“Hi ha gent que el que realment vol és ser 'influencer', no actor”

BarcelonaHi ha una cita atribuïda a Stanislavski, referida als joves intèrprets, que té més d'un segle i que no caduca: “Actors joves, temeu els vostres admiradors! Apreneu a temps, des de les primeres passes, a sentir, entendre i estimar la veritat cruel sobre vosaltres mateixos. Descobriu qui pot dir-vos la veritat i parleu del vostre art només amb aquells que poden dir-vos la veritat”. I és que, d'uns anys ençà, ser jove torna a ser un gran valor en el món de la interpretació, sobretot gràcies a la gran quantitat de sèries i pel·lícules que es produeixen amb la irrupció de plataformes com Netflix, Prime, Filmin o HBO.

Hem parlat amb sis actors i actrius de menys de 30 anys dels quals fa temps que sentim a parlar. N'hi ha que tenen 27 anys i ja fa 20 anys que van debutar. Vaja, que porten tota una vida donant la cara. N'hi ha que fan més audiovisual que teatre i n'hi ha que els agrada més l'escenari que la pantalla. No hi ha unanimitat sobre la qüestió. Però sí que la majoria no es conforma amb actuar. Volen més coses. Busquen alguna cosa més. Alguns saben que ja estan en condicions de generar projectes, de seduir productors, de fer el que vulguin. Són una generació inquieta, afortunada, en cert sentit, però que sap què és treballar de valent per guanyar-se la vida. El seu privilegi neix, sovint, d'haver estat en el lloc adequat en el moment oportú. Poca cosa més.

Carlos Cuevas, Katrin Vankova, Nil Cardoner, Valèria Sorolla, Àlex Monner i Berta Prieto són molt diferents entre ells. Però tots tenen punts en comú i unes ganes boges de seguir treballant. I de tastar i tirar endavant altres projectes: escriure? Dirigir? Ficció? Documental? De tot una mica. Senten, cadascú a la seva manera, la pressió de les xarxes socials, i Madrid no els sembla un concepte estrany. S'hi mouen bé, els agrada. I no poden deixar de comparar la capital espanyola amb Barcelona.

Katrin Vankova: “Aquí no hi ha mai cap protagonista que parli català amb accent”

Amb només 28 anys, l'actriu de Llinars del Vallès ja ha trepitjat la Sala Gran del TNC (Justícia), La Villarroel (Cost de vida), TV3 (Com si fos ahir, Nit i dia, La Riera), Netflix (La monja guerrera), fins i tot Hollywood (El insoportable peso de un talento descomunal), en un film en què compartia set amb Nicolas Cage, Neil Patrick Harris, Demi Moore i Paco León. Poca broma. Porta setmanes anant i venint de Belgrad, on està rodant una nova pel·lícula. I va marxar de Madrid, on vivia abans de treballar amb els Sixto Paz a Cost de vida, perquè es va cansar que li diguessin que havia d'anar a un bar determinat “a fer molts cafès”. Però troba a faltar un esperit més obert, menys tancat que a Barcelona.

Va deixar, fins i tot, la seva representant, i ara, diu, en busca una que l'entengui, que li porti “històries més sensibles, més artístiques, amb un què al darrere”. I és que les seves passions van més enllà de la interpretació. Ha dirigit algun videoclip, com el de Na Roseta, d'Anna Ferrer, i el de Loca mente, de Rita Payés. I està postproduint el seu primer documental, Each one of us, “sobre la identitat sexual”.

Tot això fruit del treball intens d'aquesta dona que va néixer a Sofia (Bulgària) i que va venir a Catalunya amb cinc anys, que va apuntar-se a teatre al col·le per descobrir-hi una vocació i que als 18 va entrar a l'escola Nancy Tuñón, on la Núria Català va activar botons del seu cos que no coneixia i va fer explotar la seva creativitat. “Avui no és tan fàcil accedir a aquesta feina, perquè vivim un moment molt mediàtic, on les productores volen rendibilitat immediata i, per tant, cares conegudes amb molts seguidors”, explica. A ella, de fet, li ha passat arribar a la final en molts processos de selecció i que la descartessin davant d'una altra actriu amb més followers. Tanmateix, no renega d'Instagram: “Hi he trobat feines”. També li ha passat que, pel cognom, es pensen que és russa.

