Michel Mayor: “Hi ha vida en altres planetes? És una qüestió per a la pròxima generació”

Michel Mayor (Lausana, 1942) parla amb entusiasme i amb voluntat que l’entenguem. Va ser un dels astrofísics que va detectar el primer exoplaneta (un planeta que orbita una estrella diferent del Sol i que, per tant, és fora del nostre sistema) el 1994. L’impacte de la seva descoberta ha estat tan gran que, després d’ell, se n’han descobert més de 4.000 i per això el 2019 li van concedir el premi Nobel de física. Mayor ha passat per Catalunya convidat pel CosmoCaixa, on ha participat en el cicle ‘Grans de la Ciència’. Quan li preguntem per l’impacte del Nobel en la seva vida, la seva dona, que l’acompanya, fa una caiguda d’ulls de santa paciència que ho diu tot. Quan li preguntem de quin científic se sent hereu contesta que del seu professor de ciències naturals de secundària, “que era capaç d’estimular l’interès dels alumnes, i ens feia fer experiments de física que avui estarien prohibits, com ara fer servir clor en tancs”. Aquell dia fèiem la classe fora de l’escola per si de cas. Ara seria acomiadat immediatament». Dijous, acompanyat d’Ignasi Ribas, director de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya, Mayor va visitar Montserrat.

El filòsof grec Epicur va dir que hi havia un nombre infinit de mons, uns de semblants, altres diferents del nostre 2.300 anys després vostè ha continuat la conversa amb els clàssics.

— Sí, m’imagino Epicur assegut al costat del mar, menjant olives i pensant en aquestes qüestions. És fabulós, fabulós. I, de fet, quan diu altres mons, no es refereix a exoplanetes, sinó al fet que no acaba d’entendre per què la naturalesa hauria constituït un sol món, perquè s’havia descobert abans que ell que quan tenim un bloc de ferro i el partim en dos, és ferro. I vas tallant els talls i sempre és ferro. Fins que arribes a un tall que conserva la naturalesa del ferro, però que ja no es pot tallar: l’àtom de ferro. I Epicur es pregunta: per què la naturalesa hauria esgotat les possibilitats de crear mons quan arribem a l’àtom? És una manera de pensar molt moderna i em resulta molt commovedor imaginar aquestes persones discutint aquests temes fa més de 2.000 anys.

Potser perquè vostè ha estudiat els exoplanetes, em vaig imaginar que devia ser un jove impressionat per l’Sputnik, per Gagarin o per Amstrong, Aldrin i Collins.

— M’interessava la investigació espacial, però quan era adolescent i vivia en un poblet de la vall del Roine hauria pogut fer geofísica o oceanografia. Van sortir dues convocatòries, una de mecànica estadística i una altra d’astrofísica a l’Observatori de Ginebra. Un amic va triar la mecànica i jo vaig esdevenir professor de l’Observatori.

A finals del 1994, amb 52 anys, vostè descobreix el primer exoplaneta, però s’ho calla durant un any. Per què?

— El planeta que vam descobrir té un període orbital, és a dir, el temps que cal per fer una volta al voltant d’una estrella, de 4,2 dies. La Terra triga 365 dies. I jo havia trobat un planeta gasós com Júpiter orbitant molt a prop de la seva estrella en quatre dies. La teoria de l’època era que els planetes com Júpiter no podien formar-se a menys de cinc vegades la distància de la Terra al Sol, per la qual cosa els seus períodes orbitals serien d’uns deu anys. Calia anar amb compte abans de dir això si no volia fer el ridícul. I per això vaig decidir, quan ho vam descobrir a finals del 1994, esperar la nova temporada d’observació, per repetir les mesures i estar segur que el que havíem observat seguia allà, per estar segur que era realment un objecte que estava fent voltes a la seva estrella. L’any següent, els resultats van ser els mateixos i ho vam anunciar a la revista Nature.

Aquell primer exoplaneta, el Pegasi 51 b, com estava de lluny?

— És una estrella propera, brillant, gairebé es pot veure a ull a nu. Ja estava als catàlegs que es feien al segle XVII. I després de 30 anys, continuem millorant els nostres instruments. Amb el meu grup trobem centenars de planetes, cada cop més petits. I el darrer que es va descobrir l’any passat té un terç de la massa de la Terra.

Vostès descobreixen planetes perquè són capaços de veure canvis en la velocitat de les estrelles i allò els fa pensar que allà hi ha un planeta.

— Correcte, i és important dir-ho. No podem veure els planetes i fem servir una tècnica indirecta. Tens l’estrella allà, tens el planeta girant-hi, que no veiem, però l’estrella fa un gir molt petit al voltant del centre de gravetat del conjunt. Construïm un aparell molt sensible que mesura la velocitat de l’estrella, no del planeta. I veiem que l’estrella s’ acosta, s’allunya i es torna a allunyar de nosaltres. I si ho fa, és que hi ha una raó. Fem alguns càlculs i sabem la massa del planeta, el període i la resta de magnituds.

I com són aquests planetes?

— El primer que vam descobrir tenia la meitat de la massa de Júpiter. Era una enorme bola de gas, molt calenta, i passava molt a prop de l’estrella. Però des de llavors hem trobat sistemes planetaris on hi ha planetes que giren al voltant de l’estrella en poques hores, que estan tan a prop que fins i tot les roques es fonen, són lava. També hi ha planetes en què la massa de gairebé tot el planeta podria ser oceà d’aigua. Hi ha planetes rocosos, gasosos o que giren amb òrbites molt allargades. L’univers és ric i complex.

Per què van haver de passar 24 anys perquè li donessin el premi Nobel?

