PalmaEn el territori i els seus paisatges hi ha els reflexos més fidels del passat i el present de les societats. Hi reflexionen els ambientòlegs Nora Müller (Berlín, 1989) i Pere Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1975), que dirigeix l’Observatori del Paisatge de Catalunya.
D’on ve el vostre interès pel paisatge?
— -N.M. Som alemanya, de formació ambientòloga, i he acabat el doctorat en Geografia. Vaig fer un projecte d’investigació sobre Pollença. Volia estudiar quines són les forces que l’han convertit en un dels municipis amb més densitat de lloguer vacacional a escala mundial. També he fet una tesi sobre el vincle entre la conservació de la natura i el turisme a la serra de Tramuntana.
— -P.S. El meu interès pel paisatge ve d’haver nascut i crescut a Sant Feliu de Guíxols, a la costa gironina. Vaig tenir una infància molt lligada al Massís de l’Ardenya. És el primer paisatge amb què vaig dialogar, era el meu espai de joc. Això em va despertar curiositat per descobrir les relacions entre els humans i els paisatges. A poc a poc em vaig adonar que el paisatge és un mirall de la salut de les relacions que tenim entre la societat i el territori.
Se li dona la importància que mereix?
— -P.S. Des que es va aprovar el Conveni Europeu del Paisatge l’any 2000, ha entrat a l’agenda política. El paisatge és un concepte holístic, integrador, i un element fonamental per afrontar el canvi climàtic i la transició energètica. Ens permet superar enfocaments sectorials.
— -N.M. No faig servir gaire el terme ‘paisatge’. Parl més de territori, que en català reflecteix més la relació entre la humanitat i la natura. Des de la perspectiva del turisme, es creen imaginaris d'un paisatge molt idíl·lic, i això aliena de la realitat, de la feina que s’ha de fer per tenir un paisatge així. Darrere les terrasses i marges de la Tramuntana, un terreny agrícola, hi ha molta feina, que no dona per viure avui en dia.
On hi ha l’equilibri?
— -N.M. No ho sé. S’ha de poder viure d’allò que després dona lloc a aquest paisatge. Si només el concebem per mostrar, es perdrà. Se li ha de donar vida, no només vendre-ho com a postal.
— -P.S. La concentració de turistes no només transforma el caràcter d’un lloc, sinó que provoca problemes d'accés a l’habitatge, inflació, altera relacions socials. Anem cap a un model de proximitat. Viatjarem més a prop i farem estades més llargues, perquè s’incrementa el cost de la distància. Hem de saber trobar l’extraordinari en allò quotidià. Hi ha un altre element que ajuda molt: la lentitud. Descobrir detalls, passar de la superficialitat a una experiència més profunda.
Descriviu el mapa català i el de les Illes.
— -P.S. Una paraula clau per al de Catalunya és ‘diversitat’. A l’Observatori hem fet els catàlegs del paisatge. Un dels primers resultats va ser un mapa amb 134 paisatges. Pots esmorzar a Poblenou del Delta, dinar a la Seu d’Urgell i sopar a Girona, i has passat per vint paisatges. Això passa en molt pocs llocs del món. Després, cada un té el seu caràcter. Que sigui muntanyós, volcànic, depèn de la llum, dels cultius. Aquest caràcter és el que acaba explicant per què la gent se sent d’un lloc i no d’un altre.
— -N.M. Pens en una mena de relleu. Formentera, superplà, amb un color més d'arena. En el cas d’Eivissa, aquestes urbanitzacions fortes en alguns llocs de la costa i un interior amb muntanyetes, més boscós. La mar és bastant rellevant en el mapa, perquè desconnecta, o connecta, segons com es miri, el territori continu. A Menorca hi ha la part sud, amb roques, més propera pel que fa a la geologia, i la part nòrdica, molt més grisa, amb roques diferents. Molt de verd també, però amb moltes urbanitzacions a la costa. Mallorca encara està més construïda. Amb dues zones muntanyoses, al llevant i al ponent. Al mig, aquest pla que no és tan pla. I una distinció en l’àmbit dels cultius: de la zona muntanyosa amb vinya, al Pla, amb més cereals, i al Raiguer, amb fruiters. La Tramuntana, amb cultius de cítrics i olives.
Com han canviat?
— -N.M. Amb molta construcció. La modernització de les cases antigues per fer-les vacacionals: on hi havia un safareig, ara hi ha una piscina. Si mires la costa, hi ha construcció amb molta densitat: pens en Andratx, Calvià, Cala Millor, la Coma, Canyamel, Costa dels Pins... Es veu en l’arquitectura, que canvia molt. Hi havia penya-segats, i ara gairebé no es veuen, perquè són plens de cases amb piscines.
— -P.S. Una urbanització intensa del litoral i la metropolització. Hi afegeixo la pèrdua de mosaic forestal, de superfície agrícola, i un increment d’un bosc que és força jove, no productiu. L’any 1900 teníem un 45% de població activa agrària; ara, un 1,7%. Aquest mosaic desapareix. Calen polítiques transversals. Hi ha associacions que hi treballen. Per exemple, a Mallorca, Amarar, per emprar el pi mallorquí per fer mobles. S’ha de donar resposta, donar vida, a uns boscos que es perden.
