Herois en altres circumstàncies

PalmaPrimavera del 37. El jove pollencí Miquel Campins Cerdà aquell migdia va partir cap a Ciutat amb l’excusa d’anar a ajudar el seu amic Pau Seguí a fer una feina desmuntant uns mobles per a uns anglesos. En Miquel, de malnom Violiner, era músic –com molts a la seva família–, tocava el clarinet a la banda municipal i, abans del cop d’estat, també el saxo a l’orquestrina Pollença Jazz. Un jove actiu, que havia estat a la junta directiva de la societat recreativa Joventut Pollencina i que jugava en el seu equip de futbol.

No feia ni un any que el futur semblava alegre i prometedor, però ara amenaçava tempesta: moltes persones conegudes ja havien estat detingudes, torturades, o directament assassinades. El poble estava militaritzat i les delacions, a l’ordre del dia. S’havien acabat les festes i els concerts, i l’única música que tocava eren els himnes patriòtics i marxes militars a les desfilades en què participava la banda. L’entrada d’aquesta a Falange el convertí per força en milicià i hagué de començar a fer instrucció i guàrdies; tot i així, no el consideraven de fiar, com declararien després diferents caps de la milícia. El que havia de ser el seu cunyat, el pobler Pau Seguí Moyà, que estava mobilitzat forçosament a Palma al Regiment d’Infanteria n. 36, també compartia l’angoixa d’estar vigilat, però, a més, tenia la certesa que el volien detenir. Un amic seu va fer gestions i se’ls va obrir la possibilitat de passar a l’acció i a la vegada escapar.

Desembre del 39

En Jeroni Cerdà Cifre, també pollencí, estava arrestat feia mesos al Fortí d’Illetes, pendent d’una causa judicial que en principi no tenia res a veure amb ell, però que l’havia esquitxat. Aleshores tenia 26 anys i era sergent d’Infanteria. El cop d’estat l’havia sorprès fent el servei militar i després de passar pel front de l’Ebre havia estat destinat a Palma on feia guàrdies a la presó de Can Mir. Per humanitat, o per convicció, ja que deia haver estat perseguit els primers mesos del ‘Movimiento’, s’havia oferit a algunes dones de presoners per fer-los arribar menjar, tabac o fins i tot facilitar trobades al pati. Així va ser com la nit del 18 d’abril, a la jove Lluïsa Villardell la deixà passar al pati on es reuní amb un pres prèviament avisat i li entregà un paquet. 

Però tant na Lluïsa com en Jeroni havien caigut en el parany que un agent del Servei d’Informació havia preparat per conèixer l’estat de l’organització i la capacitat d’acció del Partit Comunista. Podrien introduir dins la presó un paquet de llibres i fullets comunistes que ell mateix els havia facilitat? Podrien trobar un aparell de ràdio amagat? Podrien canviar billets del Socors Roig Internacional?

L’infiltrat havia esbrinat que ella era un enllaç entre la direcció del Partit, que estava dins la presó, i la precària organització clandestina que quedava fora i que es comunicava a través d’escrits introduïts en un tub de vidre que quedava ocult dins el termo de la llet que na Lluïsa duia amb la senalla de menjar per al seu marit pres. 

Però aquell ‘secreta’ havia anat a investigar precisament na Lluïsa per un motiu: el seu marit, Guillem Gayà Nicolau. Conegut com ‘es mestre comunista’ de Llucmajor, s’havia salvat l’any 36 quan, a punt de ser assassinat en una cuneta per un dels germans Barbarà, s’escapà aprofitant la fosca i un segon de distracció del seu botxí, que no aconseguí encertar-lo mentre fugia. Després de viure amagat més d’un any a un pis a Palma, va ser descobert i novament detingut, i li obriren causa amb uns quants homes més per reunir-se i escoltar la ràdio de Barcelona.

Ara estava pres, però, sense que ho sabés, li estaven instruïnt una nova causa ja que, feia poc, havia arribat una carta des de Burgos, explicant que s’havia interceptat una informació que el desertor Pau Seguí Moyà havia comunicat a final d’abril del 37 al servei d’intel·ligència republicà a Marsella i que deia que “un maestro nacional cuyo nombre no conoce se dedica con otros camaradas a hacer planos, aprovechando todas las ocasiones para hacerlos pasar hasta nosotros”. Aquell mestre era ell. I és que quan estava amagat al pis de Palma, a més de quedar per escoltar la ràdio, també feien plànols de les diferents bases i fortificacions amb l’emplaçament i característiques de l’artilleria antiaèria per fer-los arribar a l’exèrcit republicà per mitjà de gent que els duia nedant fins a vaixells estrangers ancorats dins la badia. 

Primavera del 37

En Miquel Campins va arribar a Ciutat; era dia 14 d’abril, però a diferència dels anys anteriors no era festa. En Pau Seguí l’esperava i anaren al carrer de Uetam, a la casa on vivia clandestinament el mestre comunista de Llucmajor, que tothom creia mort. Allà recolliren els plànols que havien d’entregar al Servei d’Informació republicà en arribar a Marsella, i perquè no es banyassin els introduïren dins la bossa de goma que na Lluïsa Villardell omplia d’aigua calenta quan tenia mal menstrual. 

Quan es va fer de nit, s’acostaren a la mar i, a les fosques i en silenci, es desvestiren. Ràpidament -per la por de ser descoberts- es varen untar la pell amb seu de me per intentar protegir-se de la fredor de l’aigua i començaren a nedar. Allà lluny brillaven uns llums que eren la seva salvació: un torpediner francès que, si aconseguien arribar-hi, els trauria d’aquella illa convertida en presó.

El torpediner Verdun, fondejat dins la badia fins dia 16 que partiria cap a Toulon, era un destructor de més de 100 m d’eslora, i feia falta nedar prop de dues hores per recórrer les dues milles que el separava de la costa mallorquina. En una nit encara fresca d’abril, sense lluna, amb la mar gelada, en Miquel va anar quedant enrere fins que ja no va contestar als crits del seu company. Mai el trobaren. 

En Pau Seguí i els plànols arribaren a Marsella, i la guerra va seguir el seu curs. Si aquest hagués estat distint, el silenci i l’oblit –com sí que ho varen fer la mar i la fosca– no haurien engolit en Miquel Campins Violiner. I haurien estat herois, en altres circumstàncies.