Els herois illencs de la boxa

Palma"No es pot jutjar el passat sota l’òptica actual. Ara la boxa no té defensa possible, però a principi de segle XX, sobretot després de la Primera Guerra Mundial, va ser un esport amb molts de seguidors. La situació política i social de l’època portava a enaltir la virilitat i l’heroïcitat”. Són paraules de l’escriptor Llorenç Capellà, un gran aficionat de la història del quadrilàter. Ja els grecs consideraven la lluita o palé com un entrenament per a la vida. La inclogueren com a modalitat esportiva en els Jocs Olímpics, on els atletes s’intercanviaven cops en un espai anomenat palestra. Dues variants del palé molt més violentes eren el pancraci i el que els romans conegueren com pugilat, derivat de pugno (‘lluitar’).

El 1867, a Anglaterra, el marquès de Queensberry va ser qui fixà les normes de la boxa moderna, dita així en al·lusió a la capsa (box) on els contrincants es peguen. Entre d’altres coses, hi introduí l’ús de guants. “A l’Europa dels anys vint i trenta –recorda Capellà– el boxejador que arribava amunt simbolitzava els valors racials o tribals. Segons la seva ideologia, cada govern feia una lectura d’aquestes virtuts”. Aviat Barcelona es convertí en la ciutat d’Europa on es feien més combats de boxa. L’abril del 1916, a 29 anys, ja hi havia recalat el poeta dadaista suís Arthur Cravan, nebot d’Oscar Wilde, que es guanyà la vida alternant els guants amb la ploma. A la Ciutat Comtal perdé contra l’afroamericà Jack Johnson, excampió mundial.

Els tres mosqueters de Gràcia

Un dels majors impulsors de la boxa a Barcelona va ser Àngel Artero. El seu gimnàs de Gràcia fou el planter dels coneguts com “els tres mosqueters de Gràcia”: Josep Gironès el Canari, Carles Flix el Bohemi i Francesc Ros la Tulipa. Periodistes del prestigi de Josep Maria de Sagarra, Carles Sentís i Irene Polo no es cansaren d’elogiar-los. Tots tres foren campions d’Espanya i els dos primers d’Europa. El vertader ídol de masses, però, seria Gironès, que defensà aquest darrer títol set vegades.

El 17 de febrer del 1935 Gironès es diputà el guardó mundial amb l’americà Freddie Miller, a la plaça de toros La Monumental. “Foren molts els mallorquins –assegura Capellà– que embarcaren cap a Barcelona perquè no s’ho volien perdre. Malgrat que Gironès caigué derrotat, aquell enfrontament va permetre a la Generalitat presentar el Crack de Gràcia com la icona triomfant d’un catalanisme compromès amb l’esforç. El febrer del 1939, quan les tropes de Franco entraren a Barcelona, hi hagué un interès especial per desacreditar aquells mites. Era una manera d’esmicolar la memòria sentimental, la més duradora”. 

En esclatar la Guerra Civil, Gironès havia passat a formar part de l’escorta del president Lluís Companys. Acusat de torturador pels feixistes, es va veure obligat a fugir a França. Després de passar pels camps de concentració d’Argelès i Brams, s’exilià a Mèxic, on morí el 1982. Qui també va anar a parar a un camp de concentració va ser el seu company Ros. No se sap, però, ni com ni quan va morir. Flix, l’altre mosqueter de Gràcia, tingué pitjor sort. Havent-se integrat a l’exèrcit republicà, partí cap a la frontera de França. En el darrer moment, però, decidí tornar a Barcelona, convençut que no li farien res perquè no tenia cap delicte de sang. Es presentà innocentment a una comissaria. Fou torturat i executat el març del 1939. El mateix destí esperaria Companys al cap d’un any i mig. 

A Artero, en canvi, el mànager dels tres famosos púgils, no el mataren, encara que fou cruelment torturat. Amb els canells trencats, li prohibiren entrenar i li clausuraren el gimnàs de Gràcia. “Franco –diu Capellà– es va sortir amb la seva. No sols va prohibir una llengua i una cultura, sinó que en va esclafar tots els exponents de la memòria, fins i tot els més subtils, els que s’enfortien a les converses de cafè i de barberia”.

Young Marty

Qui se salvà d’aquella repressió va ser el boxejador menorquí Josep Pons. Era conegut com a Maciste en al·lusió a un personatge de ficció del cinema mut italià de força similar a Hèrcules. D’ell tan sols se sap que, havent-se iniciat professionalment a Barcelona, feu carrera al Canadà. Més informació tenim del mallorquí Gregori Vidal, que arribà a disputar un campionat del món. Visqué el cop militar des de l’altra part de l’Atlàntic. D’ascendència santanyinera, nasqué a Palma el 1906. El seu pare era patró d’un vaixell que transportava taronges a França. A deu anys, el fill s’hi embarcà com a grumet. 

