Ágatha Ruiz de la Prada: “Hi va haver un moment en què tenia por de venir a Barcelona”

BarcelonaÁgatha Ruiz de la Prada Sentmenat és hereva d'una família noble catalana que li ha proporcionat els dos títols que actualment ostenta. La marquesa de Castelldosrius i baronessa de Santa Pau, però, és també una reconeguda dissenyadora de moda que ha triomfat venent fora d'Espanya tota mena d'objectes agathitzats més enllà de la roba. A pesar dels mèrits propis i dels heretats, durant tres dècades només va ser per a molta gent la dona del controvertit periodista Pedro J. Ramírez. Ara, amb 63 anys, aclareix –o no– tots aquests punts destacats de la seva biografia a Mi historia (La Esfera de los Libros), les memòries que ha escrit amb el periodista Pedro Narváez.

Abans, quan la gent venia a Barcelona, li preguntàvem si estava a favor o en contra del referèndum. Ara els preguntem si són team Shakira o team Piqué.

— Jo soc team Shakira. Total, total. Jo soc superteam Shakira. Quan va venir a Barcelona i va tenir els nens i tal, doncs treballava menys, no? I ha estat separar-se i posar-se les piles fins al cel, oi?

Resulta familiar, això, parlant justament amb vostè.

— M'agrada, m'agrada moltíssim, m'encanta. I a banda diré una cosa: Piqué no cau gaire bé. Ja no em queia gaire bé, Piqué, abans.

Per què ha publicat unes memòries, vostè?

— El més divertit és que estic a Amazon com a número u de vendes de llibres d'història. El més genial és que el meu llibre no és història. Però com que es diu Mi historia, l'han posat aquí. M'ha ajudat molt. També em va ajudar moltíssim anar a El hormiguero. Realment per vendre llibres és únic.

I Sálvame també, no?

— I Sálvame, sí. Jo m'ho passo bomba a Sálvame. Cada vegada que hi vaig m'ho passo bomba, però no sé si la gent que mira Sálvame compra menys llibres…

Està funcionant molt bé, no?

— Prometo que mai a la vida m'hauria imaginat que vendria tants llibres. En porto quatre edicions i ahir em van trucar per dir-me que començarem la traducció al portuguès, i que després poden venir el francès, l'anglès, l'italià…

Però per què unes memòries just en aquest moment?

— Perquè està molt de moda explicar-ho tot, tota mena de barbaritats. Per què creus que es van fer famoses les Kardashian?

Però Ágatha Ruiz no segueix modes, no?

— Sí, però n'hi ha unes que són inexorables.

¿Aleshores aquest llibre no vol dir que es retira ni res d'això?

— No, és perquè tinc l'edat perfecta per haver fet aquest llibre. Fer unes memòries amb 20 anys és una mica complicat, perquè no has viscut gaire, i si les fes amb 80, doncs no recordaria res, i a més els teus amics ja no hi són. Avui [dimarts] hi havia molta gent a la presentació.

Deia en la seva presentació al Círculo Ecuestre que feia 4 o 5 anys que no venia a Barcelona. Què ha passat?

— Reconec tontament que hi va haver un moment en què tenia por de venir a Barcelona. Avui ho he reconegut.

Por de què, exactament?

— Quan has obert una desfilada amb l'himne d'Espanya, doncs no et ve de gust anar una setmana després a Barcelona perquè et fotin dos clatellots.

Home, no…

— No, no, però és que et penses que te'ls fotran, t'ho prometo.

Sí?

— T'ho juro. Perquè jo soc valenta i tal. Però recordo una vegada que vaig venir al casament de la filla del de Planeta, José Manuel Lara. No sé per què ens va convidar al casament de la seva filla… El casament era en una petita església i recordo que arribo allà i comencen a cridar-me: “Puta, feixista; puta, feixista; puta, feixista”. I llavors, darrere meu hi anava aquell, Rodrigo Rato, i recordo que el Rodrigo va ser força valent i va passar pel mig. Però això no va ser ni un minut, sinó que van ser 20 minuts. Va ser una cosa salvatge.

En canvi, al Círculo Ecuestre ha tingut un bany de masses.

— De masses total, perquè és que a sobre jo vaig presentar el llibre a Madrid el 19 de desembre, que va ser un èxit. Teníem cinc ducs, teníem transvestits, teníem de tot, una barreja de gent, això que em fascina a mi. Però, esclar, era gratis. I això d'avui era pagant els socis 45 € i els no socis 60 €. I s'ha omplert de gom a gom. Mai no havien tingut tanta gent.

Després diran que els catalans som garrepes.

M'heu trencat els esquemes, i a sobre molta gent ha comprat el llibre. O sigui que són 60 € més 20 € del llibre.

Tinc la sensació que vostè tenia la necessitat d'explicar-se. Analitzant la seva trajectòria, vostè sempre ha viscut com atrapada entre dos mons, el que li va tocar per naixement i el que a vostè li feia gràcia, il·lusió o l'atreia. No és ni de l'un ni de l'altre?

— Tens raó. I també trobava important explicar que per a mi la meva família veritable i autèntica era Barcelona.

I l'altra meitat, què, pobres?