— Perquè el Comitè del Nobel vol estar segur que una recerca ha tingut un impacte en la física. I perquè hi ha tants físics fent coses meravelloses que la llista d’espera és llarga. I, de fet, s’han publicat gràfics on posen l’any del descobriment i l’any del premi Nobel. El temps mitjà actual és de 30 anys de retard. Els nostres 24 anys van ser força ràpids.

He entrevistat premis Nobel que diuen que van ser més feliços just abans de guanyar-lo, quan hi havia el rum-rum, que no pas després quan el somni ja s’havia complert.

— Per mi no és el cas. En primer lloc, no n’estava segur en absolut. Sabia que m’havien proposat molt sovint uns quants anys. Però, de cop i volta, hi havia una animació periodística. Volien fotos, volien entrevistes. I després, res. I com que el donen la primera setmana d’octubre havia decidit amb la meva dona que no en volíem saber res. Així que des que em vaig jubilar agafàvem vacances a una altra part del món, sense telèfon mòbil. És malaltís si es viu en una expectativa així, i conec casos de persones que es van frustrar perquè ho estaven esperant. Jo no volia caure en això, gens. Tant és així que van anunciar que me l’havien concedit sense haver-m’ho pogut dir a mi abans perquè no em localitzaven. Van haver de trucar a la universitat i allà els van donar el telèfon de la meva dona. I ella va ser la que va rebre la notícia. Després, va ser una bogeria de missatges. Aquell va ser un bon moment.

I l’ha canviat personalment?

— Sí, esclar. Perquè hi ha una gran pressió. Per donar-li un exemple, la Universitat va contractar una persona per ajudar-me a gestionar-ho. Tots els premis Nobel en tenen. És enorme. Les invitacions... Gestionar tot això és gegantí. I fins i tot ara, més de dos anys després, continua sent així. És enorme. Vaig pel món, faig conferències, estic en comitès, etc. Hi ha molta pressió. Així que, com deia la meva dona, un premi Nobel està bé, però dos ja no! [riu]

Tot això, vostè ho ha descobert des de la Terra. Baixi’ns una mica els fums i digui’m: ¿Quin lloc ocupa la Terra al cosmos?

— Diguem que estaria temptat de dir que si em fa aquesta pregunta és perquè l’escola no dona prou importància a l’ensenyament de l’astronomia. La Terra és a la Via Làctia, que és una galàxia amb 200.000 milions d’estrelles, una de les quals és el Sol. La Via Làctia, com un tot, gira i està unida per la gravitació. La Terra està a 30.000 anys llum del centre. Els telescopis moderns ens mostren que hi ha milers de milions de galàxies. Així que agafi un full de paper: 200.000 milions de sols a la galàxia multiplicats per milers de milions de galàxies és un nombre enorme. Així que la Terra és com un gra de sorra a l’univers.

Això vol dir que si hi ha tants planetes, per força hi ha d’haver vida en algun.

— Ah, aquesta és la qüestió per a la propera generació. La primera part de la frase d’Epicur ja ha estat provada: hi ha més mons. Segona part: alguns deuen tenir vida. ¿Ens permet la instrumentació actual respondre aquesta pregunta? El que tenim avui dia són dispositius que ens permeten analitzar la composició química de les atmosferes dels exoplanetes i trobar allò que anomenem biomarcadors de les firmes químiques de la vida i acumular prou proves indirectes. Sí, la vida deu existir. Només puc dir-ho com una probabilitat. És una mica frustrant, perquè no sabem res més. Però respon a una important qüestió filosòfica: és la vida allò que anomenem un imperatiu còsmic? És a dir, quan es donin les condicions, sorgirà la vida? Ningú no pot respondre aquesta pregunta. Tothom té una opinió. Hi ha una manera de concloure-la: es fan observacions i s’intenta demostrar-ho.

Hi ha alguna raó que expliqui que justament en aquest gra de sorra de l’univers anomenat Terra s’hagin donat aquestes condicions de vida tan especials, que no es veuen al voltant?

— En primer lloc, les lleis de la física són les mateixes a tot arreu, no hi ha lleis físiques diferents de l’altre extrem de la galàxia. El segon és que els elements químics de la vida -calci, nitrogen, oxigen, etc.- es troben a tot arreu, no som privilegiats, ens ho diu l’espectroscòpia estel·lar. És cert que hi ha altres condicions necessàries per a la vida. No ha de fer gaire calor, no ha de fer gaire fred, hi ha d’haver aigua com a dissolvent químic. Però ja li he dit que formem part d’un sistema galàctic amb 200 mil milions d’estrelles. Posem, doncs, que almenys hi hagi uns 200 milions de llocs favorables a tenir una vida semblant a la nostra. Això és tot. No és una prova. Aquesta és una pregunta per a la pròxima generació.

Pensa en l’estat de la vida al planeta Terra, amenaçada per la mà dels seus éssers vius racionals i intel·ligents?

— Intel·ligents i racionals [riu]. Una espècie que destrueix el seu hàbitat té un costat increïble. I, dit això, ara tenim els mitjans, potser no per recular del tot, però sí per aturar la catàstrofe. Per descomptat, la Terra no desapareixerà, ni la vida a la Terra ni la humanitat. Sempre hi haurà llocs on puguem viure. No obstant això, hi haurà una terrible desgràcia per a persones que viuen en regions especialment afectades pel canvi climàtic, com a Bangladesh si el nivell del mar puja, per exemple. Potser alguns països rics faran dics i es protegiran, però no tots els països podran protegir-se. Hi haurà grans fluxos migratoris. I per això crec que és criminal que la gent s’oposi a aquest moviment per corregir les influències. Perquè podem dir a la gent: sigueu responsables. Sí, és clar, tot i que això no és suficient. Hi ha d’haver regles generals per a tothom. És un repte increïble i és sorprenent veure l’agressivitat d’aquest debat.