Fins que va fer Cost de vida amb els Sixto Paz, fa uns mesos, no havia tingut l'oportunitat de lluir origen divers. Va descobrir que “ser multicultural és un plus”. A fora ja ho havia comprovat. A la pel·lícula que està fent ara, per exemple, no hi ha cap intèrpret anglòfon, però aquí, en canvi, “no hi ha mai cap protagonista que parli català amb accent”.

Carlos Cuevas: “Tinc ganes de generar els meus projectes”

Quan has estrenat la teva primera pel·lícula als 7 anys (La dona de gel, 2002) queda clar, com diu Carlos Cuevas, que la interpretació és “l'eix vertebrador” de la teva vida. “M'ha marcat el meu caràcter, la vida que porto ara”, afegeix. D'aleshores ençà ha participat en una trentena de projectes, entre cinema, sèries, curts... Com a actor de teatre, ha treballat al TNC, al Borràs, al Brossa. Té 1 milió de seguidors a Instagram i 150.000 a Twitter, on sovint diu el que pensa. “M'agrada una mica hackejar el sistema”, afegeix rient.

“No tinc res a veure amb la imatge que la gent té de mi: no soc els meus personatges”, aclareix. Ni l'Àlex de Smiley (Netflix) ni el Pol Rubio de Merlí (TV3). Cuevas és un esperit lliure que ha après la professió fent-la, al costat, recorda, d'Emma Vilarasau, Andreu Benito, Ramon Madaula, Francesc Orella, Marta Marco. No li va caldre passar per l'Institut del Teatre, però ha participat en molts cursos i va estudiar literatura a la Universitat de Barcelona. I l'any passat va muntar un grup d'entrenament amb alguns amics, com Àlex Monner, Nao Albet i Marina Salas, entre d'altres. Es veien cada divendres per experimentar. “Mai no he après tant com fent teatre: a l'audiovisual ets esclau de l'escaleta de rodatge i has de venir afinat de casa”, comenta.

Li agradaria trepitjar més escenaris, però els temps de producció, a molts mesos vista, li fan difícil agafar compromisos. El seu somni, tanmateix, seria “no passar cap temporada sense fer teatre”. I potser la solució és aquesta: “Tinc ganes de generar els meus projectes”. I ja en té al cap algun, de director en el camp audiovisual. Com a actor de teatre, li encantaria fer Els justos, d'Albert Camus, i algun Brecht.

“Vull començar a explicar coses”, afirma Cuevas, que creu que ja li ha arribat la "responsabilitat" d'explicar la seva generació. Si es dedica a fer d'actor és perquè li agrada ficar-se en la pell d'“històries que són necessàries, filles del seu temps”, com Cinco lobitos o 20.000 especies de abejas, dues de les pel·lícules que més li han agradat últimament. Aquest estiu ha estrenat a TV3 la nova temporada de Cites i al setembre podrem veure La ternura, pel·lícula basada en l'obra La tendresa, d'Alfredo Sanzol, que tornarà al Poliorama aquesta tardor.

Cuevas creu que és un “megaprivilegiat”, ja que pot triar, però tampoc tant. Ha dit no a “grans protagonistes” perquè no li agradava la història. El 2020 va poder fer la seva primera incursió europea rodant a Roma La piel del tambor, on, assegura, s'hi vaig fer "un home”. Abans ja havia passat per Madrid, on havia dormit en hostals que “feien feredat”, hi havia llogat un pis amb Greta Fernández i havia visitat molts sofàs d'amics. “Ara ja em paguen l'allotjament”, confirma.

Nil Cardoner: “Cada cop costa més fer personatges”

Encara no té 25 anys i Nil Cardoner ja ha fet un monòleg d'èxit, Tot el que passarà a partir d'ara, aquesta primavera al Lliure de Gràcia. Amb 7 anys i al mateix teatre, però a Montjuïc, va sortir al Coral romput de Joan Ollé. I amb 10 va participar en la seva primera sèrie, Zoo (TV3), amb el bo i millor del país, de Pere Arquillué a Mònica López. Però no ha estat fins al monòleg de Joan Yago i Glòria Balañà que s'ha reconciliat amb el teatre. “Ho passava molt malament, ja que tenia molt en compte el públic i això no pot ser”, diu. No sap si en tornarà a fer cap altre, d'espectacle en solitari, ni cap funció que el marqui tant, però sí que li agradaria poder explotar el seu vessant còmic i participar en algun muntatge de teatre de l'absurd, com Tot esperant Godot, de Beckett.

