Els herois mallorquins del 'No passaran'

PalmaDurant la Guerra Civil, la consigna antifeixista més famosa va ser ‘No passaran’. Se sol atribuir la frase a la dirigent comunista Dolores Ibárruri (1895-1989), la Passionària. Amb tot, segons alguns historiadors, el seu autor seria l’oficial francès Robert Nivelle. El 1916, durant la Primera Guerra Mundial, fou qui pronuncià “Il ne passeront pas!”. Va ser a la batalla de Verdun, en què els francesos aconseguiren frenar l’avanç dels alemanys. Aquella seria la més sagnant de totes les batalles. Hi moriren 434.000 alemanys i 543.000 francesos.

A Madrid el ‘No passaran’ fou estampat en un cartell que presidia el carrer de Toledo, prop de la plaça Major. Anava acompanyat de la frase “El feixisme vol conquerir Madrid, Madrid serà la tomba del feixisme”. Tothom estava pendent de l’evolució de la insurrecció militar que s’havia produït a Melilla el 17 de juliol de 1936. El general Emilio Mola, el ‘cervell’ de l’operació, ho tenia clar: “El poder s’ha de conquerir a Madrid i l’acció ha de ser implacable i violenta”. De seguida, milers d’obrers madrilenys exigiren a crits armes al govern de Santiago Casares Quiroga, que, tanmateix, s’hi negà en banda. El 19 de juliol ja dimitia. Llavors el substitut elegit per Manuel Azaña, president de la República, va ser Diego Martínez Barrio, que al cap d’un dia renuncià igualment al càrrec. El seu recanvi fou José Giral. Ell sí que tingué clar que calia entregar armes als partits i associacions sindicals.

Antoni Coll, ‘heroi del poble’

Des de Mallorca, un dels primers a col·laborar en la defensa de Madrid va ser el felanitxer Antoni Coll Prohens, membre de les Joventuts d’Esquerra Republicana. El Dia de l’aixecament es trobava a Barcelona fent el servei militar. No dubtà a sumar-se a les Milícies Populars. L’investigador de Felanitx Bartomeu Mestre Balutxo li ha seguit la pista: “Coll s’allistà a la secció d’infanteria de Marina, que, tot i el nom, no tenia res a veure amb la mar. Era un cos d’elit, una espècie de boines verdes, arrelat a tot l’Estat. Fou enviat a Madrid com a integrant de la primera companyia antitanquista”.

Almenys 107 illencs estan enterrats al Valle de los Caídos

A Cerro Blanco, al barri d’Usera, el felanitxer destacà en la utilització de bombes de mà i còctels Molotov contra els tancs italians comprats a Mussolini per Joan March. Aconseguí destruir-ne quatre, però el 10 de novembre ja queia metrallat. Tenia 21 anys. Va ser una mort molt lamentada entre les files republicanes. No debades, la seva arriscada proesa havia servit per desmuntar el mite de la invulnerabilitat de l’esquadra italiana. “Aviat –recalca Mestre–, la Junta de Defensa creà una companyia de caçadors de tancs amb el nom de Coll. Igualment li dedicaren un carrer, el del Congrés dels Diputats, que l’abril de 1939, amb la victòria franquista, passà a dir-se Carrera de San Jerónimo”. Durant un temps a la Puerta del Sol hi hagué un cartell gegantí a la memòria del ‘marino Coll’, amb l’epígraf ‘Així s’aixafa el feixisme’. El diari ABC definí el mallorquí com l’‘heroi del poble’. En alguna trinxera també s’hi llegí: ‘No oblideu mai Coll. Sigau-ne dignes’.

Les mostres de dol per aquella pèrdua arribaren igualment en forma de versos. “Escribió –resava un romanç anònim– en el Cerro Blanco, / con sangre sobre la tierra, / Coll, mallorquín generoso, / hechos dignos de epopeia”. L’abril de 1938 Coll fins i tot seria recordat juntament amb el poeta Federico García Lorca amb l’edició especial d’un segell amb motiu del Congreso Nacional de la Solidaridad, organitzat per Socorro Rojo Internacional. Era una iniciativa centrada a reivindicar denou persones compromeses amb la lluita contra el feixisme.

Presenciant la mort de Coll hi hagué un altre mallorquí, Jaume Roig Gomila, del barri palmesà de la Soledat. En produir-se el cop d’estat el juliol de 1936, era a Cartagena fent el servei militar. Després de Madrid, fou destinat a altres fronts i acabà sent capturat a l’Aragó. El condemnaren a 12 anys de presó, que veié commutats per sis de servei a La Legió, a Melilla. Fins al 1945 Roig no pogué tornar a Mallorca, on es dedicà a fer de ferrer. Va morir el 2007, a 93 anys. El 2021 el seu net, el periodista Toni Escanellas, el rescatà de l’oblit en el llibre Una vida esborrada (Dolmen editorial). “Un dia –assegura– li vaig demanar si a la guerra havia mort algú. Ell es limità a dir: ‘Vaig fer tot el que vaig poder per continuar viu’”.