— L'altra meitat, la meva mare els trobava uns horteres. Llavors em semblava que era molt més bonica la meva vida a Barcelona. O sigui, vivia a Pedralbes, en una casa espectacular. Era anar d'un palau a un altre, era una cosa espectacular. Molta gent que ha llegit el meu llibre m'han dit que el que més els ha agradat del llibre és com explico Barcelona. Per a mi Barcelona era el lloc més modern, el més avantguardista, el més divertit d'Espanya. I després què ha passat? Doncs ara vens aquí i et diuen “puta i feixista”. Et ve poc de gust.

¿I on ha sentit més rebuig, entre els pijos sent una moderna o entre els moderns sent una pija?

— Doncs jo crec que entre els pijos. Perquè jo mai he estat pija. Mai no he volgut ser pija i no he pogut ser-ho. Ser moderna sí que em resulta més natural.

Vostè parla al llibre amb força sinceritat de determinats cercles socials i de determinades coses [els seus tres avortaments, dos dels quals a Londres, per exemple], que crec que li deuen haver ocasionat algun problema.

— No m'he tallat ni un pèl. Hi ha algú que he bloquejat per telèfon per pesat, perquè es va posar molt pesat amb el tema de l'avortament, però molt pesat, molt pesat. Una mica pesat ho pots ser, però tan pesat no pots. “Has matat. Ets una assassina, has matat tres fills. Penedeix-te'n, són al cel esperant-te”. I així molta estona. I el vaig bloquejar. I jo sé que hi ha hagut gent que ha dit coses de mi d'amagat meu, però la veritat és que menys dels que m'esperava. Ha estat com una conversa als sopars i als dinars de Madrid, no?

Vostè també ha destacat per promoure el canvi a la llei que regula l'herència dels títols nobiliaris a Espanya. ¿L'han perdonat aquests homes que només havien nascut per esperar el seu torn?

— He fet un munt d'enemics. Però, cony, això no és fer mal, és fer justícia. Mira, algunes d'aquestes dones que han agafat els millors títols d'Espanya han dit: “No estic d'acord amb l'Ágatha, però no tornaré el títol”. Però molt pocs m'ho han agraït.

Vostè al llarg de la seva vida ha estat molts anys la dona de, i després estava destinada a convertir-se en l'exdona de. ¿Com es pot declarar feminista i estar 30 anys en aquest paper?

— Però jo sortia tant d'Espanya… Això em va venir molt bé, perquè, esclar, jo sortia a Llatinoamèrica, a tot arreu, i ningú el coneixia. Per descomptat, em coneixien a mi.

Però com es gestiona això, aquí? Declarar-se feminista i estar sempre a l'ombra.

— L'Innombrable [com ella es refereix al seu ex, Pedro J. Ramírez] no va creure mai en el feminisme, ni en l'ecologisme, ni en res.

Per això costa més d'entendre la seva unió, potser.

Jo en tenia prou amb el fet que sempre he tingut moltíssima feina, molta més de la que puc fer. I després vaig conèixer gent molt important. És veritat que hi ha molta gent que l'he conegut per ell, però molta altra gent jo ja la coneixia. Samaranch, que estava casat amb una amiga molt amiga de la meva mare de soltera, em coneixia a mi des de petita, i jo a ell des de petita. Aleshores vam anar als Jocs Olímpics. Anàvem amb ell tot el dia, cosa que vol dir que els reis estaven al sol i nosaltres a l'ombra, que ja ho veus, quina vergonya!

I un dia va signar el divorci i va sortir disparada.

— Saps el que és bo? Aquell tenia tants enemics que m'han sortit molts amics inesperats.

Per la seva posició social i per la seva relació amb el seu ex, molta gent creu que ha jugat amb molt avantatge. En canvi, vostè argumenta que això ha estat un hàndicap. En què quedem?

— Jo sortia molt a El País amb Umbral. Però el dia que vaig conèixer aquell senyor no vaig tornar a sortir mai més a El País. Però encara que anés a la passarel·la Cibeles. És que era boicot.

¿Recomana a les senyores que es divorciïn més, doncs?

— Doncs mira, he fet un estudi de mercat i, si te n'adones, totes les dones que estan de moda s'han divorciat. N'hi deu haver una, que no estigui divorciada, o cap, de manera que l'èxit és divorciar-se. Jo abans sempre deia: “Vinga tia, aguanta”. Jo sempre els deia que aguantessin, i ara no els dic res.

Va ser una bona decisió?

— Per descomptat.

¿No li han demanat els seus fills alguna vegada que no parli més del seu pare a les entrevistes?

— No, no, no senten res.

Sou artífex d'una de les marques espanyoles amb més projecció. Malgrat això, ¿se sent de vegades tractada amb certa displicència per la crítica?

— Sí, però he fet tantes piruetes per sobre de tot això que, francament… Jo arribo a Mèxic i em diu la senyora: “No m'ha d'ensenyar el passaport, vostè, que ja la conec”. Tot i que gairebé és bo que et posin dificultats, jo m'encoratjo amb les dificultats.

¿Hi ha pla B per a la marca Agatha Ruiz de la Prada, quan vostè decideixi retirar-se?

— N'hi ha d'haver. Pla B. Pla C. Pla D. Hi ha d'haver molts plans. Tant de bo que no la destrossin, perquè fixa't en Chanel, fixa't en Christian Dior...

¿Aleshores, ja els ha amenaçat, als seus fills?

— Els tinc tan amenaçats que no em fan gens de cas.

¿Com porta això de no ser àvia?

— Ja els hi he dit als meus fills que si no solucionem això de pressa ho vendré tot i m'ho poliré tot.