A Marsella, Vidal es posà a treballar en un restaurant d’un altre mallorquí, Josep Martí, que també regentava un gimnàs per a boxejadors. No dubtà a apuntar-s’hi. El 1922, a setze anys, el jove palmesà ja pujava al seu primer ring amb el nom de Young Marty en record del seu protector. “Fou l’any –recorda Capellà– en què l’escriptor Ernest Hemingway comprà el quadre La masia, de Joan Miró, amb els tres mil cinc-cents francs que havia guanyat fent d’espàrring per a diferents boxejadors. Miró també practicava la boxa”.

El 5 de febrer del 1926 Vidal debutà a Barcelona, la meca de la boxa de l’època. Combaté contra Teodor Murall, campió nacional, que el deixà KO, acrònim de knock out (‘fora de combat’). Al maig tornaria a la Ciutat Comtal per enfrontar-se a Manuel González, campió de Catalunya, en una plaça Monumental amb més de 30.000 persones. Una altra vegada caigué derrotat. Allò, però, no fou cap impediment perquè Young Marty continuàs amb el seu tour pels millors rings d’Europa. Aviat feu el bot a les Amèriques. Lluitaria a l’Argentina, als EUA i a Cuba, adoptant el nom de Vidal Gregory. Tingué per contrincants grans mites com Joe Scalfaro, Kid Chocolate i Alf Brown. “Vidal –assegura Capellà– era un boxejador estilista. Sabia pegar els cops precisos per guanyar o debilitar el contrari. No ho fiava tot a la força, sinó a l’habilitat. No es recreava en la derrota de l’altre. Com deia la premsa, sabia ‘bailar a su oponente’ en al·lusió al seu extraordinari joc de cames”.

Els diaris de Mallorca estaven ben pendents de les glòries del seu compatriota. El maig del 1929, durant un viatge a Europa, Vidal passaria una setmana al poble natal dels seus pares, Santanyí, on va rebre un multitudinari homenatge. I a Palma, seria rebut per la directiva de l’Alfonso XIII, conegut posteriorment com a Club Deportivo Mallorca. El públic illenc només tingué una ocasió per veure el seu heroi sobre el quadrilàter. Va ser el 20 d’agost del 1932 al Coliseu Balear. Havent passat uns dies pels rings de Barcelona, Young Marty s’enfrontà a casa seva al púgil espanyol Jim Terry, a qui derrotà sense cap mena d’esforç. 

De tornada als EUA, l’11 d’agost del 1933 el mallorquí iniciaria el seu declivi en perdre a San Francisco davant de Georgie Hansford. A 27 anys, cansat ja, decidí penjar els guants. En esclatar la Guerra Civil, estava dedicat a l’hoteleria al costat de la seva dona americana i els seus dos fills. No tornà mai més a Mallorca i la seva família d’aquí hi perdé tot contacte. La llegenda de la boxa illenca morí en un poblet de Califòrnia el 17 de novembre del 1991, a 85 anys.

Jim Oliver

A Mallorca, durant lknoa postguerra, qui agafà el relleu de Vidal va ser Jaume Oliver Frontera, conegut com a Jim Oliver. Nascut a Santa Maria el 1924, participà en els Jocs Olímpics de Londres del 1948 com a component de la selecció espanyola de boxa. Capellà va tenir ocasió d’entrevistar-lo en diverses ocasions. “Oliver –diu– no tenia res a veure amb l’estereotip de boxejador. Era una bellíssima persona, molt sensible, intel·ligent i amb un sentit extraordinari de l’amistat”. El santamarier era fill dels anys de la fam: “Se n’anava a boxejar a la Sala Olympia de Palma. Si guanyava el combat, en sortir, es podia comprar un parell de moniatos. Si no, se n’anava a casa sense sopar”.

Oliver anava a entrenar al gimnàs Balears, que havia fundat el 1945 l’empresari Jaume Planas Ferrer al carrer del Temple de Ciutat. A 24 anys, en tornar de la seva aventura olímpica a Londres, feu un replantejament del seu futur. Capellà recorda les paraules que li digué: “No vull boxejar més perquè, si no, amb els cops que donam i rebem al cap, o faré tornar beneit algú o m’hi faran tornar a mi”. Aleshores Jim Oliver es passà a la lluita lliure, que tant de moda estava a les nits d’estiu al Coliseu Balear. Amb aquesta modalitat, de cos a cos, aconseguí títols i fama nacional i internacional fins als anys seixanta. 

El 5 de desembre del 1997, a 73 anys, Oliver patí un aparatós accident d’avioneta prop de Son Bonet, mentre pilotava en companyia d’un familiar. Morí al cap d’unes setmanes. Altres boxejadors del seu temps foren els tres germans Martí Amengual, de Sóller, que també es passejaren pels ring de mig Europa i guanyaren títols importants. El darrer, Bartomeu, morí el 2003. Avui, en una època en què la violència ha quedat bandejada de l’esport, els futbolistes bé són els successors d’aquests antics herois de la virilitat.