garantia d’arribar, un dia, a seure en el tron. Des de l’infant Alfons, fill major de Jaume I, fins al comte de Barcelona, Joan de Borbó, visitant habitual de Mallorca, la història és plena de casos de prínceps –i princeses– destinats a una corona que mai no arribaren a cenyir-se. En poc més d’un segle, entre el 1260 i el 1375, fins a quatre hereus de Mallorca quedaren sense arribar a aquella sobirania a què els havien destinat.

Si començam la nostra narració amb Jaume I, amb qui va néixer el regne de Mallorca arran de la conquesta del 1229, el primer cas d’hereu frustrat va ser el seu fill major, Alfons, fruit únic, el 1222, del seu primer matrimoni, amb Elionor de Castella. Aquest vincle conjugal fou anul·lat. Tot i així, a Alfons se’l va reconèixer, el 1228, com a hereu de la Corona d’Aragó. Segons Ricard Urgell, director de l’Arxiu del Regne de Mallorca, el primer testament del pare, del 1232, el designava com a hereu universal. És a dir, també de la nova possessió mallorquina.

Però amb el segon matrimoni del rei i el naixement dels seus fills Pere –el Gran–, Jaume –futur Jaume II de Mallorca– i Ferran, entre el 1240 i el 1248, Jaume I va dictar nous testaments que minvaren l’herència del germanastre. El 1242, segons assenyala Urgell, a Alfons li corresponien Aragó i Catalunya. El 1243, ja només Aragó, la qual cosa trencava una unió amb Catalunya que es remuntava als besavis del Conqueridor, el 1137. No cal dir que aquests retalls no afavoriren la bona relació del pare amb el fill gran, “príncep sense ventura”, com el qualifica l’arxiver Ernest Martínez Ferrando. El biògraf del Conqueridor Stefano Cingolini apunta que, al seu Llibre dels fets, Jaume I ni tan sols esmenta “el naixement del primer fill, pel qual no provava gaire simpatia”. Les diferències entre tots dos semblava que quedaven resoltes amb el lliurament d’Aragó a Alfons, com a governador general. El 1260, “sortosament per al rei” –diu Cingolini–, l’hereu va morir a Calataiud. No va tenir fills amb la seva esposa, Constança de Montcada, familiar d’aquells famosos Montcada que moriren en la conquesta de Mallorca. Era una desaparició “oportuna”, com subratlla Ferrando, si bé serien ara els fills del segon matrimoni els que es barallarien entre ells.

El cas de Jaume, fill major de Jaume II de Mallorca, és únic entre tots els hereus frustrats de la nostra història, perquè va ser ell mateix qui renuncià a la corona per pròpia voluntat. Segons la medievalista Maria Barceló, “estudià a la Universitat de París”, on “experimentà l’atracció religiosa pel franciscanisme” comuna a tota la família. La seva trobada amb el futur sant Lluís de Tolosa, hereu de Nàpols, va ser decisiva, fins al punt que tots convingueren a renunciar a les seves corones i fer-se frares franciscans.

Els fills sense corona de Jaume III

El doctor en Història Josep-David Garrido assegura que a Jaume II “no li feu gens de gràcia” la decisió del fill gran. No només deixava penjada la successió, sinó també les noces, de pinyol vermell, que li havien concertat amb Caterina de Courtenay, hereva de l’imperi llatí de Constantinoble, en les quals el pare “havia treballat de valent”. Segons Garrido, es plantejà que es casàs amb ella el segon fill i futur rei, Sanç. Però els Courtenay no es van prendre bé la plantada, “la qual cosa aprofità Felip IV de França, sempre tan espavilat, que maridà Caterina amb el seu germà Carles”. Jaume de Mallorca va ingressar al convent de Sant Francesc de Perpinyà, on degué morir cap al 1330.

Un altre Jaume hereu de Mallorca, sobre la qual mai no va governar, fou el fill de Jaume III. No tenia més de 14 anys quan va rebre una ferida lletja al rostre a la batalla de Llucmajor (1349), en la qual el seu pare va perdre la vida, intentant recuperar la corona que ja li havien arrabassat el 1343. Mantingut a la presó pel seu oncle Pere el Cerimoniós, nou sobirà de Mallorca, havia de passar les nits tancat en una gàbia. El 1362 va fugir i l’any següent va contraure un bon matrimoni per a un príncep sense terra, amb la reina Joana I de Nàpols.

Però els infortunis li havien passat factura. Com diu l’escriptora Eusèbia Rayó, “el seu caràcter, ja difícil, esdevingué agressiu, proper a la insània”. Deixà Nàpols i s’afegí a l’exèrcit del Príncep Negre, fill d’Eduard III d’Anglaterra, que donava suport al rei Pere de Castella contra el seu germanastre Enric. Després va reclutar una tropa de 6.000 mercenaris, amb la qual atacà els dominis de l’oncle, sense cap èxit.

