Però... hi ha hagut mai una ‘llengo’ balear?

PalmaNi llengua balear, ni ‘llengo’ com pretén la Reyal Acadèmi de sa Llengo Baléà, perquè científicament és un dialecte, la qual cosa no té res d’indigne, ni de pejoratiu. Ni de bon tros “llengües” en plural, com fa uns dies ha proposat la ultradreta per modificar l’Estatut, perquè només és una. I no és ‘balear’, perquè ningú no li diu així a les Illes, a l’idioma que parla. Ni està reconegut per la Reial Acadèmia Espanyola, perquè la seva definició és de ‘varietat del català’, i fa gairebé mig segle que així ho avalaren el seu president i una vintena d’acadèmics més, dels més il·lustres, entre els quals dos premis Nobel.

L’associació negacionista ara avalada pel rei espanyol amb el polèmic tractament de ‘reial’ assegura que “la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola (RAE) va reconèixer el balear com a llengua”. Però el que diu el Diccionario d’aquesta entitat, aquesta sí reial des de la seva creació, el 1713, és exactament el contrari: “Balear (Del lat. Balearis). Variedad de la lengua catalana que se habla en las Islas Baleares”. Felip VI no necessitava ni tan sols demanar-ho a la Universitat de les Illes Balears, què és ‘la institució oficial consultiva’ en matèria de llengua, segons l’Estatut. Li bastava teclejar la paraula a la web de la RAE, per sortir de dubtes.

Per si en quedaven, fa gairebé mig segle que, el 1975, els llavors presidents de la RAE, Dámaso Alonso, i de la Reial Acadèmia de la Història, Jesús Pabón, signaren un escrit manifestant que el català és “l’idioma parlat a les Illes Balears, a la Catalunya francesa i espanyola, a una franja d’Aragó, a la major part del País Valencià”, llevat de les comarques de parla castellana, “al Principat d’Andorra i a la ciutat sarda de l’Alguer”. Es tracta, afegien, d’un assumpte “científicament aclarit de fa anys (...) d’acord amb tots els estudiosos de les llengües romàniques”. El text el signaven, també, setze membres més de les dues acadèmies, entre els quals els després premis Nobel Vicente Aleixandre i Camilo José Cela –aleshores resident a Mallorca–, a més d’Emilio Alarcos, Alonso Zamora Vicente, el marquès de Lozoya, Salvador de Madariaga, Fernando Lázaro Carreter, Pedro Laín Entralgo, José María Pemán, Miguel Delibes, Antonio Buero Vallejo i Luis Rosales. Personatges gens sospitosos, certament, de ser perillosos catalanistes.

Aquestes autoritats acadèmiques expressaven, ja llavors, la seva “sorpresa” per veure “posat públicament en dubte i fins i tot asprament impugnat” que és la mateixa llengua, “per persones que clarament utilitzen els seus propis prejudicis com a font d’autoritat científica”. Alonso, Pabón i companyia consideraven “culturalment aberrant” l’intent de “desmembrar” un dels territoris de “la comunitat idiomàtica i cultural catalana”, fet “suficientment clar per a la filologia i per a la història”.

El dictamen de l’Acadèmia Valenciana

Per arribar a la conclusió que es tracta de la mateixa llengua no cal ser acadèmic. Per no entendre un illenc un català del continent, o viceversa, s’ha d’encaparrotar a no voler fer-ho. Ara mateix, i fins a dia 21, Toni Gomila torna a representar a Barcelona el seu monòleg Acorar, del qual no es podrà dir que no és en un mallorquí ben genuí. I costa de creure que els catalans, amb la prudència que els caracteritza pel que fa als doblers, se’ls gastin en l’entrada per no comprendre-ho. En una hora d’espectacle, Gomila modifica només tres paraules, respecte de les seves funcions a Mallorca, per facilitar-ne la comprensió: ‘alzina’ per ‘auzina’ –només el primer pic que la fa servir–, ‘pollancres’ per ‘polls’ i ‘sospiros’ per ‘carquinyolis’, cosa que, per cert, també fa a Menorca.

El ple de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua –aquesta no és ‘reial’, que hi farem!– va aprovar per unanimitat, el 2005, un dictamen segons el qual “d’acord amb les aportacions més solvents de la romanística acumulades des del segle XIX fins a l’actualitat (…), la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears” i la resta de territoris que la parlen. L’AVL no es conforma només amb els criteris científics: cita 21 textos d’escriptors valencians, de Joan Lluís Vives el 1523, a Martí Domínguez el 1982, on es documenta “la consciència de compartir una mateixa llengua amb catalans i balears”.

