Els herois insubornables de la Punta de n'Amer

PalmaEn els inicis de l’ecologisme a les Balears hi hagué gent que patí de valent. Enfrontar-se als grans poders econòmics no fou gens fàcil. Amb tot, la persistència feu que aquella fos la lluita de David contra Goliat. El sus el donaren una cinquantena de ‘guerrers verds’ que el 7 de juliol de 1977 ocuparen l’illot de la Dragonera (Andratx). Volien impedir que l’empresa catalana Pamesa hi construís una urbanització de luxe. La campanya s’acabà lliurant a l’àmbit judicial amb una sèrie de demandes interposades per una plataforma cívica encapçalada pel grup ecologista GOB, nascut el 1973. El gener de 1984 arribaren els fruits de la lluita: el Tribunal Suprem decretà la prohibició d’urbanitzar la Dragonera. El maig d’aquell mateix any hi hagué més motius d’alegria: el Parlament balear aprovà protegir l’emblemàtic arenal del Trenc (Campos), amenaçat per un altre macroprojecte urbanístic.

Coincidint amb aquelles victòries ecologistes, l’agost de 1984, un hotel de sa Coma (Sant Llorenç des Cardassar) aparegué amb pintades de protesta contra la destrucció de la zona. D’ençà del boom turístic dels anys seixanta ja s’havien executat dues fases d’un projecte de cinc batiat com ‘sa Coma-El Dorado’. La tercera amenaçava la Punta de n’Amer, anomenada així en record dels seus antics propietaris. Es tractava d’una sortida de terra cap a la mar de forma triangular, amb una torre de vigilància fortificada del segle XVII. Les seves 200 hectàrees acollien un savinar únic a l’illa, que el 16 d’agost de 1936 havia estat un dels escenaris del desembarcament de les tropes republicanes del capità Bayo. Es preveia que tot quedàs arrasat amb la construcció d’una urbanització amb unes 20.000 places turístiques, un port esportiu i un camp de golf. A l’altra banda de la preuada península, la famosa ‘balearització’ ja s’havia acarnissat amb Cala Millor (Son Servera).

“Potser l’any que ve plogui més”

La primera persona que s’alçà contra aquella amenaça fou Antoni Sansó, exdirector general de Turisme (2017-2019). Aleshores era l’únic regidor del PSM a l’Ajuntament de Sant Llorenç, en mans d’UM. Tenia 25 anys. Avui, a 65, ofereix una mica de context sobre aquells anys bàrbars: “Llavors era habitual que els urbanitzadors presentassin un projecte de màxims per després anar rebaixant-lo en funció de la pressió social que rebien. A l’Ajuntament, però, qui vingué a defensar el projecte de la Punta de n’Amer no fou cap promotor, sinó Jeroni Saiz, el conseller d’Obres Públiques i Ordenació del Territori, del primer Govern de Gabriel Cañellas, d’Alianza Popular (AP), després PP”.

En el Consistori llorencí el PSM era el partit que estava més en contra d’aquella urbanització. “El PSOE –apunta Sansó– ho feia amb la boca petita. A favor hi havia UM i AP i dos dels tres regidors de CDS [Centre Democràtic Social]”. Els plens estigueren carregats de tensió: “El catedràtic d’Ecologia Miquel Morey, que era de Son Servera, havia avisat dels problemes d’aigua que generaria el projecte. L’any anterior, a Cala Millor, ja s’havia plantejat la possibilitat d’aplicar-hi restriccions. Vaig quedar de pedra amb la resposta que em donà el regidor d’AP Miquel Vaquer. Em digué: ‘No passis pena! Potser l’any que ve plogui més’”.

Davant la creixent contestació ciutadana, els promotors presentaren una nova proposta amb una zona verda pública. Sansó, però, no estava disposat a afluixar: “Jo aleshores feia feina a l’hostaleria i alguns no entenien que m’oposàs a un projecte que em donava menjar. Em consideraven un radical. Amb tot, molts dels grans hotelers de la zona també hi estaven en contra. La pressió venia més de part dels especuladors i d’alguns veïns que havien fet una opció de compra d’un solar. Ma mare estava molt espantada. Quan sortia al carrer, li deien: ‘Ja veuràs com acabarà el teu fill!’. Només em suplicava que deixàs la política”.

Taló temptador

Aviat arribà la prova de foc per al jove llorencí: “Un dia mon pare va comparèixer amb un taló en blanc que li havien fet arribar. Em va dir: ‘M’han demanat que hi escriguis la quantitat que vulguis’. Li vaig contestar: ‘Demà dematí el tornau’. El meu pare insistí que m’ho pensàs perquè aquells doblers em podien facilitar molt la vida, però jo em negava a ser comprat”.