Pere Capellà

Qui també lluità a la capital del Regne al crit de ‘No passaran’ va ser l’escriptor algaidí Pere Capellà Roca, autor de Cançons republicanes (1931). Membre destacat d’Esquerra Republicana Balear, des de 1935 vivia a Barcelona, on exercia de mestre. La insurrecció militar l’havia sorprès de vacances al seu poble. Al cap de dos dies aconseguí escapar en barca cap a Menorca, des d’on es traslladà a la ciutat comtal. Aleshores no dubtà a ingressar a l’Escola Popular de Guerra de Catalunya, creada per la Generalitat.

Pere Capellà, la dignitat dels vençuts

L’estiu de 1937, amb el grau de tinent d’artilleria, Capellà, de 30 anys, formà part de l’exèrcit català enviat al front de Madrid. S’encarregà de dirigir una bateria. Va ser l’únic intel·lectual mallorquí a fer la guerra. Al front hi coincidiria amb altres lletraferits com el filòleg valencià Sanchis Guarner, el periodista Avel·lí Artís, àlies Tísner, i l’escriptor Joan Sales, autor de la novel·la Incerta glòria (1956).

El 28 de març de 1939, havent caigut Barcelona a final de gener, les tropes franquistes entraren a Madrid i l’exèrcit republicà, després de gairebé tres anys de resistència numantina, es va rendir. El ‘No passaran’ ja formava part del record. El 1940 un consell de guerra condemnà Capellà a 20 anys de presó, que hagué de complir a Alcalá de Henares. El 1943, però, pogué tornar a Mallorca amb llibertat condicional. El 1944 li tocà reviure el malson: fou tancat a Illetes, acusat de pròfug per no haver-se presentat a les files de l’exèrcit franquista al seu moment. Amb tot, gràcies als contactes d’uns amics, seria amollat al cap de pocs mesos. Llavors, amb el pseudònim de Mingo Revulgo, començà a col·laborar al Baleares, el diari del Movimiento. Va morir el 1954, a 47 anys, a causa d’un vessament cerebral.

Miquel Julià

A la presó d’Alcalá de Henares, Capellà hi coincidí amb un altre mallorquí, Miquel Julià. Mestre d’escola també, el dia de la insurrecció franquista tenia 27 anys i era el batle de Capdepera per Esquerra Republicana Balear. La por el dugué a amagar-se durant quatre mesos. Finalment partí en barca cap a Ciutadella, des d’on feu el bot a Barcelona. A la ciutat comtal tampoc no s’està d’allistar-se a l’Escola Popular de Guerra, que el destinà a Madrid. Així relatà l’experiència el 1986 en una entrevista a Llorenç Capellà, fill de Pere Capellà: “Nosaltres no fèiem una guerra per guanyar, sinó per resistir. Des del primer moment sabíem que l’exèrcit rebel comptava amb l’ajuda d’Alemanya i d’Itàlia i que nosaltres, per la nostra banda, no podíem confiar gens ni mica en les democràcies europees. En cas de dominar l’aixecament militar, Espanya amenaçava de convertir-se en una república dels obrers i aquesta possibilitat espantava més França o Anglaterra que la mateixa Itàlia!”.

L’exili de les idees

A Madrid Julià topà amb altres mallorquins (una minoria) que s’havien passat a les files republicanes des del bàndol rebel. “A la bateria hi havia gent de pertot arreu i l’un darrere l’altre anaven dient el seu nom. De sobte en sent un que diu: ‘Bartolomé Vaquer’. ‘Ai, batua el món’ –li vaig dir– ‘i tu d’on ets?’. ‘De Sóller’, em va respondre, i t’assegur que en moments de soledat i d’enyorança, no hi ha doblers que puguin pagar la companyia d’un paisà”. El gabellí seria nomenat cap de les bateries del Primer Cos de l’Exèrcit del Guadarrama. Després de gairebé tres anys resistint, li va saber molt de greu haver d’aixecar la bandera blanca el 28 de març de 1939: “Va ser un moment trist, tristíssim. Bé sabia jo que rendint-se Madrid s’acabava la guerra, sí, però també moria l’esperança de llibertat de tot un poble”. Al cap de quatre dies, l’1 d’abril, Franco emetia el següent comunicat: “En el día de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo, han alcanzado las tropas nacionales sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado”.

Després d’estar tres anys tancat a Alcalá de Henares, el 1942 Julià ja pogué trepitjar de nou Mallorca, tal com ho faria també Capellà al cap d’un any. L’ambient que s’hi trobà, però, el convidà a emigrar a Xile. En tornaria a mitjan anys cinquanta. Llavors s’implicà molt en la reorganització del Partit Comunista a l’illa. El darrer heroi del ‘No passaran’ morí el 1999, a 90 anys, a Ciutadella, d’on era la seva dona. La seva darrera voluntat va ser que l’urna amb les seves cendres fos dipositada a la mar, entre Ciutadella i Capdepera. Eren les aigües amigues que l’havien salvat d’una mort segura sis dècades enrere.