En el món audiovisual també li ha anat força bé. Va ser a Les de l'hoquei (TV3) i a Polseres vermelles (TV3), ha participat a Com si fos ahir (TV3) i l'any passat va estrenar Alma (Netflix). Així com al teatre, diu, creu que ha trobat el seu lloc, a la pantalla pensa que abans ho tenia més clar que ara. “Cada cop l'entenc menys”, afegeix.

Creu que hi ha molta producció, cosa que sovint xoca amb el teatre: si participes en una sèrie i funciona, has de gravar la següent temporada, i això manté els actors i les actrius lluny dels escenaris. Cardoner, de fet, va passar dos anys per l'ESCAC. I ja ha rodat un curt, Un banc per sempre (2015). Per això veu a prop la possibilitat de posar-se darrere una càmera. “Dirigir teatre ho veig més lluny, perquè em fa més respecte”, afirma. I mira Madrid amb certa distància. No creu que per anar-hi a viure se t'obrin més portes.

Porta bé les xarxes, diu, i confessa que té una relació complicada amb Instagram, aplicació que es treu i es posa al mòbil contínuament. “Ara hi ha més gent que vol ser actor o actriu, però també hi ha gent que el que realment vol és ser influencer, no actor”, dispara. Ha dit poques vegades que no a un projecte. “Cada cop costa més fer personatges”, observa. Ell el que voldria és poder treballar amb directors amb segell propi, com Albert Serra o Rodrigo Sorogoyen, “amb un equip creatiu que tingui tot el poder”.

Berta Prieto: “M'agrada fotre la xapa”

Si li preguntes a Berta Prieto si vol ser actriu, primer et diu que no, després et diu que depèn i, al final, que li encantaria. “Vull ser-ho tot, però no és pel que més lluitaré”, afirma. I afegeix: “Tinc amigues actrius i estan molt sotmeses a la validació d'algú, i jo, en canvi, tinc el control de la meva vida”. Prieto ha fet d'actriu a les seves obres i a la sèrie Autodefensa (Filmin), un dels fenòmens dels últims temps, que també va escriure i dirigir amb Belén Barenys i Miguel Ángel Blanca.

En el món del teatre va estrenar-s'hi el 2017, quan no tenia ni 20 anys, amb El Chinabum, una peça undergroundque va escriure, dirigir i interpretar amb Lola Rosales i que va arribar a Madrid, fins i tot. Aquesta temporada, amb el mateix tàndem, ha aconseguit omplir la Sala Beckett durant un mes amb Derecho a pataleta. La missió més trepidant de les Espies de Veritat i tornar a ser fenomen. Van gaudir d'una beca de creació i, en un moment de poca inspiració en què, a més, els feia mandra crear personatges, van mirar de treure suc a un referent de l'adolescència. A Prieto no li agrada la ficció pura i dura, perquè creu que “al món ja hi ha gent molt interessant”. “M'agrada fotre la xapa”, confessa.

Autodefensa ja era això i també era “100% nosaltres”. No entén com l'audiovisual fa tant de cas a les trames, als personatges i als clixés sense pensar què vols dir. “La narrativa està passada de moda”, apunta. I no s'amaga que mira poc cine i molt TikTok. Ella ha patit, amb la sèrie, què vol dir saltar a la fama, i des d'aleshores està obsessionada amb “no tenir Instagram de famosa”, és a dir, perfils amb fotos de festes, amb altres amics actors, i col·laboracions amb marques. “Vull seguir publicant fotos amb amigues i stories guarros”, diu.

“Quan ens posen l'etiqueta de generacional, em fot”, afirma, ja que “sembla que siguis menys autora”. “Per què no diuen contemporani en lloc de generacional?”, es pregunta. El cert és que ara vol escriure una novel·la i ja té un projecte per al 2024, l'espectacle Poder o revolta, que executarà amb Barenys, a L'Auditori. És molt treballadora, Prieto, i es demana què ha de fer per accedir al TNC o al Lliure. “Hi ha un sostre de vidre total”, es queixa. No li falta raó.

Valèria Sorolla: “La meva professió és la meva identitat”

Valèria Sorolla, després d'una nominació al Goya com a actriu revelació per La consagración de la primavera, encara ha d'aguantar la pregunta “Tu d'on surts?”. La seva resposta és diàfana: “De fer càstings”. Així li va sortir la pel·lícula i la sèrie. I així continua, tot i que ara ja li arriben propostes directes, com l'obra que farà la temporada que ve a Madrid amb María Velasco.