Un company de lluita de Sansó va ser el palmesà Pep Alba, guitarrista del mític grup Los 5 del Este que durant el boom turístic animà les nits de Cala Millor. “El 1984 –assegura– el grup ja s’havia dissolt, però jo continuava tocant pels hotels. La meva oposició a la urbanització de la Punta de n’Amer no agradà gens a alguns hotelers, que, a l’hora de concretar les meves actuacions, em feren el buit. Em deien: ‘Ja et cridarem’. Allò m’indignà molt perquè ja feia més de 20 anys que tocava per a ells. Un dia, però, un hoteler pegà un cop damunt la taula i els advertí: ‘Pep és el vaixell insígnia de la música a Cala Millor i el seu ecologisme no ha de ser cap impediment perquè continuï amb la seva feina’”.

Entre el personal dels hotels on feia feina, Alba fins i tot s’animà a recollir signatures per salvar la Punta de n’Amer. “La gent no entenia que estigués en contra d’una indústria que s’havia convertit en el meu modus vivendi. Jo, però, els replicava que havíem d’aturar la depredació del territori. Fórem els primers a dir ‘basta’. I al final vaig aconseguir que algú canviàs de parer”. El músic de Los 5 del Este també hagué de fer front a amenaces: “Un home que tenia fama de ser molt educat em digué: ‘Saps què et passarà, Pep? Un dia et trobaran mort dins d’una cuneta’. Allò em ficà la por al cos”.

“Pegarem foc al bosc!”

Aquelles actuacions de defensa de la Punta de n’Amer també tingueren el suport del palmesà Miquel Rayó, un dels membres fundadors del GOB –en fou president del 1982 al 1983 i el 1988: “La defensa –diu– de la península llorencina formava part de l’ecologisme toponímic dels nostres inicis. Es tractava de preservar llocs emblemàtics concrets. A vegades, però, ens trobàvem amb l’oposició de la població local, que veia en el turisme una esperança de riquesa. Llavors l’agricultura estava sota mínims i no hi havia cap indústria alternativa ni se l’esperava”.

Rayó recorda el clima hostil que visqué en les taules rodones sobre aquelles primeres lluites toponímiques, a les quals s’afegí Greenpeace del palmesà Xavier Pastor. “‘Tu, que vens de Ciutat –m’etzibaven–, qui ets per dir-nos què hem de fer? Saps si estiguessis llaurant el camp i veiessis que no et dona res!’. Alguns s’exaltaven al crit de: ‘Pegarem foc al bosc!’. El discurs imperant de l’època era créixer i créixer i tenir hotels que donassin feina. Tothom volia participar del pastís de la indústria de sol i platja”. La premsa més conservadora no dubtà a desacreditar aquells ecologistes: “El periodista Antonio Alemany ens acusava de ser ‘el braç armat de l’esquerra’ i d’estar subvencionats per ‘l’or de Moscou’”.

Desacord polític

En paral·lel a la lluita ciutadana, la tramitació sobre el futur de la Punta de n’Amer continuava el seu curs. A mitjan 1985 l’Ajuntament de Sant Llorenç donà llum verda a la urbanització. Per a sorpresa de tothom, votant en contra al costat del regidor del PSM hi hagué un regidor ‘díscol’ d’UM. El segon regidor regionalista i el batle hi votaren a favor, igual que AP i CDS. En canvi, els dos del PSOE se n’abstingueren. “El partit de Jeroni Albertí –assenyala Antoni Sansó– sempre havia estat partidari d’un ‘creixement possible’. De sobte, però, a la direcció de Palma hi hagué un canvi de posició i s’ordenà expulsar del partit el batle i el regidor que s’havien pronunciat a favor del polèmic projecte”.

Per evitar que es materialitzàs el desastre, el PSM convencé el PSOE per presentar una Proposició de Llei al Parlament que demanàs la protecció de la Punta de n’Amer. La llei s’aprovà el 17 de juliol de 1985 amb la catalogació d’Àrea Natural d’Especial Interès (ANEI). Era la tercera gran victòria del moviment ecologista després d’haver aconseguit la salvació de la Dragonera i del Trenc. I en vindrien moltes més. Amb tot, en el cas de la península llorencina l’element clau, més que la pressió popular, fou un desacord polític, que actuà de miracle. “UM –indica Sansó– només en volia urbanitzar una petita part, la més pròxima a sa Coma. El PP, en canvi, volia la península sencera. Així, UM votà en contra de la proposta del PP i donà suport a la nostra, tot i que això implicava que no es construís a la part que havia defensat”.

Avui la Punta de n’Amer és el gran pulmó verd d’un municipi, Sant Llorenç, que és el quart amb més places hoteleres de totes les Balears. Qui fa 40 anys rebutjà un taló en blanc per preservar-lo se sorprèn que ara la indústria turística el presenti com a reclam en els seus catàlegs. El músic Pep Alba, que rebé amenaces de mort en aquella lluita, no s’està de recordar una anècdota: “El 18 d’agost del 1986 l’àrea protegida patí un incendi. Llavors un hoteler em digué: ‘Ho veus. Si hagués estat tot urbanitzat, això no hauria passat!’”.