Quan les Balears eren pioneres en educació

PalmaEls estudiants de les Balears potser no treuen les millors notes del món, i certament aquest començament de curs amb pandèmia fa passar pena, però l’Arxipèlag, al segle XIX i durant el primer terç del XX, va ser pioner en educació. Costa d’imaginar amb les xifres d’abandó escolar actuals, però a Palma es va obrir el primer institut de Secundària de l’Estat i el primer centre amb coeducació de nins i nines; a Alaior, molt probablement, la primera escola graduada en un municipi que no fos capital de província; i a Pollença, la primera Institució Lliure d’Ensenyament fora de Madrid. Els renovadors de la pedagogia també donaren gran importància a una qüestió, la higiene, que ara cobra protagonisme.

Fou a Mallorca, en el curs del seu desterrament (1802-1808), quan l’escriptor i polític il·lustrat Gaspar Melchor de Jovellanos redactà una Memòria sobre educació pública molt avançada. Advocava per un ensenyament públic, obert, gratuït i mixt: “Mallorquins, si desitjau el bé de la vostra pàtria, obriu a tots els seus fills el dret d’instruir-se, multiplicau les escoles de primeres lletres; que no hi hagi poble, no hi hagi racó on els nins, de qualsevol classe i sexe que siguin, manquin d’aquest benefici; perfeccionau aquests establiments i haureu fet una gran passa cap al bé i la glòria d’aquesta preciosa illa”.

I encara més insòlit en un àmbit que identificava centralisme i progrés: Jovellanos apostava per l’ensenyament als nins mallorquins de la gramàtica de la seva llengua. “Essent la que aprenen primer, la que parlen en la seva primera edat, aquella en la qual parlam sempre amb el poble, i en la qual el poble rep tota la seva instrucció, mereix major atenció de la que li hem donat fins aquí (...) Llavors coneixerem el que val i el que pot valer; llavors la podrem dur a la dignitat de llengua literària”.

No era aquesta, ni de bon tros, la línia que fins aleshores duia el reformisme il·lustrat. Carles III establia el 1768 que “l’ensenyament de les primeres lletres (...) es faci en llengua castellana generalment, on sigui que no es practiqui, cuidant del seu compliment les audiències i justícies”. Els pedagogs Antoni Colom i Bernat Sureda destaquen com aquesta ordre s’aplicà a les Balears: als mestres infractors els suspenien d’exercir. La Societat d’Amics del País, associació reformadora, “va fer gestions per aconseguir que un mestre de terres castellanes es traslladàs per ocupar una plaça de les seves escoles que era vacant”; si bé el fiscal de la Reial Audiència ja havia argumentat “que no serviria de res dur mestres castellans, ja que trobarien molts inconvenients per entendre els alumnes i per fer-s’hi entendre, perquè parlen mallorquí”.

Fou aquesta mateixa Societat la que, ja el 1834, va fer seva la proposta de Jovellanos amb la redacció d’un informe amb unes mancances feridores: dèficit de 544 mestres, per a 2.000 nins a les Pitiüses, 5.200 a Menorca i 20.000 a Mallorca, la qual cosa suposaria una despesa -fabulosa- de mig milió de rals anuals. L’any següent, assenyalen Colom i Sureda, “a Mallorca es dissenyava i es creava el que després es reconeixeria com a batxillerat”. El 7 de gener del 1836 s’inaugurava, amb 193 alumnes, l’Institut Balear -actual Institut Ramon Llull- de Palma, el primer de l’Estat, gràcies a la confiscació de l’edifici i les rendes de Monti-sion, per la supressió dels jesuïtes.

Ni Barcelona ni Sevilla: Pollença

El pla d’estudis “no s’ajustava a cap tipus de legislació, ja que no n’hi havia”, segons els dos pedagogs. S’hi ensenyava humanitats, francès, anglès, llatí, grec, matemàtiques, legislació i ètica i religió. El director, Francesc Manuel de los Herreros, creà “una associació cultural per desenvolupar i fomentar el coneixement fora dels murs de l’Institut” i al Govern li va semblar tan encertat que volgué que “la resta de províncies imitassin aquest exemple”. També “fou el primer centre d’ensenyament en què no es varen segregar els alumnes amb cognoms considerats propis dels jueus conversos (xuetes)”.

L’Estat era tan centralista com sempre, però aquest Institut “cada any convocava premis de poesia tant en català com en castellà (...) Ara el professorat estimulava la nostra llengua”. Colom i Sureda subratllen la potent contribució que suposaren les seves aules a la Renaixença i a l’activitat cultural, social i política de Mallorca: Pere d’Alcàntara Penya, Eusebi Estada, Miquel Costa i Llobera, Miquel dels Sants Oliver, Joan Alcover i Gabriel Alomar, entre d’altres, en foren alumnes.

Cap a finals del segle XIX es desplegà, també per Espanya i per les Illes, un nou concepte d’ensenyament basat en la filosofia krausista, marcadament laica i liberal. La seva nau insígnia fou la Institució Lliure d’Ensenyament, creada el 1876 a Madrid per Francisco Giner de los Ríos i que perduraria fins a la Guerra Civil. L’escriptor valencià Azorín -conta l’historiador Laureano Robles- es dolia, el 1930, que no s’haguessin fundat “filials de la Institució, almenys, a Barcelona, a València, a Sevilla, a Valladolid, a la Corunya” per “estendre” a tot l’Estat el seu “brillant i fecund èxit”.