Amb 22 anys va integrar el repartiment d'El despertar de la primavera, un petit fenomen del 2019. Tot seguit va ser a Karaoke Elusia, una peça magnífica d'Oriol Puig, a Moebius (TV3), i va aprendre mallorquí per rodar Mòpies a Lluc. Poca broma: musical, drama, intriga. “L'audiovisual és el que em fa fer el salt”, diu. “Amb Mòpies i El despertar vaig aprendre de què anava aquesta feina”, confessa. I gràcies a Karaoke Elusia va poder vincular-se al teatre català amb gent de la seva edat. “La gent jove m'ha possibilitat fer canvis”, apunta. Això sí, no entén com poden viure els professionals que només fan teatre.

Sorolla diu que porta les xarxes “amb molta tranquil·litat”. No amaga, tanmateix, que de vegades li generen “una mica de pressió”. “La meva professió és la meva identitat”, exclama. Això no vol dir, tanmateix, que sigui només actriu. Està començant a escriure i manté una companyia interdisciplinar, Matriu.id, que ja ha estrenat a la Beckett, on hi desenvolupen un laboratori creatiu, i que ha presentat una instal·lació al Sónar d'enguany. “M'agrada molt estar amb aquesta gent”, diu. Són vuit persones provinents d'àmbits diversos com les humanitats, l'enginyeria, el teatre i l'escena audiovisual.

“Arran dels projectes que he anat fent se m'ha despertat el cuquet de formar-me més enllà de ser actriu”, apunta Sorolla. Creu que sovint hi ha massa barreres entre directors i pensadors amb els actors i actrius. Per ara, vol seguir fent d'actriu i, per què no, treballar amb Carla Simón, Mar Coll o Óliver Laxe.

Àlex Monner: “Només he imaginat la meva vida fins als 30”

Un full que li va caure a les mans, en plena adolescència, va canviar la vida d'Àlex Monner. Els productors d'Herois van anar a l'Escola Súnion a buscar nois i noies i algú li va donar el paper per presentar-se a un càsting, quan ser actor “no era una possibilitat”. Va ser arribar i moldre. Té 28 anys i més de 40 referències a IMDB, la base de dades mundial audiovisual. Està a punt d'estrenar la sèrie La ley del mar (TVE) i la pel·lícula Los bárbaros. I aquest estiu, al Grec, comença, amb Iván Morales, el seu projecte sobre El día del Watusi, que farà eclosió al Teatre Lliure la temporada que ve. Tot, gràcies a un primer gest fruit de l'atzar.

Monner no ha tingut gaire temps per formar-se. “Quan treballes tot va molt ràpid i l'exigència és molt alta: costa recordar que el que estàs fent és un joc”, afirma. I sap que no té res a veure pujar a un escenari amb posar-se davant d'una càmera. L'audiovisual li agrada molt. Aquesta primavera ha estat un mes a Cuba fent un curs sobre documental cinematogràfic. “Estic picant pedra, descobrint-me, esbrinant què puc explicar: soc molt immediat, creo a partir d'imatges”, confessa. L'actor creu que es troba en una mena d'impàs: “Només he imaginat la meva vida fins als 30, com si aleshores ho hagi d'haver fet tot”. “Escriure requereix rutines, tècnica, implica engegar un procés d'autoconeixement”, remarca.

Ell es mostra un xic indiferent davant les xarxes socials. No té internet al mòbil, per exemple. “Tot és bastant absurd, ja que no cal tenir Instagram per treballar: hem de trencar amb això”, exclama. Pensa que creen “moltes ansietats, potencien que et comparin tota l'estona”. En canvi, no té res en contra de Madrid. Li agrada l'ambient, el de “molta gent apassionada que va a buscar-se la vida”. “És la meva segona casa”, diu.

Tot i haver participat en molts projectes mainstream, com Polseres vermelles,[Rec]3 o Barcelona, nit d'hivern, el seu món és l'indie barceloní. Amb Morales va fer aquell inoblidable Jo mai (Teatre Lliure) quan tenia 18 anys. I ara hi tornarà per encarnar l'icònic Pepito el Yeyé de la novel·la de Francisco Casavella. “Per sobreviure de l'indie has de tenir molta sort”, constata.