De testimonis d’aquesta unitat n’hi ha per donar i vendre, com n’ha recollit el filòleg Isidor Marí. El 1667 el doctor en teologia i catedràtic de filosofia Joan Baptista Ballester afirmava que el valencià es parla “ara en Catalunya, Regne de València, Mallorca, Menorca y Ivisa”. L’il·lustrat valencià Josep Climent, al segle XVIII, determinava que és “una mateixa la llengua dels naturals” de València i de Catalunya. El 1804 Josep Cardona explicava, als Principis generals de la llengua menorquina, que la llengua de valencians i catalans “és la mateixa que nosaltres usam”. El 1916 Antoni Maria Alcover deixava ben clar que “català, mallorquí, menorquí, eivissenc no són més que modalitats diferents d’un mateix i únic idioma, que el podeu anomenar com vulgueu, mentre no faceu la toixarrudesa de negar-li l’existència”.

L’Estatut és contundent en aquesta matèria. No només al famós article 3 que declara oficial “la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears”. També a l’article 14: “La comunitat autònoma té competència exclusiva per a l’ensenyament de la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears (...) Les modalitats insulars del català seran objecte d’estudi i protecció, sense prejudici de la unitat de l’idioma”. I a la disposició addicional segona: “La comunitat autònoma de les Illes Balears (...) podrà participar en una institució dedicada a salvaguardar la unitat lingüística”.

Els catalans també ‘salen’

Amb les coses així de clares, d’on surt l’invent d’una ‘llengua balear’, diferenciada del català? El negacionisme lingüístic de ‘s’Acadèmi’ i companyia, segons recull Xavier Canyelles al seu exhaustiu estudi Gonellisme, es basa en un Baleari eloquio, que seria un idioma derivat directament del llatí, que hauria sobreviscut a la dominació islàmica i ja es parlaria a les Balears, abans de la conquesta de Jaume I. La prova, suposadament irrefutable, seria una conversa que recull el Llibre dels fets, entre el rei conqueridor i l’àrab Alí de la Palomera, a la qual no haurien hagut de fer servir intèrpret. Signe que Alí parlava en una llengua romanç.

Com a prova, la veritat, no resulta gaire sòlida. Potser Alí havia recorregut món i havia après català. Potser parlaren en llatí. Potser Jaume I, o qui redactàs el Llibre, va fer servir un recurs tantes vegades utilitzat per la literatura o el cinema, al qual dos personatges de diferents idiomes s’entenen entre ells, sense dificultat. O potser sí que hi havia un intèrpret, i l’autor es va descuidar d’esmentar-lo. D’altra banda, com puntualitza Canyelles, això de Baleari eloquio no es va fer servir fins al segle XVII, i només en documents notarials o eclesiàstics, i tan sols a Mallorca i a Menorca.

Aquesta teoria d’un ‘balear’ que es parlava abans de la Conquesta ja va ser rebutjada, el 1920, per Antoni Maria Alcover. El català el portaren amb ells, els repobladors dels segles XIII i XIV, com n’és bona prova que siguin d’aquest origen la gran majoria dels llinatges illencs d’abans de mitjans del XX. Pel que fa a la teoria del membre de ‘s’Acadèmi’ Mikel Garau que el ‘baléà’ “se comensà a formà en el 7200 abans d’el Bon Jesús”, que cita Canyelles, el filòleg Santiago Pérez Orozco només ha pogut documentar una paraula en la llengua dels foners, d’abans de la conquesta romana: ‘argistinum’, pedregada minúscula, no gaire utilitzada pels illencs als nostres dies.

Les suposades diferències entre català i ‘balear’, com l’article salat o part del vocabulari, ja foren refutades fa decennis per Francesc de Borja Moll. Els ‘sa’ i ‘es’ els va documentar Antoni Maria Alcover a una vintena de localitats de Catalunya, justament d’on procedien en bona part els repobladors de la Conquesta. Mentre que el ‘la’ i ‘el’ també els feim servir a les Illes des de sempre, per exemple per ‘la’ Seu o ‘el’ Bon Jesús. Pel que fa a les paraules, Moll va tenir la santa paciència d’examinar una glosada de més de cent versos, que el seu autor afirmava haver-la escrit “en mallorquí popular” i sense ficar-hi “res de català”, i només en va trobar una que no es fa servir al Principat: ‘coverbos’.

‘Balear’ és, a més, un terme que, com el gentilici, pràcticament ningú no fa servir a les Illes Balears quan fa referència a la seva parla. Deim: mallorquí, menorquí, eivissenc, formenterenc, o pla, o pagès. El mateix expresident autonòmic del Partit Popular Gabriel Cañellas ha reconegut al filòleg Jaume Sastre que, quan es tramitava l’Estatut, “ens negàvem amb rotunditat a utilitzar la terminologia ‘llengua catalana’”. Però admet que ‘balear’ “sonava a música celestial” i que tampoc no es podien “especificar quatre noms diferents”, un per cada illa, “per a una mateixa expressió lingüística”. Català va quedar a l’Estatut, sense que, en quaranta anys, ens pensàssim d’haver de “perdre el temps discutint amb gent que en nega l’evidència”, com deia mossèn Alcover.