Tornat a Castella, Jaume, dit IV pels seus partidaris, va morir a Sòria el 1375. Com que Joana i ell no havien tingut fills, deixava com a hereva de Mallorca la seva única germana, Isabel. El testament de Jaume I, del 1272, especificava que els seus successors ho havien de ser “en línia recta masculina i legítima”. Però Jaume de Mallorca entenia que “encara que sigui dona, no és impediment”, segons cita Rayó de les seves darreres voluntats.

Isabel, segons assenyala l’historiador Josep Mas, va mantenir fins a la fi dels seus dies els drets a la corona de Mallorca, si bé no cal dir que mai no va aconseguir els seus objectius. Tampoc els cinc fills del seu primer matrimoni amb el marquès de Montferrat, ni el fill únic del segon amb el cavaller Conrad von Reischach, demostraren gaire interès a secundar-la en aquesta empresa que ja semblava una quimera.

Que tenia drets a l’herència mallorquina n’és bona prova que, segons Rayó, el seu oncle Pere exigís fins a tres vegades la seva renúncia. A canvi, “li concedí un dot de 40.000 florins d’or” per a les seves primeres noces. Però com que el monarca, que devia ser bastant avar, només en va fer efectius 10.000, “ella es considerà lliure de la renúncia que havia fet”.

Pel que fa a Pere el Cerimoniós, ara amb tota la Corona d’Aragó reintegrada a les seves mans, la successió va ser, justament, un dels seus maldecaps. Com que fins aleshores no havia tingut fills homes, el 1347 va proclamar hereva la seva filla Constança. Això incloïa Mallorca, de la qual ja s’havia apoderat. Era una decisió insòlita a la dinastia de Barcelona, si bé Aragó sí que havia tingut una reina, Peronella. Però també Constança se’n va quedar amb les ganes, ja que el rei va haver de revocar la designació pressionat per la Unió aragonesa i valenciana. Després va tenir dos fills, Joan el Caçador i Martí l’Humà, que regnaren successivament. Això que les germanes grans fossin arraconades pels seus germans petits, pel fet de ser mascles, va ser pràctica habitual al llarg de segles, i encara és vigent a la Constitució espanyola.

El net d’Isabel de Mallorca

La mort sense fills legítims el 1409 de Martí el Jove, únic hereu de Martí l’Humà, va plantejar un nou dilema successori. “En línia recta masculina i legítima”, com havia establert Jaume I, la corona corresponia al seu nebot Jaume, comte d’Urgell. I, en efecte, Jaume havia estat designat lloctinent del regne, dignitat habitual dels hereus. Però el rei Martí no prenia una decisió clara. Segons Rayó, la mare de Jaume, Margarida de Montferrat, filla d’Isabel de Mallorca, arribà a sacsejar el monarca, que s’estava morint, per arrancar-li una confirmació en favor del fill.

La decisió, com és sabut, la van prendre a Casp els representants d’Aragó, Catalunya i València –Mallorca en va ser exclosa–, i no fou a favor de Jaume, sinó d’un altre nebot, Ferran de Castella, el rei Ferran I. El nou monarca semblava disposat a compensar el comte d’Urgell, però la temible Margarida va exigir al fill “o ser rei, o res”. I, efectivament, va quedar sense res. Es va llançar a la revolta, que va resultar un absolut fracàs. Fou tancat a la presó fins a la seva mort, a Xàtiva, el 1433, gairebé 20 anys més tard.

Tampoc Carles de Viana, el fill gran de Joan Sense Fe i net de Ferran, arribaria a posar-se la corona d’Aragó –i Mallorca, on residí de l’agost del 1459 al març del 1460. L’enfrontament entre pare i fill semblava haver-se resolt en tornar Carles de Mallorca i ser rebut amb entusiasme pels catalans. Però el 1461 el príncep va morir, aparentment de tuberculosi. Per descomptat, s’atribuí la seva mort, per enverinament, a la madrastra, segona esposa de Joan i mare d’un segon fill que sí que arribaria a rei: Ferran el Catòlic.

La successió dels Reis Catòlics –que no unificaren Espanya ni res semblant, ja que cada corona mantingué la seva sobirania– sembla un pla en el qual tot sortí malament. El seu únic fill mascle –i, per tant, hereu–, Joan, morí sense successió. La filla gran, Isabel, es va casar amb el rei de Portugal i tingueren un fill, Miquel, que hauria regnat a Portugal, Castella i Aragó. Però moriren tots dos. Ferran encara va tenir un fill d’un segon matrimoni, un altre Joan, que només va viure unes hores.

Com és sabut, la corona hispànica va passar als Àustria, i després als Borbons. Des del 1556, hi hagut un bon grapat de prínceps que mai no arribaren a ser reis: Carles, Ferran i Dídac, fills de Felip II; Baltasar Carles i Felip, fills de Felip IV, o Isabel i Maria Mercè, que foren desplaçades pels seus germans petits, Alfons XII i Alfons XIII. Els dos fills majors d’aquest, Alfons i Jaume, hagueren de renunciar tots dos als seus drets, que passaren al seu germà Joan, avi del monarca actual. Així que, amb els hereus... mai se sap.