Ni Barcelona, ni València, ni Sevilla. On sí que es creà una Institució d’Ensenyament seguint aquest model va ser a Pollença, a iniciativa de Guillem Cifre de Colonya, el 1879. Cifre, abans Coll, era fill dels arrendataris de la possessió de Colonya i fou adoptat pel darrer dels Cifre de Colonya, només amb dues condicions: que adoptàs el llinatge i que cursàs una carrera perquè fos una “persona útil a la societat”, assenyala l’historiador Pere Salas. A Madrid havia estat fundador i professor de l’entitat dirigida per Giner. També creà la caixa d’estalvis Colonya, una de les dues úniques caixes que encara existeixen a Espanya.

La Institució de Pollença, que era mixta, es posà en marxa en unes habitacions cedides per Guillem Cifre “que donaven al pati de casa seva”, amb vint-i-cinc alumnes com a màxim per aula. Estava “absolutament prohibit tot càstig corporal”. El seu tarannà laic, apunta Salas, tot d’una aixecà la incomoditat eclesiàstica: Costa i Llobera, abans amic de Cifre, no creia “ que puga esser bona per Pollensa l’ensenyansa que té per font el racionalisme de Krause per noble, armònic i elevat que sia ”. El diari ‘El Áncora’ encetà una campanya furibunda: “Cap catòlic pot, sense faltar als seus deures més sagrats, enviar-hi els seus fills”.

Guillem Cifre es casà cap al 1889 amb una professora prussiana, Clara Hammerl, que es va incorporar a la Institució de Pollença. Juntament amb el seu home, Hammerl encetà, cada dijous, unes excursions amb fins formatius, en les quals participaven “indistintament nins i nines”, indica Salas, “seguint fidelment els principis coeducatius de la Institució Lliure d’Ensenyament”. Decaigut per la mort de la seva filla petita i amb greus dificultats econòmiques, Cifre se suïcidà a Lió el 1908. La seva vídua prengué la direcció de l’escola -que va estar activa fins a la Guerra Civil- i de la caixa d’estalvis, i actualment l’Institut del Port de Pollença porta el seu nom. Tant Hammerl com altres renovadors de l’ensenyament donaren capital importància a la higiene, ara de nou protagonista per les circumstàncies del retorn a les aules.

El primer centre amb coeducació

El 1880, a iniciativa del polític liberal Alexandre Rosselló, es creava a Palma una Institució Mallorquina d’Ensenyament, també inspirada en la feina de Giner. Si bé inicialment es denominà Escola Mercantil, orientada als estudis de comerç, aviat amplià el seu àmbit, amb “un veritable jardí d’infants, que per cert fou, si més no, un dels primers d’Espanya”, assenyala Antoni Colom. S’hi instal·là “un gimnàs per desenvolupar l’educació física, que aleshores era una novetat a Mallorca i nova pedra d’escàndol”, no existia la classe de religió i “fou la primera escola d’Espanya a practicar la coeducació” i que no discriminava la dona. “La va asseure a les mateixes aules que els al·lots i li ensenyà igualment”, diu Colom. No durà gaire temps, tancà el 1886. El 1915 fracassà la creació per part de l’Ajuntament de Palma d’un Institut d’Estudis per a la Dona -també capdavanter en el seu gènere-. Les 7.000 pessetes que s’hi havien de destinar, conta la investigadora Maria Antònia Roig, es varen reassignar a l’empedrat dels carrers.

La coeducació també es posà en pràctica, des del 1906 i fins que va desaparèixer, el 1936, a l’Escola Laica d’Alaior, segons assenyala el pedagog Pere Alzina: “Una mesura tan aparentment simple com aquesta va generar crítiques i una oposició forta. De vegades, per mantenir l’escola oberta, les filletes que hi assistien solien ser amagades al soterrani, sota la taula del professor, per evitar que algun inspector procedent de Palma pogués comprovar la realitat i clausurar-la”.

Menorca aportà a la renovació pedagògica la figura de Joan Benejam i Vives (1846-1922), que “amb el fi de pal·liar la manca de llibres de text adaptats a les seves idees pedagògiques innovadores, escrigué i publicà constantment obres didàctiques, revistes, periòdics, que varen merèixer repetides edicions i una àmplia difusió fora de l’illa menorquina i encara en països americans”, segons l’historiador Gabriel Julià. Des de final del XIX fins a la Guerra Civil, vinculades al republicanisme i l’anarquisme, es posaren en marxa experiències com les escoles laiques de Maó, Sant Lluís i es Castell, l’Escola Lliure del Barri 15 maonesa i l’Escola Racionalista de Ciutadella. I una altra innovació: Alaior fou molt probablement, diu Alzina, el primer municipi no capital de província on es creà, per mobilització popular, una escola graduada: és a dir, amb graus per edats, i no amb tots els nins en una mateixa aula, com fins aleshores era l’habitual.